Auca d’un productor català a la Berlinale Auca d’un productor català a la Berlinale
Contactes, pel·lis, reunions i projectes de futur es barregen a la capital d'Alemanya Auca d’un productor català a la Berlinale

Per David Aymerich, productor d’Ayhe Production

Des del dijous, dia 15 de febrer, la ciutat de Berlín (sobretot els voltants de la Potsdamer Platz) acull un dels festivals cinematogràfics més importants a nivell mundial, la Berlinale. Unes maratonianes jornades de cinema internacional que s’allarguen fins el diumenge 25 de febrer per exposar sobretot, en la seva selecció oficial, uns llargmetratges reivindicatius, i de clara crítica i denúncia social aquest 2018; que competiran per endur-se cap a casa el preuat ós daurat que atorga un reputat jurat a la millor pel·lícula.

Paral·lelament, donant una ullada a totes les seccions del festival (tant seleccions competitives com homenatges), és fàcil arribar a la conclusió que, en gairebé 11 dies de cinema, es projectaran a Berlin més de 100 pel·lícules internacionals. Un volum de continguts audiovisuals esfereïdor però, que pot arribar a ser comprensible si es dona una ullada a dos esdeveniments complementaris de la Berlinale: el Co-production Market i l’European Film Market, mercats cinematogràfics en estat pur. Màquines industrials de fer cinema en el seu conjunt, que signifiquen un punt de trobada entre productors, distribuïdors, agents de ventes, etc; dels cinc continents per estudiar la possibilitat de dur a bon port les produccions que arribaran a les nostres sales comercials i festivals els pròxims anys.

Personalment jo, David Aymerich, un jove productor de cinema (Ayhe Productions) amb un llargmetratge a les esquenes, El Dulce Sabor del Limón, i un altre en camí, la internacional Nordur; vaig arribar a l’estació central de Berlin el dia 14 (venia de passar uns dies a Frankfurt amb un vell amic), gairebé 24 hores abans de que la Berlinale donés el seu tret de sortida però, un petit obstacle de benvinguda es va interposar entre la meva curiositat novell i la més clara intenció d’arribar al meu hotel. A mitjan de febrer la capital d’Alemanya em va rebre amb temperatures sota zero graus i un lleuger vent que gairebé podien ser petites punyalades a les galtes en el meu avançament cap a la boca del metro. Una rebuda local marca de la casa que per a res va esdevenir en una senyal de la càlida i energètica percepció que ha deixat el festival en mi.

L’anomenat dia 1 a la Berlinale va començar amb força per la meva entrada a l’European Film Market (el mercat de cinema internacional de caràcter general). Un esdeveniment ubicat en un edifici de dues plantes (i múltiples sales obertes) a l’alçada dels fets, el palau Martin-Gropius-Bau. Edificació caracteritzada per acollir en el seu interior (i tots els seus racons) estands de tot tipus, mida i forma. Així doncs, el primer que crida l’atenció és la magnitud de l’espai Made in Spain, estranyament gegant i equiparable als ocupats per França, el Regne Unit o Itàlia (una mida desproporcionada al suport cinematogràfic de cada país). Allí teníem seu moltes produccions catalanes que es cuinen a foc lent i destacarem els pròxims anys. Des del pròxim drama de ficció de la guardonada Neus Ballús (guanyadora als Gaudí per La plaga) fins a la producció Sinjar de l’Anna M. Bofarull o el salt al llargmetratge d’en José Luís Montesinos (guanyador als Goya per El corredor) entre molts altres.

A partir d’aquí comença una aventura que durarà hores, dies i també nits. El primer que vaig fer va ser començar a demanar informació a tots els països que tenien un estand amb la seva comissió cinematogràfica per informar-me de com coproduir amb ells el nostre proper llargmetratge. Alguns ofereixen incentius fiscals molt atractius per rodar-hi seqüències de les teves pel·lícules, d’altres tenien tràmits molt accessibles per aixecar el finançament del teu projecte i n’hi havia que et convidaven a les seves festes per conèixer millor el seu territori i personalitats cinematogràfiques. Això em va portar a col·leccionar múltiples targetes de contacte, dossiers de tota mena i una llista de productors internacionals que es trobaven a Berlin en aquell moment i que podien interessar-se pel meu projecte passant des de Xile al Brasil, de Noruega a Croàcia, o del Canadà al Japó.

I així va ser. Ordinador i mail en mà, vaig començar un exhaustiu contacte per tal de donar-me cita amb aquells futuribles coproductors de la meva pel·lícula, Nordur. Unes reunions que van arribar els dies següents, que van deixar sensacions dispars en la meva persona però, que acostumaven molt dinàmiques gràcies a les invitacions que rebies per assistir a múltiples activitats que organitzaven els països amb els que contactaves, així com esmorzars i inclús piscolabis per dinar o sopar. Actualment, tornant a Catalunya després de cinc dies al festival, no sé que ens portarà el futur i quants dels contactes fets es consolidaran, però si hagués de resumir la tasca d’aquests festival, i en especial el seu European Film Market, és la de connectar a tots els que fem possible al producció de cinema a nivell mundial de forma magistral.

Des de la festa privada de Sèrbia dissabte a la nit, passant pel còctel d’Eurimage, així com els diferents actes organitzats o coorganitzats per la Catalan Films (notable la seva organització i plantejament en vers la nostra persona a la Berlinale) on els productors patriotes teníem un contacte més proper entre nosaltres, tot era cinema. A tot arreu es podia respirar un ambient esperançador de cara al futur, on gràcies a la Unió Europea i les diferents connexions amb països iberoamericans era més palpable que mai la globalització. Una tendència a la dissolució de les fronteres en favor de la unió per crear cinema i pel·lícules cada vegada més completes i diverses. Al voltant de la Berlinale, l’agrupació en bloc de ruïnes de l’antic Mur de Berlín mai havien significat tant amb la seva presencia històrica i social.

Finalment, també queda temps per veure alguna pel·lícula a Berlín i, en el meu cas, vaig decidir-me per Isle of Dogs, la nova proposta amb la que Wes Anderson obria el festival; i una altra participació a la selecció oficial, coproducció entre Suècia i el Regne Unit, Toppen av ingentig. La primera està caracteritzada per un paisatge sonor i disseny artístic admirable. Distreu amb la seva història híbrida al voltant de la ecologia, la discriminació i la manipulació dels mitjans com a temes destacats, tot i que, es troba a faltar un treball de guió que allunyi l’acció dels personatges de temes recurrents a treballs anteriors i que revoquen a pel·lícules com Moonrise Kingdom o El Gran Hotel Budapest. Per la seva banda, l’estrena internacional de dos directors suecs, Axel Petersén i Mans Mansson, destaca per la seva valentia al presentar una trama amb una dona gran forta, sense complexes i lluitadora; encara que comença amb un ritme irregular en la seva presentació i un final fred, potser confús, igual que la seva arriscada fotografia.

Tornarem l’any que ve a la Berlinale, un festival amb molta presència catalana i que, de ben segur, ha oxigenat i oxigenarà moltes de les pel·lícules que estan per venir pròximament. I, sinó, que li diguin a Estiu 1993 i la seva meteòrica carrera.

Redacció

Redacció El cinèfil

'El Cinèfil' és un mitjà de comunicació dedicat a l’univers del cinema en tota la seva amplitud. El Cinèfil sigui una revista de cinema en xarxa i en català. Ens agrada definir-nos com una revista en xarxa perquè, a banda del web, també aprofitem les xarxes socials per a difondre i comunicar novetats i reflexions sobre el setè art. Ah, i tot plegat ho fem en català perquè és la nostra llengua. Gaudeix i que el cinema t'acompanyi... SEMPRE!

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*