L’eternitat en un dia L’eternitat en un dia
'El dia de la Marmota' compleix 25 anys L’eternitat en un dia

És d’una ironia finíssima que 25 anys després de la seva estrena, el pas del temps no hagi afectat una pel·lícula com Groundhog Day. Potser no hi ha tanta ironia en tot l’assumpte, potser aquesta paràbola del temps i la felicitat va ser dissenyada mil·limètricament per no envellir i aguantar eternament igual que el seu protagonista, però el que està clar i no crec que ningú s’atreveixi a discutir és que és un clàssic dels 90 o mencionant un altre cop el temps: un clàssic atemporal.

Basada en un guió de Danny Rubin i Harold Ramis i dirigida per aquest últim l’any 1993, la pel·lícula va ser protagonitzada per Bill Murray i Andie McDowell (el binomi entre Ramis i Murray no és casualitat, però sobre això ja hi tornarem més endavant). La trama ens explica com un egoista i cínic home del temps (Bill Murray) d’un petit canal de televisió, queda condemnat a viure el mateix dia (el Dia de la Marmota, d’aquí el títol del film en anglès) una vegada i una altra enfrontant-se a una espècie de malson etern on passa de la incredulitat inicial a un viatge vital sense moure’s del mateix espai temporal. En aquest sentit Groundhog Day ens ofereix molts missatges comprimits en 24 hores eternes. Dit d’una altra manera, què passaria si la vida et donés l’oportunitat de reviure el mateix dia eternament? O què passaria si alguna força desconeguda et fes caure en una maledicció on sempre viuries en el mateix espai de temps?

Una de les propostes més interessants del film és aquesta dicotomia sobre el pas del temps. L’acció ens situa en un mateix poble (exacte, allí on viu la marmota Phil, Punxsutawney) i en les mateixes 24 hores, però deixa llibertat al protagonista per fer el que vulgui i aquí rau una de les parts més valuoses de tota la pel·lícula: en un principi i gràcies al seu caràcter mira només pel seu benestar i s’aprofita de tot i tothom que el rodeja (inclosa la seva pròpia salut) però al final se n’adonarà (prèvia catarsi emocional intentant morir de totes les maneres possibles) que l’única manera de ser feliç és ser millor persona i procurant la felicitat dels que té més a prop, que en el seu cas i donat que viu en un bucle, seria tot el poble sencer.

A partir d’aquí el film desgrana i explora unes quantes capes a tenir en compte. La primera és el concepte del Carpe Diem o de viure al moment: al principi de la pel·lícula i per culpa del seu caràcter és l’opció triada pel protagonista, però més endavant queda clar que fins i tot la rutina pot espatllar qualsevol cosa quan vius en un malson que es repeteix sense final. És en aquest moment quan la pel·lícula explora alguns dels seus valors més importants: la felicitat (o infelicitat), com apreciar-la en les petites coses de la vida (fins i tot en coses tan surrealistes com vestir-se de cowboy per anar al cinema) i arribar a la molt raonable conclusió que ajudant a la resta i sent més altruista, bona persona o amable hi ha la solució als problemes del món. Fins i tot et pot servir per sortir d’un infernal bucle temporal.

No ens enganyem, Groundhog Day no seria la mateixa sense Bill Murray encarnant al cínic però a la vegada entranyable Phil, l’home del temps de la WPBH-TV de Pittsburgh. Murray encarna un home malhumorat, infeliç, egoista i enfadat amb la vida, però que guarda una gran humanitat dins de la seva ànima, o, en altres paraules, fa de Bill Murray. I en la meva modesta opinió, aquest és el paper de la seva vida: l’actor fa evolucionar el personatge d’una manera evident però al mateix temps no deixa de ser ell mateix amb aquell to tragicòmic inconfusible. Aquesta és una de les grandeses de la pel·lícula, el viatge vital de Murray sense perdre el segell marca de la casa. Aquí és quan recupero el binomi entre Murray i Harold Ramis, amics i col·laboradors des de finals dels 70 i tota la dècada dels 80 (sense anar més lluny, Ghostbusters), Ramis va saber treure aquella part cínica i còmica tan característica que l’actor va lluir en tota la seva esplendor en una altra obra magna dels 80, Scrooged de Richard Donner, i que, al seu torn, estava basada en l’etern A Christmas Carol de Charles Dickens. I és que Groundhog Day té molts paral·lelismes amb el conte de Dickens: el seu surrealisme, fantasia, missatge o fins i tot l’ús del temps com a motor de la seva narrativa fan del film una espècie de pseudoremake situat al Dia de la Marmota.

Exceptuant la gloriosa i famosíssima metàfora del despertador marcant ad eternum les 6 del matí mentre sona I got you babe de Cher i Sonny Bono, Groundhog Day no va necessitar una potent narrativa visual. La pel·lícula és un d’aquells pocs casos en què un guió pot aguantar-la sencera, bé, i Bill Murray, és clar. Harold Ramis va ser molt conscient que tenia entre mans, evidentment perquè era un dels guionistes, i va filmar la pel·lícula sense una gran ostentació visual, quasi acadèmicament (o teatralment fins i tot) emfatitzant el pes de tot plegat en una història i guió poderosíssims i l’actor principal en un paper fet a mida. Fins i tot amb només un muntatge correcte el film ràpidament va assolir un estatus de clàssic instantani i es va quedar gravat en la cultura popular com una de les millors pel·lícules dels 90.

És impossible cansar-se de Groundhog Day. A cada nou visionat potser no descobrim meravelles tècniques però recuperem el malson surrealista de Bill Murray atrapat en un viatge per ser millor persona que, al mateix temps, ens recorda com ser millors en el nostre dia a dia. Una altra de les meravelles de Groundhog Day és que és comèdia, ens dona una lliçó vital colpidora però traient-nos un somriure o rialla pràcticament en cada escena o seqüència, cosa que, en realitat, no deixa de ser una altra fina ironia. I igual que el seu protagonista revivint el Dia de la Marmota, nosaltres repetim els somriures i tornem a aprendre el valor real de la felicitat.

Ovidi Domenech

Ovidi Domenech Culte a Kalima

Es defineix com un orgullós fill del Sud i assegura que té ADN peterpanista. La vida li passa a 24 fotogrames per segon. "Hitchcock, Spielberg, Fincher, McQueen i Monroe són els pilars de la humanitat". L'Ovidi Domènech té les coses clares i no té pèls a la llengua.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*