today-is-a-good-day

Detalls no significatius

- Advertisement -

Uns mesos enrere vam parlar de com en les imatges de les pel·lícules, si un se les mira bé, sovint hi trobem elements que amplien els límits de comprensió que ofereix el relat principal: pistes sobre la trama, picades d’ullet dels autors, etc. Ara cal afegir que malgrat que tot el que apareix en un film té un perquè, no sempre arrossega un significat.

Utilitzo la paraula ‘significar’ en l’accepció de ‘voler dir tal o tal cosa’; és a dir, en el sentit que l’element en qüestió s’hagi col·locat amb la intenció (la voluntarietat aquí és clau) de transmetre alguna informació o idea de manera més o menys evident. En els exemples que vam comentar llavors aquest propòsit era, penso, força clar.

- Advertisement -

Sovint, però, els detalls que trobem a les imatges hi són per altres motius. Si el rodatge es fa a l’aire lliure, la casualitat pot fer que un avió creui el cel, sense que això signifiqui que els personatges són a punt de fer un viatge. Un descuit de la persona encarregada del raccord (la continuïtat entre les imatges) pot provocar que la bufanda del protagonista canviï de color d’una pla a l’altre, i no per això hem de pensar en que se’ns assenyali un canvi en el seu estat d’ànim. També pot ser que l’ampolla de color vermell situada en un cantó del quadre no busqui altra cosa que equilibrar la composició plàstica, o que la presència d’un aparell electrònic de certa marca comercial respongui a una pretensió de realisme.

- Advertisement -

Com que tot això habitualment l’espectador no ho sap, sempre hi ha lloc per a altres tipus de lectures, que sovint condueixen a allò que Umberto Eco anomenava ‘interpretacions aberrants’ o sobreinterpretacions. L’obra del director Stanley Kubrick n’era sovint objecte. El cineasta nord-americà tenia fama (ben guanyada) d’artista del detall, controlador i meticulós, de vegades críptic i sempre filosòfic, cosa que impulsava (i impulsa) els aficionats a l’hermenèutica a llegir els seus films en clau de codi a desxifrar. Un dels casos més famosos és el de la falera per trobar un sentit amagat en el número 237 de l’habitació encantada de l’Hotel Overlook a The Shining (1980), que ha donat lloc fins i tot a un documental, Room 237 (dir. Rodney Ascher, 2012), en què un seguit de persones llancen elucubracions sobre el tema. Entre elles:

  1. Que el film fa referència a l’Holocaust dels jueus. Motiu: que 2x3x7=42, nombre que es correspon amb l’any (1942) en què Hitler va iniciar la Solució Final contra els jueus.
  2. Que Kubrick volia confessar haver estat involucrat en la falsificació de l’aterratge a la Lluna de Neil Armstrong i companyia. Motiu: les lletres que apareixen a la clau de l’habitació es poden recombinar per a formar la frase ‘Moon room’ (‘habitació de la Lluna’), i la Lluna és a una distància de la Terra de… 237.000 milles.

El problema d’aquestes (suggeridores) interpretacions és que no semblen estar parlant de la pel·lícula. A ningú que no s’hagi fixat en aquests detalls i hagi fet volar la imaginació se li acudiria pensar que The Shining tracta sobre l’Holocaust o sobre la missió de l’Apollo 11, doncs els elements més evidents del film –els que guien l’espectador, escena a escena, en la comprensió narrativa– no apunten en aquesta direcció.

Això no treu que els autors del film hagin pogut voler dotar-lo d’un sentit paral·lel al principal que s’amagui en els detalls, però fins i tot en aquest cas es requereix una mica més de coherència per a poder validar càbales com les esmentades; és a dir, que les hipòtesis s’han de recolzar en tot un seguit d’indicis que, en conjunt, puguin conformar un sistema (de significat). Les teories apuntades abans es basen en un únic detall de la pel·lícula, magnificat a través de connexions externes al text, les quals ni tan sols estan recolzades per declaracions dels responsables de la realització del film.

El cas és que, sí que sabem, que els propietaris de l’hotel on es va rodar The Shining van demanar que es canviés el número original de l’habitació de la història, el 217 (que apareixia a la novel·la de Stephen King en què es basa la cinta), de manera que cap client en el futur pugués tenir recança d’allotjar-s’hi. Amb el número 237, inexistent a l’hotel, no hi havia perill. És clar, que aquesta justificació tan prosaica no pot aturar l’ímpetu de qui té la voluntat de veure més enllà de les coses, una voluntat sovint moguda per interessos.

Fa deu anys, un episodi de la sèrie Vendelplà, emesa per TV3, va aixecar polseguera perquè en una escena en què dos dels protagonistes mantenien una conversa caminant pel carrer, en una paret del fons s’hi veia una pintada en què les sigles del Partit Popular apareixien a l’interior d’una diana.

El grafit, habitual en el mobiliari urbà del moment, sortia de manera fugaç i no tenia relació alguna amb el contingut de la història ni prenia una posició rellevant, però era ben visible.

- Advertisement -

Les protestes del partit polític van fer que Televisió de Catalunya es disculpés al·legant que l’aparició de la pintada no havia estat intencionada sinó casual. El rodatge en exteriors, se sap, implica estar subjecte a un mínim de contingències, i la gravació d’aquest tipus de producte televisiu acostuma a ser ràpida i menys curosa amb els detalls que un rodatge cinematogràfic.

Aquestes justificacions, però, no impedeixen preguntar-se si de debò ningú no se’n va adonar durant la filmació, o si, adonant-se’n, no va dir res; fins i tot es pot conjecturar que la localització va ser triada (per algú) expressament per aquest motiu, fent així una velada amenaça als populars. Com que la intencionalitat no és descartable, l’especulació és lliure, tot i que difícilment demostrable. Permet, això sí, fer bullir l’olla política. El que és segur és que aquest detall, per sí sol, no permet elaborar tota una teoria interpretativa vàlida de Vendelplà i la seva ideologia, que és allò que interessa a l’analista rigorós.

- Advertisement -
Jordí Codó
Jordi Codó és llicenciat en Comunicació Audiovisual i en Estudis de l’Àsia Oriental. És col·laborador docent de diversos centres universitaris catalans, on parla de cinema tant des del punt de vista estètic com industrial. Escriu a la revista en xarxa de CineAsia i té publicats diversos articles i capítols de llibre sobre els cinemes del nostre llunyà Orient. És un cinèfil d’allò més eclèctic (li encanten Star Wars i Tarkovski) i un àvid acumulador de DVDs, però no té temps de veure tot allò que es compra. Espera que quan la seva filla creixi, vegi les pel·lícules amb ell. Il·lús...

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents