“L’objectiu d’anar a LA és tirar endavant la nostra òpera prima” “L’objectiu d’anar a LA és tirar endavant la nostra òpera prima”
Joan Paüls i J. A. Moreno marxaran el pròxim mes d'abril per provar sort com a directors “L’objectiu d’anar a LA és tirar endavant la nostra òpera prima”

En Joan Paüls i en Jose Antonio Moreno tenen un objectiu en comú; triomfar a Hollywood com a directors. Tots dos són catalans, l’un de Terrassa i l’altre de Sant Cugat. Tots dos fa anys que estan vinculats al món audiovisual, l’un més centrat fins ara en el sector dels videoclips i l’altre en els curtmetratges. Ara tenen un objectiu comú, anar a Los Angeles per mirar de fer-se un lloc a la indústria i produir el seu primer llargmetratge. Des d’El Cinèfil farem un seguiment d’aquest viatge per tal de conèixer més a fons aquesta experiència. Però d’entrada coneguem una mica més als seus protagonistes i quines són les seves expectatives.

Els inicis

Segons ells, hi ha dues maneres d’entrar a formar part del món audiovisual, des d’una vessant més acadèmica i des d’una més empresarial. En Joan Paüls va seguir el primer camí; va fer un curs de dos anys a l’Escola de Mitjans Audiovisuals de Barcelona (emav) i després va fer la carrera de comunicació audiovisual a la Universitat Autònoma, posteriorment va anar a Londres per finalitzar els seus estudis amb un màster. Per la seva banda, el J. A. Moreno va entrar directament a fer la carrera a la UAB i durant el seu segon any van muntar amb el Joan la seva pròpia productora (Kill the Film) amb la qual han anat fent feines des d’aleshores sobretot de videoclip i, ja compten amb un volum considerable de clients a nivell internacional, com ara Spinnin’ Records o A3 Musica, entre altres.

De totes maneres, ambdós van començar com la gran majoria, fent curtmetratges. I la seva amistat es va forjar durant els anys d’universitat. El Joan venia més del guió i el J.A. Moreno més de la realització i, tot i que es porten tres anys de diferència, van saber fer un bon tàndem i des dels anys a l’Autònoma han anat fent treballs junts. Actualment cadascun treballa fent els seus projectes propis, pero estan sempre en contacte per l’empresa i segueixen treballant junts força sovint. Com molts joves que es dediquen a aquesta professió, ells també són polifacètics i no només es dediquen a la direcció sinó que també porten la producció, el guió, realització i postproducció dels seus projectes.

El problema espanyol

Després d’anys treballant al nostre país, la parella de directors té una nova fita, conquistar Hollywood. És un somni que segurament molts joves comparteixen però ells han decidit fer un pas més per mirar de fer-lo realitat. Segurament molta gent pot creure que és un objectiu quasi impossible d’assolir i, tot i que és realment difícil, coneixem casos que han tingut èxit com els de J. A. Bayona (Jurassic World 2), Jaume Collet-Serra (The Commuter) o, més recentment, el de David Victori (El Pacto). Tots ells van anar a provar sort i gràcies al seu talent i esforç van aconseguir triomfar. Segons Moreno, el problema que hi ha Espanya és que “el film tingui una bona sortida”, les xifres de producció, distribució i d’audiència no són bones i “si intentes fer una pel·lícula més o menys independent, no té sortida”, afirma.

Tots dos coincideixen que el que és difícil no és el fet de fer una pel·lícula sinó que arribi a la gent. Encara que pugui passar per molts festivals, guanyar premis i tenir certa visibilitat a nivell nacional i internacional, un film independent pot no arribar a ser rendible. En aquest sentit Moreno afirma que es tracta “d’un problema d’indústria més que de subvenció”. Quan un director novell es planteja fer la seva primer pel·lícula depèn pràcticament del cent per cent de les subvencions perquè a nivell privat ningú aposta per un nom desconegut. Sempre hi ha casos excepcionals com el de Bayona amb El Orfanato però ell tenia la figura de Guillermo del Toro darrere. En la majora de casos “les òperes primes de directors espanyols passen pràcticament inadvertides”, expliquen.

Als Estats Units, el cinema és considerat com quelcom de culte, una visió molt diferent de la que es té aquí. Per això, tant en Paüls com en Moreno creuen que tenen més possibilitats d’aconseguir realitzar la seva pel·lícula fora. Ells resumeixen els motius en tres eixos:

1. La falta d’indústria cinematogràfica pròpia: Durant els anys 70, 80 i 90 no es va lluitar per tenir unes polítiques que protegissin el cinema espanyol. Altres casos com el de França és ben diferent, ja que es van preocupar de fer polítiques que retinguessin el seu cinema. És per això, que actualment a Espanya el 90-95% de la taquilla és americana i només el 5-10% la conformen pel·lícules espanyoles (o catalanes). D’altra altra banda, a França la proporció es força diferent, ja que tenen aproximadament el 65% de films americans però un notable 35% de cinema francès. “Això es fa des de la política i tenint una indústria que protegeixi el cinema i la cultura”, afirmen.

2. La visió negativa dels espectadors: en general la gent té una idea negativa o pejorativa del cinema espanyol, ja que el consideren de poca qualitat. “Si han de triar entre un film americà o un espanyol es decantaran cap a l’americà sense tenir un coneixement real, simplement per inèrcia”, explica Paüls. Tampoc és que sigui culpa dels espectadors, segons Moreno es tracta més d’una qüestió d’educació i d’un fet “que és una conseqüència del tracte que se li ha donat aquí al cinema”.

3. Falta de visibilitat: moltes pel·lícules que aconsegueixen realitzar-se després amb prou feines arriben a les sales de cinema o només estan un parell de setmanes en una única sala. Un cas seria el de l’actor Eduardo Casanova (Pieles) que té milers de seguidors a les xarxes, que és conegut i que va tenir el suport d’un gran director a l’hora de debutar a la direcció, i tot i això, el seu film ha passat força desapercebut. “A la que treus a la gent de la seva zona de confort i dels blockbusters, ja no ho van a veure”, es lamenta Moreno.

Segurament hi ha altres factors que determinen l’èxit o el fracàs d’un film però queda clar que la situació pels directors novells és complicada. A més, el que aquí pot trigar fins a 10 anys a produir-se als Estats Units es pot fer amb un parell de mesos i, posaven l’exemple del director Martín Rosete, que va marxar als Estats Units per rodar la seva pel·lícula, Money, i explicava que “el que va ser improduïble aquí a Espanya, allà vam trigar dos mesos”.

La meca del cine

És evident que marxar a Los Angeles no és garantia de res i que “és una ciutat que viu del i pel cinema”, cosa que implica una major competència però també vol dir més oportunitats. “Allà hi ha mercat i ganes de fer coses”, comenta Paüls, a més, saben per experiència pròpia que allà tenen més facilitat per obrir-te la porta per escoltar-te que els europeus, “si vas allà com a mínim t’escoltaran i tindràs una oportunitat”, afirma. La ciutat de Los Angeles és la màxima expressió del cinema i per això per a ells és l’escenari ideal on intentar triomfar. “El principal objectiu que tinc quan faig un projecte és que la gent el vegi”, explica Paüls i per això creu que si el film es fa allà, té més probabilitats d’arribar a més llocs i més gent.

Joan Paüls J.A.Moreno

Així doncs el seu objectiu és trobar aquesta porta i obrir-la de bat a bat. Tots dos van allà amb els seus guions sota el braç. Pel que fa a l’òpera prima de J.A. Moreno es tracta d’una pel·lícula que es rodarà en un únic pla seqüència. Com a director i a nivell d’estil, s’emmiralla en films com Drive, The Neon Demon o Nightcrawler. La seva idea és fer una cosa semblant al film alemany Victora (2015) i explica que a Espanya no creu que tingués sortida, ja que, “Victoria que és el mateix, un pla seqüència, no ha funcionat”. Per la seva banda,  Joan Paüls ha plantejat un film social de xoc de cultures. Té com a eix central la situació a Syria i seguiria la relació amorosa entre dues dones, una occidental i una aràbica. Es tractaria d’una pel·lícula a l’estil de A Passage to India o Rastres de Sàndal, “on la cultura o la familia pot estar per sobre d’un mateix”, explica. Creu que el seu tipus de cinema pot encaixar a Los Angeles, ja que, a Europa no tindrien cabuda pel tipus de narrativa, pel ritme, llenguatge i personatges, “el meu cine el veig molt més americà”, afirma.

Full de ruta

Ja fa més d’un any que Paüls i Moreno van decidir embrancar-se en aquesta aventura de provar sort als Estats Units. I ara que les seves pel·lícules estan preparades per ser produïdes, la idea és marxar quan abans millor, un cop tota la documentació estigui en regla. “Anem amb la seguretat de saber el que anem a fer”, explica Moreno. La seva idea és continuar la seva carrera com a reconeguts directors als Estats Units.

La seva idea és treballar en els seus projectes pels següents tres anys. Posteriorment i si aconsegueixen assolir els seus objectius, els dos directors tenen idees similars. Se senten més identificats amb l’estil de cinema que es fa als Estats Units. No són gaire optimistes amb la situació del cinema a Espanya i els hi agradaria treballats als Estats Units perquè creuen que poden “aportar una visió externa als seus productes cinematogràfics, que poden ser molt beneficiaris per la indústria americana”.

Luana Valls

Luana Valls Cap de redacció d'El cinèfil

Nascuda al Brasil la Luana Valls és graduada en Periodisme, Cinema i Televisió per la Facultat de Comunicació Blanquerna. Ha treballat en diferents mitjans de comunicació escrits com el 'Diari Ara' i 'El Periódico' i també té experiència en el camp del cinema de la mà de la productora catalana Batabat i realitzant la cobertura informativa de festivals de cinema arreu de Catalunya. Des del principi, unida a aquesta aventura cinèfila amb ganes i il·lusió

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*