“L’objectiu d’anar a LA és tirar endavant la nostra òpera prima” “L’objectiu d’anar a LA és tirar endavant la nostra òpera prima”
Joan Paüls i J. A. Moreno marxaran el pròxim mes d'abril per provar sort com a directors “L’objectiu d’anar a LA és tirar endavant la nostra òpera prima”

En Joan Paüls i en Jose Antonio Moreno tenen un objectiu en comú; triomfar a Hollywood com a directors. Tots dos són catalans, l’un de Terrassa i l’altre de Sant Cugat. Tots dos fa anys que estan vinculats al món audiovisual, l’un més centrat fins ara en el sector dels videoclips i l’altre en els curtmetratges. Ara tenen un objectiu comú, anar a Los Angeles per mirar de fer-se un lloc a la indústria i produir el seu primer llargmetratge, ja que aquí creuen que no ho aconseguiran. Des d’El Cinèfil farem un seguiment d’aquest viatge per tal de conèixer més a fons aquesta experiència. Però d’entrada coneguem una mica més als seus protagonistes i quines són les seves expectatives.

Els inicis

Segons ells, hi ha dues maneres d’entrar a formar part del món audiovisual, des d’una vessant més acadèmica i des d’una més empresarial. En Joan Paüls va seguir el primer camí; va fer un curs de dos anys a l’Escola de Mitjans Audiovisuals de Barcelona (emav) i després va fer la carrera de comunicació audiovisual a la Universitat Autònoma, posteriorment va anar a Londres per finalitzar els seus estudis amb un màster. Per la seva banda, el J. A. Moreno va entrar directament a fer la carrera a la UAB i durant el seu segon any va muntar la seva pròpia productora (Kill the film) amb la qual ha anat fent feines des d’aleshores, sobretot de videoclip, i ja compta amb un volum considerable de clients a nivell internacional, com ara Spinnin’ Records o A3 Musica, entre altres.

De totes maneres, ambdós van començar com la gran majoria, fent curtmetratges. I la seva amistat es va forjar durant els anys d’universitat. El Joan venia més del guió i el J.A. Moreno més de la realització i, tot i que es porten tres anys de diferència, van saber fer un bon tàndem i des dels anys a l’Autònoma han anat fent treballs junts. Tot i que actualment cadascun va fent les seves coses per separat, sempre han mantingut el contacte i quan tenen un projecte se l’expliquen i es demanen l’opinió. Com molts joves que es dediquen a aquesta professió, ells també són polifacètics i no només es dediquen a la direcció sinó que també porten la producció, el guió, realització i postproducció dels seus projectes.

El problema espanyol

Després d’anys de provar sort al nostre país, la parella de directors té una nova fita, conquistar Hollywood. És un somni que segurament molts joves comparteixen però ells han decidit fer un pas més per mirar de fer-lo realitat. Segurament molta gent pot creure que és un objectiu quasi impossible d’assolir i, tot i que és realment difícil, coneixem casos que han tingut èxit com els de J. A. Bayona (Jurassic World 2), Jaume Collet-Serra (The Commuter) o, més recentment, el de David Victori (El Pacto). Tots ells van anar a provar sort i gràcies al seu talent i esforç van aconseguir triomfar. Segons Moreno, el problema que hi ha Espanya és que “el film tingui una bona sortida”, les xifres de producció, distribució i d’audiència no són bones i “si intentes fer una pel·lícula més o menys independent, no té sortida”, afirma.

Tots dos coincideixen que el que és difícil no és el fet de fer una pel·lícula sinó que arribi a la gent. Encara que pugui passar per molts festivals, guanyar premis i tenir certa visibilitat a nivell nacional i internacional, un film independent pot no arribar a ser rendible. En aquest sentit Moreno afirma que es tracta “d’un problema d’indústria més que de subvenció”. Quan un director novell es planteja fer la seva primer pel·lícula depèn pràcticament del cent per cent de les subvencions perquè a nivell privat ningú aposta per un nom desconegut. Sempre hi ha casos excepcionals com el de Bayona amb El Orfanato però ell tenia la figura de Guillermo del Toro darrere. En la majora de casos “les òperes primes de directors espanyols passen pràcticament inadvertides”, expliquen.

Als Estats Units, el cinema és considerat com quelcom de culte, una visió molt diferent de la que es té aquí. Per això, tant en Paüls com en Moreno creuen que tenen més possibilitats d’aconseguir realitzar la seva pel·lícula fora. Ells resumeixen els motius en tres eixos:

1. La falta d’indústria cinematogràfica pròpia: Durant els anys 70, 80 i 90 no es va lluitar per tenir unes polítiques que protegissin el cinema espanyol i per això “l’americà s’ho va menjar tot”. Altres casos com el de França és ben diferent, ja que es van preocupar de fer polítiques que retinguessin el seu cinema. És per això, que actualment a Espanya el 90-95% de la taquilla és americana i només el 5-10% la conformen pel·lícules espanyoles (o catalanes). D’altra altra banda, a França la proporció es força diferent, ja que tenen aproximadament el 65% de films americans però un notable 35% de cinema francès. “Això es fa des de la política i tenint una indústria que protegeixi el cinema i la cultura”, afirmen.

2. La visió negativa dels espectadors: en general la gent té una idea negativa o pejorativa del cinema espanyol, ja que el consideren de poca qualitat. “Si han de triar entre un film americà o un espanyol es decantaran cap a l’americà sense tenir un coneixement real, simplement per inèrcia”, explica Paüls. Tampoc és que sigui culpa dels espectadors, segons Moreno es tracta més d’una qüestió d’educació i d’un fet “que és una conseqüència del tracte que se li ha donat aquí al cinema”.

3. Falta de visibilitat: moltes pel·lícules que aconsegueixen realitzar-se després amb prou feines arriben a les sales de cinema o només estan un parell de setmanes en una única sala. Un cas seria el de l’actor Eduardo Casanova (Pieles) que té milers de seguidors a les xarxes, que és conegut i que va tenir el suport d’un gran director a l’hora de debutar a la direcció, i tot i això, el seu film ha passat força desapercebut. “A la que treus a la gent de la seva zona de confort i dels blockbusters, ja no ho van a veure”, es lamenta Moreno.

Segurament hi ha altres factors que determinen l’èxit o el fracàs d’un film però queda clar que la situació pels directors novells és complicada. A més, el que aquí pot trigar fins a 10 anys a produir-se als Estats Units es pot fer amb un parell de mesos i, posaven l’exemple del director Martín Rosete, que va marxar als Estats Units per rodar la seva pel·lícula, Money, i explicava que “el que va ser improduïble aquí a Espanya, allà vam trigar dos mesos”.

La meca del cine

És evident que marxar a Los Angeles no és garantia de res i que “és una ciutat que viu del i pel cinema”, cosa que implica una major competència però també vol dir més oportunitats. “Allà hi ha mercat i ganes de fer coses”, comenta Paüls, a més, saben per experiència pròpia que allà tenen més facilitat per obrir-te la porta per escoltar-te que els europeus, “si vas allà com a mínim t’escoltaran i tindràs una oportunitat”, afirma. La ciutat de Los Angeles és la màxima expressió del cinema i per això per a ells és l’escenari ideal on intentar triomfar. “El principal objectiu que tinc quan faig un projecte és que la gent el vegi”, explica Paüls i per això creu que si el film es fa allà, té més probabilitats d’arribar a més llocs i més gent.

Joan Paüls J.A.Moreno

Així doncs el seu objectiu és trobar aquesta porta i obrir-la de bat a bat. Tots dos van allà amb els seus guions sota el braç. Pel que fa a l’òpera prima de J.A. Moreno es tracta d’una pel·lícula que es rodarà en un únic pla seqüència i que portarà la paraula “Los Angeles” en el títol. Com a director i a nivell d’estil, s’emmiralla en films com Drive, The Neon Demon o Nightcrawler. La seva idea és fer una cosa semblant al film alemany Victora (2015) i explica que a Espanya no creu que tingués sortida, ja que, “Victoria que és el mateix, un pla seqüència, no ha funcionat”. Per la seva banda, Joan Paüls ha plantejat un film que es podria rodar amb uns 15 mil euros. Té com a eix central una única localització, el cementiri d’un poble i com a protagonista un enterramorts. Es tractaria d’una pel·lícula a l’estil de Prisoners o 3 billboards outside Ebbing, Missouri, “amb gent una mica rara i un to més aviat fosc”, explica. Creu que el seu tipus de cinema pot encaixar a Los Angeles, ja que, a Europa no tindrien cabuda pel tipus de narrativa, pel ritme, llenguatge i personatges, “el meu cine el veig molt més americà”, afirma. Tot i que encara no és res segur, han contactat amb una productora espanyola que podria portar els seus guions a la pròxima edició del Festival de Berlin, per mirar de trobar gent interessada a unir-se a la producció. Un pas que encara no és segur però que evidentment agilitzaria i facilitaria molt les coses.

Full de ruta

Ja fa més d’un any que Paüls i Moreno van decidir embrancar-se en aquesta aventura de provar sort als Estats Units. Durant tot aquest temps han anat fent les seves respectives feines però també han hagut de dedicar moltes hores a preparar el seu visat. Es tracta del visat que té relació amb el talent i que porta per títol “Visa per no immigrants a individus amb habilitats o fites extraordinàries”, per fer-vos una idea, si Messi decidís anar als Estats Units, hauria de demanar el mateix visat.

La idea és marxar el pròxim mes d’abril, un cop tota la documentació estigui en regla. “Anem amb la seguretat de saber el que anem a fer”, explica Moreno, tot i així una vegada instal·lats allà es tractarà de buscar-se la vida. Des d’aquí i al llarg dels anys han anat establint contactes amb gent que viu allà i la idea és conèixer-se en persona. A part, també aniran allà equipats amb tot el seu material tècnic, com ara la seva càmera que “prostituiran” per tal de guanyar alguns diners i fer contactes. A Los Angeles només hi ha una productora espanyola (La panda) i, tot i que el seu objectiu no és fer-los la competència directa, sí que oferiran els serveis de la seva productora, Kill the Film. “Anem allà a fer cine” explica Paüls i una manera d’entrar en el mundillo és aquesta, a través de contactes i d’unir-se a produccions d’allà. Aquesta mateixa càmera que els permetrà guanyar-se la vida mentre busquen la manera de fer realitat les seves pròpies pel·lícules, serà la que els permetrà rodar amb cost zero, ja que es tracta d’una càmera professional igual que les que s’han utilitzat per rodar films com Gravity o The Wolf of Wall Street.

La seva idea és que l’estada a Los Angeles sigui una cosa a llarg termini, com a mínim 3 anys, que són els que els permet el visat. Posteriorment i si aconsegueixen assolir els seus objectius, els dos directors tenen idees diferents. Per un cantó, a Paüls li agradaria “fer d’ambaixador a l’estil Bayona” i portar grans produccions aquí. Els cineastes J. A. Bayona i Alejandro Amenábar han aconseguit fer pel·lícules aquí amb l’estil d’allà i, Lo Imposible i Agora en són la prova. “La meva il·lusió seria fer grans produccions parlant de Catalunya i els catalans”, diu Paüls, salvant les distàncies, fer una espècie de Coco a la catalana. Moreno no és gaire optimista amb la situació del cinema a Espanya i explica que “per la cultura de la gent i pel tipus de cinema que es consumeix aquí no em veig tornant”, per a ell haurien de canviar molt les coses perquè el seu estil de cine arribés a agradar al públic d’aquí.

Luana Valls

Luana Valls Cap de redacció d'El cinèfil

Nascuda al Brasil la Luana Valls és graduada en Periodisme, Cinema i Televisió per la Facultat de Comunicació Blanquerna. Ha treballat en diferents mitjans de comunicació escrits com el 'Diari Ara' i 'El Periódico' i també té experiència en el camp del cinema de la mà de la productora catalana Batabat i realitzant la cobertura informativa de festivals de cinema arreu de Catalunya. Des del principi, unida a aquesta aventura cinèfila amb ganes i il·lusió

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*