L’Eastwood perd el tren L’Eastwood perd el tren
'The 15:17 to Paris' es perd en el mateix argument L’Eastwood perd el tren

A Clint Eastwood se li ha anat perdonant tot davant de materials que funcionen admirablement. Ningú no pot negar determinada intensitat i capacitat d’impacte emocional en l’espectador a films com ara Million Dollar Baby, Mystic River, Els ponts de Madison, Sense perdó, o Bird. Però des que li ha agafat la dèria de realitzar films sobre vides i fets reals d’heroics o prominents nord-americans —Bird (1988) podria ser una molt llunyana referència, i Invictus (2009) l’excepció sud-africana— amb títols com ara Flags of Our Parents, Changeling, J. Edgar (la cinta passa per damunt del més fosc del subjecte però no pot evitar la controvèrsia evident en l’històric i vidriós director del FBI), Jersey Boys, Sully i, la més discutible fins ara, American Sniper, allò cert és que cada cop carrincloneja més un republicanisme i nacionalisme barat que fa que els seus productes perdin pistonada.

Ja sabem que Eastwood, en la mateixa tradició que molts clàssics hollywoodians (John Ford, per exemple, sempre serà un mal de cap a nivell ideològic), redueix els conflictes a allò individual: sempre és l’individu i el que fa allò que el defineix, allò que el justifica o l’acusa i que li dona o li treu drets morals. Rarament hi ha una reflexió àmplia quant al sistema, quant a les injustícies del sistema entès en la seva vessant superestructural. La injustícia, si n’hi ha, sempre ve d’homes concrets que fan la vida impossible a d’altres per interessos foscos. Però si bé a la majoria dels seus films aquest aspecte humà era prou engrescador, ja a American Sniper decau en centrar-se en el cas concret d’un malalt de guerra que acaba com a heroi nacional, un cop assassinat per un company amb problemes mentals, quan es tractava d’un franctirador que es va cansar de disparar i assassinar gent: l’excusa, és clar, és que aquesta gent era perillosa per a la seguretat de les tropes americanes a l’Iraq. Però tot i així, el regust final del film deixava en l’aire la pregunta cabdal pel que fa a si un personatge així, força anònim per a la resta del món si més no (i sospitem que també per als EUA), era suficient com per dedicar-li tot un llargmetratge que, a més, incrementava un patrioterisme amb força tuf.

Aquest mateix tuf, i el mateix caire anecdòtic i petitonet es pot aplicar en la valoració de The 15:17 to Paris, a pitjor. En aquesta ocasió, Clint Eastwood agafa un fet oblidat, esdevingut el 21 d’agost de 2015: un atemptat a un tren d’alta velocitat, un Thalys que anava d’Amsterdam a París al qual hi viatjava un terrorista, el marroquí Ayoub El Khazzani, segons sembla en nom del jihadisme salafita, armat fins a les dents amb intenció de fer una escabetxada de consideració entre els passatgers. La immediata acció d’uns nois nord-americans amb algun ajut extra d’altri va fer possible neutralitzar el subjecte, tot i que una persona en va sortir ferida greument de bala i d’altres de manera menor. Els herois van rebre la Legió d’Honor de França, amb un discurs encès d’admiració de François Hollande. Addicionalment, hi va haver d’altres honors i desfilada de retorn als EUA per als tres joves: Spencer Stone, Anthony Sadler, i Alek Skarlatos, els quals, tot aprofitant el filó, van recollir l’experiència en un llibre, The 15:17 to Paris: The True Story of a Terrorist, a Train, and Three American Soldiers.

El film d’Eastwood, naturalment, es basa en el llibre, i la cosa no s’acaba aquí, perquè els tres papers principals estan interpretats, agafem-nos fort, pels autors mateixos de l’heroïcitat. Cal admetre que els tres nois no ho fan del tot malament, i que Eastwood, dut per un naturalisme pseudodocumental, pren un risc enorme en confiar tot un film milionari en les seves encarnacions de si mateixos. Hauria quedat correcte si s’hagués tractat d’un migmetratge d’uns vint minuts a tot estirar, perquè la cosa principal no dona per més.

I aquí comencen els problemes. La cinta es concep com una acció principal (la de l’atemptat) que va traient el cap a poc a poc a mesura que es prepara el drama, salpebrada amb llargs flashbacks en què assistim a la infantesa de cadascun dels tres protagonistes. Veiem com es coneixen i els conflictes amb l’autoritat del centre escolar on van, que es tradueixen en càstigs, mentre les mares respectives qüestionen els mètodes de l’escola. Els nens col·leccionen tot tipus d’armes, imitacions perfectes, per descomptat. És clar, dos d’ells acaben servint a l’exèrcit i la intenció de tot plegat rau a justificar que mercès a aquesta preparació militar i les joguines que els disposaven per a l’acció va ser possible una reacció tan espectacular i efectiva. Això a banda de la ridícula convicció d’un d’ells, al llarg de tot el metratge, tot dient-se que està destinat a fer una cosa grossa.

La cinta es completa amb una anodina gira de vacances per Europa de tots tres companys, amb tot de detalls naturalistes que potser es poden reconèixer en la seva justa mesura, tot visitant Itàlia, Berlín i Amsterdam, abans que decideixin completar el periple cap a París camí de trobar-se amb el seu destí heroic.

La sensació final és que res és suficientment engrescador. Ni la infantesa dels herois té res particularment atractiu més enllà del que ja s’ha vist a una infinitat de cintes teenager, ni encara menys justifica cap connexió convincent i coherent amb l’acte heroic del tren, més enllà de la perillosa connotació d’estar a favor de les armes (Eastwood és republicà), ni el periple europeu té cap entitat particular, ni l’episodi del tren passa de la cosa anecdòtica i convencional cinematogràficament parlant. I per postres, hi ha la pompa i circumstància dels reconeixements oficials amb un tufet encara més molest que el que trobem a American Sniper. En suma, un despropòsit.

Veredicte

El millor: El periple europeu per tot allò que es veu de Brussel·les, Venècia, Roma, Berlin, Amsterdam i París.

El pitjor: Muntar tot un background gratuït entorn d’un fet puntual.

Nota: 5

Ignasi Juliachs

Ignasi Juliachs Cendres i diamants

Llicenciat en Geografia i Història per la Universitat de Barcelona, i especialitat en Història de l’Art, escriu crítica i algun article sobre cinema a la revista 'Imágenes de Actualidad', i articles sobre festivals a 'Dirigido por'. També ho ha fet a 'Fotogramas'. Ha estat articulista a la revista de cinema 'Scifiworld', amb l’editorial de la qual també ha participat en el llibre col·lectiu 'El hombre lobo, licántropos en el cine'. Ha estat secretari de la junta directiva de l’Associació Catalana de Crítics i Escriptors Cinematogràfics. Escriu crítiques, especials i ressenyes de llibres a 'Cinearchivo.com' i és coautor del llibre 'La memòria crítica'. Per si fos poc és traductor de publicacions de cinema i d’alguna novel·la per editorials com Planeta o Paidós. Ha estat redactor i locutor d’informatius, d’espais culturals i de crítica cinematogràfica a 'Ràdio Sant Feliu'. Fou auxiliar de càmera al curt Màgia a Catalunya de Manel Cussó, amb Joan Brossa. Ha presentat el cicle de cinema clàssic al Cinebaix de Sant Feliu de Llobregat.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*