Ja posats, enviem-ho tot a la merda, és ‘The End of the F***ing World’! Ja posats, enviem-ho tot a la merda, és ‘The End of the F***ing World’!
La sèrie del moment a Netflix Ja posats, enviem-ho tot a la merda, és ‘The End of the F***ing World’!

Una nota del 97% a Rotten Tomatoes, gairebé un 10/10 si féssim una mitja de les crítiques professionals i un “fandom” digne de Stranger Things… I a mi no em convenç. Crec que hauríem de plantejar-li a El Cinèfil de convocar un referèndum per decidir si la meva secció es passa a anomenar “Alice contra el món” o potser no, tal com van últimament les coses…

Channel 4 va ser la primera, l’octubre de passat any, de testar l’experiència indie de dues hores i mitja que és The End of the F***ing World, amb molt bons resultats, per cert. L’eco s’ha pogut sentir arreu del món gràcies a la gran República independent de Netflix on, més que en molts altres llocs, el públic és sobirà. Ara que segurament ja heu llegit les crítiques alabant la sèrie o heu deixat de recomanar la sèrie com si fos un descobriment vostre, deixeu-me opinar a mi.

La meva primera experiència indie

Beneïda adolescència, etapa vital on els grans a la cara i el creixement desproporcionat per a molts joves es converteix en simple anècdota en comparació a les preguntes existencials del món que els rodeja, a diferència del que diuen els tòpics, passen a un segon pla. En aquest precís instant, dos adolescents que tenen problemes per encaixar al seu entorn i amb un background familiar que segurament només li desitjaries al teu pitjor enemic, uneixen forces gràcies al fàstic que els produeix la seva situació actual. Ah sí, i m’he oblidat de dir que en James, la meitat masculina d’aquest particular Bonnie & Clyde, és un psicòpata autoproclamat que té com a objectiu acabar matant l’Alyssa, la seva acompanyant en aquest viatge de descoberta.

“Vaig pensar que seria una persona interessant per matar. Així que vaig fer veure que m’enamorava d’ella”. Segurament TEOFTW és a les sèries el que la “Tejenova” va suposar pels dissenyadors de moda actuals però, si la sèrie t’ha agafat en el procés de convertir-te en el nou Balenciaga de l’indie audiovisual segurament veuràs que, les referències a pel·lícules alternatives dels anys 90 no són suficient per maquillar la buidor dels tres primers episodis. No, l’Alyssa no és la Mallory i en James… bé, James no és amb ni sense rerefons, per més que sigui un assassí en sèrie en formació. Si els monòlegs àcids de The Perks of being a Wallflower, Submarine i les històries d’amor poc convencionals a l’estil 500 days of Summer els tens “trallats”, allunya’t d’aquesta sèrie. Segurament també ho hauries de fer si creus que l’estil d’edició i enquadrament de plans simètric ja només se li pot permetre a Wes Anderson, creu-me. Fins i tot els fans de Fargo reconeixeran en la policia Eunice Noon (interpretada per Gemma Whelan, Yara Greyjoy a Game of Thrones) molts símils amb la policia més famosa de l’estat de Minnesota.

Segurament, de les coses bones que té beure de la mama de la cultura cinematogràfica indie és la banda sonora. En aquest cas, Lonesome Town, la qual va rescatar Pulp Fiction, sona a tot volum i t’oblides per uns segons de la trama i, així, tal com va fer Tarantino en el seu moment, TEOFTW intenta rescatar cançons del segle passat amb la intenció d’elevar-los a la categoria de clàssics oblidats, fins i tot quan en realitat d’oblidats, n’hi ha pocs. Però, i què bé que sonen, tu!

La mà de la direcció

Les crítiques que aclamen TEOTFW no són en va, la direcció, a mans de Jonathan Entwistle, fan d’una història que en principi no aporta res de nou a la temàtica del coming of age, un estil narratiu pràcticament impecable. L’elecció de moviments de càmera, ens expliquen la història de dues persones que, malgrat el seu passat no gosen tirar enrere; l’estètica ens evoca a una època indefinida i a totes a la vegada… No hi ha un segon que no hagi estat perfectament planificat. “Si això fos una pel·lícula, segurament seríem americans”. Tot i la frase excessivament gastada del guionista Charlie Covell, realment, la percepció d’un món artificial, incòmode i poc creïble que ens mostra al principi TEOTFW, acompanya un escenari reminiscent de l’Amèrica profunda tot i el marcat accent britànic de tots els seus personatges. A mesura que els protagonistes van trobant el seu camí i la trama comença a tenir sentit més enllà de la simple provocació, l’escenari es va fent més “familiar”, d’acord amb els accents que ens mostren, Anglaterra es va deixant entreveure més i més a cada capítol que passa. En definitiva, un exercici de direcció extremadament lloable.

L’efecte Holden Caulfield

Molts dels que hagueu vist la sèrie potser no sabeu que TEOTFW és, en el seu origen, una novel·la gràfica, escrita per Charles Foresman.  Al seu moment, va ser adaptada a un curtmetratge protagonitzat per la mateixa noia, però pel paper de James varen escollir… oh sorpresa, l’única persona a qui creus que aquest paper li hauria anat com anell a dit: el protagonista de Submarine, Craig Roberts. El seu caché haurà incrementat després de la seva aparició a “cap pel·lícula coneguda des del seu debut”, però el fet és que la falta de carisma que es buscava amb el protagonista li hagués quedat com anell al dit.

Com els mateixos personatges, TEOTFW no saben exactament què vol ser de grans, ja que les referències explícitament cinematogràfiques fan pensar que el guió va ser inicialment concebut com a pel·lícula, el “quiero y no puedo” és un xiuxiueig constant durant el visionat de les dues hores i mitja de metratge.

A part de totes les referències ja esmentades, no ens hem de deixar de banda de la font de la qual va beure el còmic, les quals són evidents. El vigilant al camp de sègol ja va ésser explícitament un referent en la creació del còmic, i aquesta essència del adolescent que no arriba a copsar el món que l’envolta queda encara patent en la sèrie, tot i els diàlegs àcids amb intenció humorística que no acaben de produir l’efecte desitjat.

Beneïda adolescència, moment en què no saps res però et creus que ho tens tot a les teves mans, moment en el qual tot és possible i en el que et podries menjar el món. Qui hi pogués tornar.

Veredicte

Agradarà a: Aquells que vulguin quelcom diferent a les sèries mainstream amb grans pressupostos i busquin aire fresc.

No agradarà a: Els que ja no suportin Wes Anderson i tingui el cinema “indie” com al seu arxienemic.

Nota: 6

Alice Tapiol

Alice Tapiol Coses sèries

Graduada en Comunicació i Periodisme i amb un postgrau en Guió per cinema i televisió, sempre ha enfocat la seva carrera cap a l'escriptura. Especialitzada en comunicació digital, treballa des de 2014 com a redactora i crítica en diverses publicacions web. Enamorada del cinema i serièfila fins a la medul·la, ha estat guardonada amb diversos premis pels seus curtmetratges. Redactora d'El cinèfil des de novembre de 2017, una aventura que encara amb l'entusiasme que la caracteritza.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*