“Hi ha gent que troba Jesucrist, jo vaig trobar Frankenstein” “Hi ha gent que troba Jesucrist, jo vaig trobar Frankenstein”
Guillermo del Toro és el favorit per endur-se l'Oscar al Millor Director de l'any “Hi ha gent que troba Jesucrist, jo vaig trobar Frankenstein”

Guillermo del Toro porta molts anys fent cine. La seva desena pel·lícula com a director (també és guionista i productor, entre d’altres) ja és la que més alegries li ha donat si hem de fer cas als premis internacionals. The shape of water, va guanyar el Festival de Venècia, va inaugurar la 50a edició del Festival de Sitges i el colofó (de moment) és el Globus d’or a la Millor Direcció. Però la cosa no acaba aquí ja que amb 13 nominacions la cinta fantàstica és la clara favorita al Oscars 2018 i Guillermo del Toro encapçala totes les travesses per endur-se a casa l’estatueta de Millor Director. Aprofitant la seva visita a Sitges El cinèfil va fer-li una de les poques entrevistes que va concedir.

Racisme, homosexualitat, amistat, amor. El seu film toca molts temes! És la seva cinta més ambiciosa?

No crec. És senzillament diferent. Jo penso, per exemple, que temàticament El laberinto del fauno o El espinazo del diablo són molt ambicioses. No és tant l’ambició sinó una formulació més adulta. Per mi és la reformulació de la infància que, des de fa més de vint anys, porto per diversos camins. Ara que ja passo dels 50 veig la necessitat de preguntar-me més sobre coses que tenen a veure amb les meves inquietuds d’adult. Inquietuds que són diferents de les que tenia quan era un nen.

“Crec que tardem uns 40 o 50 anys en recuperar-nos del tot de la infància”

Són molts anys això!

Els primers deu anys són com la base de la merda. És quan et forges una identitat equivocada i et donen una idea del món equivocada i et diuen totes les regles i ideologies heretades del vells. Després et passes dècades posant pegats sobre aquesta ruptura. És com un càntir trencat al qual li surt aigua per tot arreu. Però, si aconsegueixes posar-li prou pegats, tens temps de reformular aquests principis de nou. I això és el que passa amb The shape of water:  parla de l’amor i del cine de manera esperançada.

Si hem de trobar una constant en els seus films m’atreveixo a suggerir l’amor en les seves diverses accepcions. 

Totes les meves pel·lícules anteriors, no importa si és Pacific Rim o El laberinto del Fauno, totes estan impulsades per la idea de la pèrdua i la nostàlgia. En canvi, The Shape of water és la primera interessada en la vida! Vida entesa com sexe, amor al cine… És una pel·lícula vital. Molt vital. Les altres eren pel·lícules de cementiri. Mirant a la pèrdua.

 The Shape of water

Per què ha decidit justament ara fer una pel·lícula tan “vital”?

Doncs perquè aquest film ve acompanyat d’una creixent intolerància a nivell social que mai no ha marxat. Com a mexicà sempre he sentit una tensió molt forta a nivell racial. Una animadversió pel meu origen que és ideològicament molt destructiu. Crec que “ahorita” per mi és important parlar que la solució a les pors i a l’odi és l’amor! I això és molt fàcil de dir però no tan de practicar perquè estem en un moment de xarxes socials i connexions interpersonals en què parlar d’amor sona ingenu. En canvi si parles de cinisme o odi pots sonar més intel·ligent.

“Si et dic una cosa que no m’agrada penses que soc més intel·ligent que si et dic una cosa que m’agrada”

El “monstre” és el mirall de totes aquestes metàfores? 

Clar! Tot el cine és metàfora. Fins i tot el realista. Ja ho deia Borges de la poesia: “Si yo hago una poesía la poesía es el mundo”. Ha de ser tot el món. Davant aquesta possibilitat el que et queda és la paràbola, la metàfora, el conte de fades.

Quina importància té el cinema fantàstic en el seu cas per deixar enrere la infantesa en aquests 50 anys que vostè deia que tardem?

Cadascú busca un camí per acomodar aquest trànsit. Hi gent que es fa catòlica… Jo em vaig convertir en monstre. Sóc “monstròlic”. Hi ha gent que troba Jesucrist, jo vaig trobar Frankenstein. És una vocació que et parla espiritualment. Per mi no hi ha una figura del martiri, del calvari, més perfecte que Boris Karloff interpretant la criatura. Els seus ulls són beatífics. Tenen una espècia d’innocència pasqual molt gran. Em passa el mateix amb la literatura. Per molt que comencis pel fantàstic més extrem acabaràs a Victor Hugo, Oscar Wilde, Allan Poe…

“La història del cinema fantàstic és com un santoral complex i em parla”

Els “herois” a The shape of water són rars i malparlats i els bons són educats i cavallerosos. Gaudeix amb la figura de l’antiheroi? 

Això ja passava amb El laberinto del Fauno on el capità és tot un cavaller. La major part de l’ultradreta és profundament galant. Són finíssimes persones. Els racistes són gent molt fina als banquets i les convencions socials. L’improperi i la imperfecció, en aquest sentit és profundament desitjable. És el que ens permet ser humans.

Havia pensat fer la pel·lícula en blanc i negre i finalment el color té un protagonisme central. Per què?

El color ha de tenir dos pesos. Per un costat ha de ser temàtic. O sigui t’ha de dir alguna cosa de la pel·lícula. En aquest cas Sally Hawkins acapara els colors freds: cian, verd, blau. Aquest és el seu univers: l’univers de l’aigua. Després està l’univers de l’aire amb l’àmbar, els càlids i els daurats. Si t’hi fixes el veí viu al costat però les llums són totalment diferents. L’un és llum de dia i l’altre és permamentment nocturn. La gent no s’adona gaire d’això però és totalment dicotòmic: l’aire al costat de la l’aigua. Classificant els dos pisos així ja estàs explicant alguna cosa.

The Shape of water color

I el vermell?

Evitem completament el vermell excepte en tres ocasions: la vida, l’amor i el cine. Quan consumen una relació física les sabates de la noia es tornen vermelles, es posa una cinta vermella al cabell i acaba vestint un abric vermell. El cine és vermell i la porta que obres i on trobes la vida és vermella. I, òbviament, la sang. I ja està. Fora d’aquí no el trobaràs més. Es a dir, una paleta de colors ha d’existir tant pels colors presents com pels absents. Cal una decisió i és que el disseny de producció, la fotografia, el vestuari i la direcció són una sola disciplina. Són quatre potes d’una mateixa taula. Tot això li dóna a la criatura un terrari en el qual pot existir. Imagina’t un tir al blanc on el centre és la criatura. La resta existeix perquè pugui respirar. Si jo agafo al criatura i la poso en una pel·lícula d’estar per casa és un paio dins un vestit de goma. El disseny dels clarobscurs, el color de la llum, la mescla dels colors… Tot! Tot està lligat a la  criatura.

“Els colors de la criatura són els colors de la criatura: negre, freds i daurats”

Com va abordar la tria del repartiment per a la pel·lícula?

Són com un sol personatge. Vaig agafar una finestra enorme que robo de la pel·lícula The red shoes (1947) de Michael Powell i ho divideixo en dos. Dos hemisferis del mateix personatge. Ell parla per ella. Ella sent per ell. En el cas de l’actriu, vaig escriure el paper per a Sally Hawkins. Específicament per a ella. Vaig estar del 2011 al 2015 escrivint el guió i el vaig fer per ella que va participar en l’escriptura també i em deia si podia intentar això o allò. Respecte Richard Jenkins, en aquest cas no el vaig escriure per a ell però sí va ser el primer i únic actor al qual li vaig oferir el paper. L’antagonista, el paper de Michael Shannon, també estava escrit per a ell. Volia un dolent que a la meitat de la pel·lícula tingués un parell de moments on s’entengui que ell és part d’una estructura. També té pressions i emocions (encara que siguin equivocades).

En totes aquestes metàfores per què va triar altre cop una criatura i per què és aquàtica?  

La idea va començar quan tenia 6 anys i vaig veure The creature from the black lagoon (La dona i el monstre – 1954). Veient la criatura nedar per sota Julia Adams amb el seu banyador blanc em vaig enamorar de Julia Adams, em vaig enamorar de la criatura i em vaig enamorar de l’amor que existia en aquella imatge. Jo volia que acabessin junts. Havia de corregir aquell error tan greu! La invisibilitat de la criatura em fascinava. Per al personatge de Michael Shannon és un ésser brut i obscur que ve de Sud-Amèrica. I en realitat pot ser això o pot ser un Déu. A partir d’aquí vaig intentar pensar en l’amor a nivell visual i vaig pensar en l’aigua perquè al Tao hi ha una idea, que també va agafar Bruce Lee, que diu que l’aigua és l’element més poderós de l’univers. No té forma! Agafa la forma del recipient. És fluida i no la para ni l’acer ni, la roca… Això és l’amor! L’amor no té forma. En qualsevol de les formes que adapti és vàlid. Com a element visual l’aigua és la pluja, les llàgrimes, la suor, el riu. Cada dos minuts a la pel·lícula hi ha aigua en alguna de les seves formes. Vaig pensar que la criatura podia significar l’encarnació mateixa de l’aigua.

“L’amor trenca totes les barreres tard o d’hora”

Sempre posa contes de fades en contexts, diguem-ne, històrics o contemporanis. Quan el veurem fent un conte de fades 100% purista. 

L’únic cop que ho vaig intentar va ser amb El Hobbit. Va ser u llibre vital per mi. Mai vaig poder llegir la trilogia de nen perquè no hi podia entrar de tot… però sí vaig entrar a El Hobbit perquè tenia un esperit més gentil. És l’únic cop que ho he intentat i ho tornaré a intentar amb Pinocho. Vull fer un Pinocho ambientat a l’època de Mussolini. Crec que és un moment ideal per parlar de marionetes. De totes maneres el conte de fades com a tal no m’interessa tant. Ho vaig intentar, per cert amb la Bella i la bèstia. Els ho vaig proposar a Warner Brothers però no es va fer…

No tots els projectes tiren endavant…

Tinc fins a 25 guions escrits i he fet 10 pel·lícules. Això vol dir que hi ha 15 projectes amb mostres, dissenys… feines d’un any sencer que no estan fetes.

“Porto 25 anys fent cine i he perdut uns 10 o 15 anys amb projectes que no han vist la llum”

“Perdut” és una paraula molt contundent…

Cert. De fet als dissenyadors, quan imaginem una pel·lícula i cau els dic que per molt que haguem estat un any o dos treballant és una bona pràctica.

El gènere fantàstic està menyspreat?

Es mira amb displicència. Els practicants que m’agraden del gènere, Terry Gilliam, David Cronemberg, George Romero són gent contestatària. Gent amb una profunditat temàtica molt gran i una propensió artística molt profunda. La facturació imatge de Gilliam… És que no n’hi ha cap de millor. Tanmateix continua existint al marge de la indústria. Cada cop que no roda la humanitat és món una mica pitjor.

JR Armadàs

JR Armadàs Director d'El cinèfil

Nascut als anys 80 (amb tot el que això comporta) Joan Ramon Armadàs és Llicenciat en Dret i Periodisme per la UPF. Ha treballat en premsa local a Sant Cugat i en premsa internacional com a corresponsal al Regne Unit i la Xina. Com a escriptor ha publicat quatre novel·les i és un dels editors d'Edicions Xandri. En l'àmbit cinematogràfic ha fet de cap de premsa d'un parell de pel·lícules catalanes i és el co-director del Festival Sant Cugat Fantàstic. Des d'abril del 2016 és el capità d'aquest vaixell periodístic i cultural anomenat 'El cinèfil'.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*