today-is-a-good-day

Per on van els ‘tiros’?

- Advertisement -

L’altre dia vaig veure la segona part d’Independence Day. Vaig pensar que tindria alguna cosa a veure amb el procés català, però ni en Puigdemont ni en Junqueras fan acte de presència en aquesta penícula, i els dolents no són tan dolents ni tan lletjos com en Rajoy, la Soraya i la seva tropa. Vaja, que preferiria trobar-me de cara amb un d’aquells extraterrestres del film de Roland Emmerich abans que amb un membre de la cúpula del PP. Per cert, ja ho vaig comentar al meu twister. El protagonista, un tal Liam Hemsworth, em va recordar a en Gerard Piqué, i l’experiència va ser com veure en el paper principal el jugador del Barça.

Però avui no us parlaré d’aquest film d’acció trepidant, explosions a tort i a dret i final d’allò més previsible. Avui, servint-me com a excusa algunes de les escenes d’aquesta i d’altres penícules, us volia parlar d’un tema que segur que no ha passa per alt a cap cinèfil perquè sovint la cosa arriba a nivells de vergonya aliena. No us ha passat mai que seguiu les aventures del vostre heroi preferit, i el veieu rodejat per hordes de malvats, tos ells armats fins les dents, però cap d’ells aconsegueix afinar prou la punteria com per caçar el bo de la penícula? I llavors us poseu les mans al cap, com incrèduls, pensant que allò és impossible, i que a la vida real el protagonista ja semblaria un formatge de Gruyère?

- Advertisement -

- Advertisement -

Sí, amics d’El cinèfil. A mi m’ha passat, i una cosa com aquesta només pot fer treure emoció a un bon film d’acció i trets. Sovint els dolents són tan dolents que fins i tot et venen ganes d’animar-los a ells, d’estirar el braç fins la pantalla i agafar les seves armes per provar de fer punteria amb l’heroi de l’aventura. Ara, aquest heroi precisament està dotat d’unes aptituds totalment oposades a les dels seus adversaris, i amb només cinc o sis bales és capaç de deixar fora de combat una dotzena de malfactors.

De fet, això que us estic explicant no és una cosa d’ara. Ja ve d’antic. Només cal recordar els westerns més clàssics i us vindran a la memòria aquelles escenes en què l’home solitari arribava al poble, aquell poble polsegós on la colla de bandits tenia tot el món atemorit, fins i tot el sheriff, i entrava al saloon ha prendre un whisky. Tots el miraven malament, i al cap d’uns segons  el pianista aturava la música perquè ja veia a venir que allà en passaria alguna de grossa. I pim pam pum! Les bales xiulaven amunt i avall, i cinc o sis dels dolents queien abatuts al terra mentre el nostre home tenia temps per bufar el canó del revòlver, acabar-se el beure i donar la propina al cambrer. Com a molt, un dels projectils li foradava el barret sense més conseqüències.

I la cosa s’ha anat estenent fins als nostres dies, amb les penícules d’acció més actuals. Què us diré? Per exemple, la gran saga protagonista per Bruce Willis, Jungla de cristal, on l’agent que sempre està en el moment i el lloc equivocat, John McClane, s’enfronta tot sol, o gairebé tot sol, a organitzacions criminals que no guanyen en munició de la despesa que en fan, i malgrat tot no aconsegueixen reduir l’heroi del film. Bé, ho hem de reconèixer. El bo d’en Bruce tampoc és que acabi les penícules net i polit, ja que sempre acaba rebent, però sempre de forma poc important. En canvi, ell, sempre apunta a llocs vitals per acabar d’una vegada per totes amb els seus enemics.

A les penícules d’arts marcials, tot i no haver-hi trets, també hi passa una cosa similar. El Bruce Lee de torn s’enfronta a tot un exèrcit de temibles lluitadors que, tot i ser molt forts i àgils, no són prou intel·ligents com per entendre que abordant d’un en un l’heroi de la història no n’hi ha prou. I és que de forma ordenada, com si agafessin tanda a la peixateria, es planten davant del protagonista i aquest, gairebé amb els ulls tancats, se’ls va ventilant a tots, i deixa als seus peus una bonica catifa de cossos estabornits que ja no s’alçaran del terra en una bona estona. Ara, jo em pregunto què passaria si tots deu o dotze dolents ataquessin de cop!

Deu ser que els herois són herois per alguna cosa, i que el destí, Déu Nostru Senyor o alguna cosa els ha dotat d’unes habilitats superiors a les de la resta de mortals. I per això sobreviuen a grans batalles malgrat la inferioritat numèrica a la que estan exposats. O potser és la sort, el que fa que desenes, centenars, d’espadatxins, guerrers, arquers, cavallers i fins i tot pedres llançades per catapultes, passin per alt la seva presència al camp de batalla en films de temàtica medieval o fantàstica. O sinó que els ho diguin a Jon Neu o a Aragorn, que d’això en saben un munt. Bé, a no ser que siguis un personatge protagonitzat per Sean Bean, oi?

I deixant de banda el cos a cos, també a les grans batalles aèries o interestel·lars passa una cosa similar. Les hordes de naus enemigues poden abatre pilots del nostre bàndol, però mai, mai, el protagonista. I no només passa a la penícula que us comentava al principi, la segona part d’Independence Day, no! Passa a qualsevol de La guerra de les galàxies, passa a Los guardianes de la galaxia, passa a… Bé, amb alguna que no dugui la paraula galàxia al títol també deu passar. És qüestió de fixar-s’hi!

- Advertisement -

En fi, com us deia, els bons sempre surten dels tirotejos, les baralles i els intercanvis d’opinió poc amistosos gairebé sense despentinar-se, i si algun cop els passa alguna cosa greu és que la penícula està basada en fets reals, que de desgràcies i de bona gent que se’n va a l’altre barri sí que n’hi ha a la vida real. Poques vegades veureu un dolent encertant una bala en un dels personatges principals d’una penícula. I és que en aquest món, fer el mal és ben bé no saber per on van els tiros.

- Advertisement -
Redaccióhttps://elcinefil.cat/
'El Cinèfil' és un mitjà de comunicació dedicat a analitzar, explicar i difondre l’univers del cinema en tota la seva amplitud. Parlem de pel·lícules, sèries i festivals i també organitzem tot tipus d'esdeveniments relacionats amb el cinema. Ens agrada dir que som una revista en xarxa i en català. En xarxa perquè, a banda del web, també aprofitem les xarxes socials per a difondre i comunicar novetats i reflexions sobre el setè art. I tot plegat ho fem en català perquè és la nostra llengua. Gaudeix i que el cinema t'acompanyi... SEMPRE!

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents