‘The Young Pope’: la nova estrella del Vaticà ‘The Young Pope’: la nova estrella del Vaticà
Quan la joventut i l'extremisme es donen la mà ‘The Young Pope’: la nova estrella del Vaticà

Paolo Sorrentino crea, produeix, escriu i dirigeix aquesta sèrie per a HBO. És a dir, fa un Juan Palomo. Si esteu al dia en qüestió de premis, el protagonista, Jude Law, ha estat nominat al Globus d’Or com a millor actor de sèrie pel seu paper, però com ja sabreu ha perdut en detriment d’Ewan McGregor. La designació com a Papa d’un jove cardenal inicia tota una sèrie de lluites i conflictes en el sí de l’Església. Alguns cardenals creuen que s’ha lluitat per la seva nominació per tal de poder influir més en les decisions papals i d’altres creuen que han creat un monstre, un Papa inquisitiu que amb mà dura i ferma establirà un nou esdevenir al Vaticà i que degut a la seva joventut, el seu llegat serà més llarg que el de la resta. El tarannà del nou Papa xocarà de ple amb el poder establert.

El fictici Papa Pius XIII reflecteix una premissa que se’ns diu a la sèrie: els joves són més radicals que els vells. El Vaticà i els seus acòlits no estan preparats per aquest Papa, cosa que ell mateix expressa en la seva homilia. És l’esclat en el sí de l’Església d’una tempesta entre qui volen que les coses tinguin una continuïtat i els que desitgen una ràfega d’aire nou en forma d’un catolicisme més pur i menys condescendent.

Repartiment

Un autèntic luxe, així definiria aquest repartiment. Jude Law interpreta al jove Papa del títol. La seva interpretació és tot un repte. Estem davant d’un personatge sinuós, arrogant i egocèntric que dicta el rumb del catolicisme. El seu despotisme en el tracte que té envers els diferents cardenals que anem veient al llarg de la sèrie ens retraten un Papa que utilitzarà el seu poder per mantenir-lo a qualsevol preu. Ni tan sols el secret de confessió és respectat per la seva Santedat. És també un narcisista conscient de la seva bellesa,  fet que es destaca quan es vesteix al ritme de I’m sexy and I’m know it. És un Papa que té dubtes de la seva fe però desitja que el món torni a témer a Déu i que l’obscurantisme del passat retorni a l’Església. Law està lluminós, diria que és el cop que més guapo està a pantalla. Domina a la perfecció l’escena i està en el moment interpretatiu idoni per poder enfrontar-se a un mite del cine com és Diane Keaton i no empetitir-se al costat seu. Està mesurat quan ho ha d’estar i histriònic en els moments onírics. Simplement fa un dels seus millors treballs davant de les càmeres.

Diane Keaton és  la germana Mary. Esdevé la seva consigliere. Sí, sí una dona. Ja us he indicat que és un Papa que trenca amb les tradicions. Ella és la monja que el va acollir quan els seus pares el van abandonar. En contra del criteri de tots la nomena com la seva mà dreta. Ella serà el seu Pepito Grillo, qui per darrera seu faci els acords necessaris per evitar un cop d’Estat dins del Vaticà. I juga a bàsquet! Diane Keaton està molt continguda, en comparació a les seves actuacions a les últimes comèdies que ha estrenat.

Javier Cámara interpreta el Cardenal Gutiérrez. És un personatge en contínua lluita interior degut al seu alcoholisme. Veient en ell un home de confiança, el Papa li atorgarà diferents missions que el posaran a proba.  Creu en la nova visió del Papa tot i que discrepi en alguns punts i Càmara, com ja ens té acostumat, interpreta amb molta delicadesa aquest personatge turmentat que ja no creu en les seves virtuts i que no es considera digne de l’atenció rebuda pel Sant Pontífex.

Silvio Orlando és el Cardenal Voiello. És un dels personatges més entranyables. Ell  és el Secretari General, qui ha mogut els fils per tenir un Papa a qui poder aconsellar i que sigui un titella a les seves mans. Però en veure com Pius XIII té les seves pròpies idees trencadores s’intenta rebel·lar contra ell. La seva adoració absoluta per l’equip del Nàpols ens donarà molts moments divertits.

Influències

No hi ha gaires influències cinematogràfiques en aquest cas, perquè Sorrentino s’encarrega de ser fidel a un estil propi i d’autor. Aquest és un tret difícil de veure en les sèries d’avui dia. Tot i això, l’extravagància amb la que representa el poder, s’assembla molt a com ho va plasmar a Il Divo (2008). També allà recorria a la utilització de la lentitud de la imatge, recurs que repeteix a The Young Pope.

La influència més clara de totes però és la de La Bíblia (normal quan parlem de l’església). Certs conceptes bíblics hi són representats a la sèrie, com la representació del pecat en la figura de la dona. Això ja ho va utilitzar Mel Gibson a la seva The Passion of the Christ (2004) quan va plasmar a pantalla el Diable amb trets femenins. Aquí la dona és la temptació que portarà als inferns a l’home pur.

El món del rock hi està molt present en la persona del Papa Pius XIII, o no és ell com qualsevol ídol musical? No és un líder de masses, com així ho demostra quan omple la plaça de Sant Pere amb els seus adeptes? Quan el veiem vestit amb les seves vestidures i les ulleres de sol ens recorda a un tipus de Lady Gaga papal. Ja a partir del segon episodi, Sorrentino recorre en els títols de crèdit a les lletres de neó, fet que és tota una declaració d’intencions.

Valoració

Encara recordo quan Javier Olivares en la seva xerrada de l’any passat al Saló del Cine i les Sèries va recomanar els primers episodis de la sèrie que avui ens ocupa (ell no havia finalitzat la seva visualització). Quan analitzava la figura del showrunner va escollir The Young Pope per indicar que tot i que el creador de la sèrie, qui l’ha parit, ha de tenir el poder en la mateixa i el director ha d’estar al servei de la trama i no pretendre utilitzar la sèrie pel seu lluïment propi, hi ha casos on està justificada i fins i tot és imprescindible que el director deixi la seva impremta. I aquest era un exemple. En Sorrentino, es llueix al primer episodi. L’inici oníric ja ens indica que aquesta sèrie voldrà jugar contínuament amb l’espectador. Què és real i què no? Ens diu la veritat el jove Papa o ens està mentint? És una sèrie transgressora, xocant i sarcàstica. El personatge i el món oníric que l’envolta són massa rics i complexes per descriure’ls amb lleugeresa. L’acidesa del seu humor, molt europeu (la producció és imminentment italiana), és un punt a favor. Els tocs humorístics, no forçats, creen una distensió que s’agraeix i que fan més humans als personatges. No ens trobàvem malauradament amb aquest estil des de feia molt de temps. Hem de retrotreure’ns a dècades anteriors per trobar-nos amb aquest tipus de diàlegs que tenen un “retrogust” (com ara els agrada dir als entesos en cuina) que deixen a l’espectador pensant en la frase, delectant-se en el seu doble significat, en la seva ambigüitat, en el seu punyent atac a l’adversari dialèctic. El poder intel·lectual del Papa hi queda patent en les seves diferents converses al llarg de la sèrie. Deia Michael Corleone a la primera part de la trilogia de The Godfather: “No insultis la meva intel·ligència”. I aquesta màxima continua amb aquest Papa que sempre queda per sobre del demés i que presumeix de fer-ho (magnífica la conversa que té amb el primer ministre d’Itàlia).  Però clar està, només de bones línies de diàleg no viu una sèrie. Això ha de complimentar un conjunt, una trama, han d’estar al servei d’una història el suficientment forta per suportar aquest enginy. Per exemple, una de les pel·lícules amb millors diàlegs de la història del cinema és Casablanca (1942), si la trama no fos bona, tot i tenir una línies de guió magnífiques només hauria passat a la història com a translació a  llibre de cites famoses. És per aquesta raó que un recurs ha d’anar en sintonia amb la resta del conjunt per poder lluir a plenitud, per traspassar barreres i aconseguir transformar una obra petita en una gran obra o en el cas de Casablanca, en un obra mestra. Amb això no estic dient que The Young Pope sigui una obra mestra. Tot el contrari, el seu defecte és precisament que la trama no està al nivell dels grans diàlegs ni de les seves magnífiques interpretacions. Finalment, arriba a ser una consecució de situacions sense un fil conductor que ens atregui. Tot i així li hem de reconèixer alguns encerts: és una crítica sobre el sistema de votació i captació de vots dintre del conclave papal; és també un ferotge retrat sobre el perill que suposa que tot el poder estigui dipositat en una única persona, una dissertació en relació a la politització de la religió, i una crítica a l’immobilisme del Vaticà. I això no és tot, Sorrentino fica el dit a la ferida. En un moment on els abusos sexuals per part de capellans hi són a l’ordre del dia (la setmana passada el Papa Francisco ha demanat el perdó als xilens pels abusos comesos per representants eclesiàstics al seu país), Sorrentino titlla a molts d’ells a la sèrie com homosexuals, fornicadors i pedòfils (el Papa Pius XIII li reconeix a Voiello que si persegueixen l’homosexualitat hauran de fer fora a dos terços del clergat).

No vull acabar la meva crítica sense ressaltar la seva excel·lent posada en escena i la magnífica fotografia de la qual fa gala. Tots i cada un dels enquadraments han sigut curosament estudiats.

Reconec que vaig trigar uns tres episodis a endinsar-me en el món que vol reflectir Sorrentino i com ho desitja reflectir. Però un cop entres en el seu joc i el seu ritme pausat, pots arribar a gaudir d’aquesta ficció. Malauradament hi ha molts episodis que no arriben a arrencar i que a causa de l’onirisme tan present tenen un ritme tan lent que són ensopits. El que Sorrentino ens vol reflectir no dona per a 10 episodis.

Veredicte

Nota:  6

Enganxòmetre:  4

Agradarà a: qui busqui una sèrie original i fresca i li agradin els diàlegs punyents.

No agradarà a: qui cregui que trobarà el ritme scorsesià que va demostrar Sorrentino a Il Divo.

Luis Flores

Luis Flores Una sèries de mirades

Nascut l'any 1983. És llicenciat en Dret per la Universitat Pompeu Fabra. Els seus articles a 'El cinèfil' són la seva primera col·laboració en un mitjà de comunicació sobre cinema però la seva afició ve de molt lluny: amb només tres anys els seus pares el van portar a veure "Big trouble in Little China" i sense saber-ho van marcar-lo de per vida. Entre els seus gèneres preferits hi ha el cione d'arts marcials, els thrillers i a la ciència ficció.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*