‘Knightfall’: Per la gràcia de Déu! ‘Knightfall’: Per la gràcia de Déu!
La nova sèrie de Templers d'HBO ‘Knightfall’: Per la gràcia de Déu!

La plataforma HBO, gràcies a l’èxit de Game of Thrones, està estrenant sèries on el tema medieval hi és molt present. Exemples d’això són la recent estrena de Britannia i la de la sèrie que ens ocupa: Knightfall. Hem d’entendre que sense la repercussió mundial que ha tingut la translació dels llibres de G. R. R. Martin a la petita pantalla res d’això no hagués succeït i, per tant, haurem de valorar si estem davant d’un succedani de l’original o d’una obra digna que pot lluir individualment. La producció va a càrrec de History Channel, la responsable de l’aclamada Vikings, i entre els seus productors executius hi reconeixerem a l’Ull de Falcó dels Venjadors marvelians, Jeremy Renner. Els creadors d’aquesta sèrie són Don Handfield i Richard Rayner i ells són els responsables de tornar a recrear a la pantalla la llegenda artúrica referida al calze de Crist.  L’acció se situa a principis del segle XIV quan després que un grup de templers perdin el Sant Grial a l’assetjament d’Acre tenen l’oportunitat de rescabalar-se cercant-lo a França. El Papa Bonifaci VIII li encomana al cavaller Landry aquesta missió i el nomena “Maestre” de l’Orde dels Templers de Paris. En la seva recerca, Landry haurà de fer front a societats secretes sarraïnes, a complots i traïcions reials i als enemics de l’Església.

Quan un llegeix que History Channel ha produït la sèrie espera que hi hagi un cert rigor històric, però en alguns aspectes no és així. Introdueix personatges (sir Gwain i Parsifal) i elements propis de les llegendes artúriques i els fa interactuar amb personatges reals. Però, com tota ficció que no intenta ser fidel al 100% al relat històric, un cop dones per fet que no és un estudi acadèmic del qual en va succeir amb l’Orde del Temple pots entrar al seu joc. Això és així fins al punt de que el rei i la reina se’ns ofereixen els seus noms però no quin Felip o quina Joana tenim davant, és per aquesta raó que farem una ullada a la història real d’aquests personatges.

Els Templers són un Orde de monjos guerrers que van sorgir a Jerusalem al voltant del 1118 creats per un grup de 9 cavallers. El seu primer “Gran Maestre” fou Hugo de Payns. La finalitat d’aquest Orde era protegir als peregrins que anaven a Terra Santa dels atacs dels infidels i dels lladres. L’assetjament d’Acre al 1291 esdevé l’expulsió dels templer de Terra Santa, ja que esdevenia l’últim bastió cristià després de perdre al 1187 la ciutat de Jerusalem. Al 1298 és escollit “Gran Maestre” Jacques de Molay, que contra tot pronòstic, en comptes de traslladar la seu de l’Orde a Xipre, va decidir tornar a la seva terra natal, on havia estat ordenat cavaller: França. És per aquesta raó que la sèrie trasllada el seu escenari d’Acre a França. Allà l’Orde es va trobar amb un Rei cobejós, Felip IV i un país en fallida. Felip IV estava casat amb Joana I de Navarra. És aquest rei qui va entrar en conflicte amb el Papa Bonifaci VIII a arrel d’un procés contra un clergue francès i va esdevenir el triomfador de la confrontació fins al punt que va poder escollir Papas francesos (Benedicte XI al 1303 i Clement V al 1305) per dominar també l’Església. És també en Felip IV el responsable de la fi de l’Orde dels Templers per tal de fer-se amb els seus béns. Primer va intentar fer-se amb el poder de l’Orde introduint-hi un dels seus fills perquè fos escollit “Gran Maestre”. En fallar el seu pla, va decidir acabar amb l’Orde. Per a això es va servir del seu conseller, William de Nogaret, que el 1307 va requisar els béns dels templers. Com anireu veient quan analitzi el repartiment, molts d’aquests personatges històrics hi són ben presents.

Per tant, la sèrie ens situa en els últims moments d’aquesta Orde. Però, a més, aquí s’hi introdueix un element fantàstic, i és que són els responsables de protegir un element sobrenatural pels miracles que concedeix: el Sant Grial. En aquest cas (hi ha teories que parlen que la traducció correcta és Sang Real del llatí i per tant parlaríem que el que es protegia era la dinastia de Jesús a la terra, a qui li agradi el tema pot llegir l’Enigma Sagrat) parlem del calze del que va veure Crist a l’últim sopar.

Repartiment

Tom Cullen és Landry. L’actor, conegut pel seu paper a Downton Abbey és el protagonista de la sèrie. Ell és el “Gran Maestre”, nomenat pel Papa Bonifaci, i serà l’encarregat per ordre del pontífex de cercar el Sant Grial un cop el seu antecessor és assassinat. Haurà de fer front a les intrigues internes de l’Orde del Temple i al mateix temps lluitar contra aquells que volen fer-se amb la relíquia per a fins poc honestos. A més, viurà una relació adúltera amb la Reina Joana. La seva lluita interior entre el seu vot com a monjo i les conseqüències dels seus pecats incrementats per la seva posició de rellevància dins de l’Orde fan d’ell un personatge suculent però al que l’actor no li treu la deguda substància. El paper li queda un xic gran en molts moments, i la falta de química amb Olivia Jones és patent. Però és d’agrair la seva bona presència en pantalla.

Pádraic Delaney és Gawain. És el conseller de Landry, la seva mà dreta, però que creu que el seu “Maestre” no és digne de la posició que li ha atorgat el Papa. És el nostre Judas. A l’episodi 7 té un monòleg on reitera les seves obscures intencions davant la pantalla, li aporta una oportunitat pel lluïment de l’actor, que no s’acaba de complir.

Julian Ovenden interpreta a William de Nogaret, ell és el conseller del Rei Felip, qui juga potser un dels papers més rellevants a la trama. Les seves intrigues per decantar les preferències del Rei són un dels elements més interessants de la sèrie. Ovenden interpreta un personatge ambigu, que es mou per uns interessos propis que anteposa al benestar de tota una nació. Si fa falta anirà a la guerra per aconseguir les seves fites, però sempre sense embrutar-se les mans.

Olivia Jones és La Reina Joana. És la Reina adúltera, que té en Landry com a amant. És la Reina que aconsella el seu marit un enllaç que Nogaret creu perjudicial pels interessos de França i és la Reina que pacifica els seus dominis. L’apel·lació que fa en un dels episodis de la seva independència, tot i que anacrònica, vol criticar que la dona estigués sempre sotmesa a la voluntat de l’home. Fins i tot, no tenia veu ni vot en l’elecció del seu marit, fet que queda plasmat en el fet del seu adulteri i en la benevolència amb la que entén el  procedir de la seva filla. La seva interpretació és massa plana. A l’episodi 8 quan per fi el personatge ha d’esdevenir fort i té l’oportunitat de fer una gran arenga davant dels seus partidaris del Regne de Navarra es queda a mig gas. Li posen davant un gran speech, i com li passa a la majoria del repartiment de la sèrie, no ens captiva ni ens emociona.

Ed Stoppard és el Rei Felip. Un Rei o un titella? Aquesta és la qüestió, actua sempre a remolc del que li diuen la seva dona o de Nogaret. És sempre víctima de les intrigues que fan les persones del seu voltant. Les decisions que pren no són fruit de la seva pròpia iniciativa, el que finalment el fa quedar com un rei sobrepassat per les circumstàncies. La interpretació d’Stoppard convenç en aquest sentit on tothom l’enganya per aconseguir d’ell el benefici propi.

Influències

La sèrie tira de tots els referents possibles que us pugueu imaginar en relació a films que tinguin relació amb les Croades o amb temes medievals. L’obra magna més recent sobre les Croades és Kingdom of Heaven (2005) (de la qual us recomano veure sobretot la versió estesa que va sortir en dvd). L’assetjament d’Acre al principi és molt semblant a l’assetjament de Jerusalem al film de sir Ridley Scott.

A l’episodi 5 hi apareix un mercenari que porta una màscara que és calcada a la que portaven els soldats de l’exèrcit dels perses a 300 (2006). Els plànols zenitals juntament amb els escombratges que hi trobem ens recorden molt als que ja va utilitzar fins a la sacietat Peter Jackson a la seva trilogia The Lord of the Rings per tal de mostrar la grandiositat de les batalles amb horitzons de dolents infinits (això té el seu precedent al cinema d’arts marcials de la Shaw Brothers quan per més dolents que matava l’heroi sempre hi havia més enemics). Aquesta tècnica la va recrear també l’Oliver Stone a Alexander (2004) per poder escenificar en temps real i no sobre un mapa les tàctiques militars del rei macedoni.

A més, el personatge de William de Nogaret ens recorda molt a Grima (The Lord of the Rings: The Two Towers (2002)), un conseller maliciós que té enverinat al rei amb les seves paraules.

Game of Thrones també hi és present. A l’episodi 5 se li diu a Parsifal que per formar part de la Germanor haurà de deixar el seu passat, representat en l’anell que portava la seva promesa, en un arbre. Recordeu que Jon Snow i Sam havien prestar el seu jurament com a Corbs Negres davant d’un arbre.

Clarament l’Indy no hi podia faltar. La representació del calze de Crist com una copa senzilla a la sèrie ens recorda a com la va endevinar Indiana Jones quan el cavaller li ofereix a escollir entre les diferents copes a Indiana Jones and The Last Crusade (1989).

Una altra influència que em fa molta gràcia és que el rei de França és calcat en la seva indumentària i presència al Lord Farquaad d’Shrek (2001). Com podeu comprovar la sèrie està plena de picades d’ullet per al cinèfil més empedreït.

Valoració

L’espectacularitat és el motor de la sèrie. Ja en l’assetjament d’Acre veiem vistes aèries, ralentització de la imatge i rodatge de masses amb coreografies de batalles cos a cos. Quan se’ns representa l’interior de l’Església a París les vidrieres amb els seus colors llampants són meravelloses. Visualment és una sèrie que ens impressiona amb alguns del seus plànols, que estan perfectament planificats. Però i el rerefons? Tot i que el ritme és frenètic i que no recorre mai a l’allargament innecessari de les escenes, hi ha trames que no ens aporten res i que, a més, no funcionen. L’adulteri entre Landry i la reina Joana crea situacions que bordegen l’absurd (per exemple hi ha una escena a l’episodi 3 on Landry li diu a la reina enmig d’un ball al castell que no vol continuar amb la seva relació, però el més cridaner de l’escena és que no parlen en xiuxiueig i d’amagat sinó que tenen la conversa com si estiguessin sols). Hem d’agrair però que l’acció es pren molt seriosament, conscients segurament que és el seu punt fort i que és el que van vendre al trailer, que veurem batalles, sang i fetge. I en aquest apartat no ens defrauda gens. Hi ha batalles campals, lluites cos a cos i amb espases, i amputacions.

Les trames més sucoses, que serien les traïcions que es perpetren dins la Cort, amb de Nogaret com a centre de tot, queden molt diluïdes. Ens agradaria que el conflicte existent entre França, Anglaterra, els Templers i l’Església estigués més representat que no pas els secrets d’alcova de la reina i la seva filla perquè com ja he dit, les trames amoroses no funcionen i se li donen un paper massa important. Ara bé, si ens ho volen presentar per establir un element dramàtic per tal de fer més humans aquests monjos i que Landry tingui una lluita interior entre l’amor físic i l’espiritual no hi tinc res en contra sempre i quan això no li resti força a la història. Però malauradament aquest no és el cas. Per sort, els capítols no excedeixin gaire els 40 minuts, s’agraeix.

Les actuacions com ja he analitzat abans, són massa planes, al llarg dels 10 episodis hi ha molt pocs moments de lluïment interpretatiu que siguin aprofitats pels actors. Fet que fa que no entrem a plenitud a la trama i que no empatitzem amb els personatges. I el gran problema és que mentre avança la sèrie i tenint en compte que tots els elements desemboquen en un desenllaç violent, esperes un final espectacular (és més a l’últim episodi la batalla comença a 30 minuts del final) però aquest no arriba. El que hagués pogut salvar l’últim tram, mantenint-nos a tots en tensió, acaba d’enfonsar el conjunt. Una llàstima que una trama tant interessant es quedi tan fluixa.

Veredicte

Nota:  5

Enganxòmetre:  7

Agradarà a: qui li agradi el ressorgiment de les trames medievals

No agradarà a: qui vulgui més història i menys amors

Luis Flores

Luis Flores Una sèries de mirades

Nascut l'any 1983. És llicenciat en Dret per la Universitat Pompeu Fabra. Els seus articles a 'El cinèfil' són la seva primera col·laboració en un mitjà de comunicació sobre cinema però la seva afició ve de molt lluny: amb només tres anys els seus pares el van portar a veure "Big trouble in Little China" i sense saber-ho van marcar-lo de per vida. Entre els seus gèneres preferits hi ha el cione d'arts marcials, els thrillers i a la ciència ficció.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*