La llei del silenci La llei del silenci
Quan els Goya reivindicaven un país just La llei del silenci

En l’escena final de La llei del silenci (On the Waterfront, Dir. Elia Kazan, 1954), Terry, després de rebre una pallissa per part dels sicaris de l’amo, es posa al capdavant dels estibadors i avança malferit i desobeint al mafiós. El protagonista recupera la dignitat, i amb aquest manifest també demana recuperar-la al director, Elia Kazan, que al 1952 va col·laborar amb el Comitè d’Activitats Antiamericanes en la famosa cacera de bruixes del Maccarthisme.

Potser, algun dia, els intel·lectuals espanyols, la gent de la cultura tan abonada a criticar les injustícies del món, també hauran d’avançar i disculpar-se per haver estat còmplices, per haver abdicat sota la llei del silenci.

El dissabte 3 de febrer es van entregar els Premis Goya. Una cerimònia que històricament, almenys dins la seva història recent, ha servit a la comunitat cinèfila espanyola per posar en evidència injustícies com la guerra d’Iraq, reivindicar la causa palestina, denunciar la pujada de l’IVA cultural, demanar la paritat salarial d’homes i dones que treballen a la indústria audiovisual, condemnar casos d’abusos sexuals… La cerimònia dels Goya, i després d’altres entregues de premis culturals, s’ha convertit en un aparador de les reivindicacions justes i populars. Fins aquesta 32a edició. Després que Catalunya, sempre present i protagonista en els guardons de l’acadèmia de les arts i les ciències cinematogràfiques d’Espanya, hagi viscut uns últims mesos molt dolorosos, amb l’aplicació dictatorial d’un Article 155 que afecta directament la salut de la cultura, que hi hagi presos polítics a la presó o que s’hagin esbatussat persones innocents en violentes càrregues policials, després d’uns mesos d’ignomínia, deia, érem uns quants els que esperàvem una manifestació pública dels nominats, de la “gent del cine”, denunciant aquests fets i demanant la llibertat dels Jordis, el Vicepresident Junqueras i el Conseller Forn, i assenyalant la no separació de poders i l’ús abusiu del PP dels mecanismes de l’estat de dret .

Però no, el rostoll va rodolar pel desert de la vergonya mentre bufava el vent i una harmònica tocava l’amarga melodia de la llei del silenci. És obvi que és un sector que viu molt de posturejar, amb una majoria hipòcrita i apòcrifa que s’apunta a l’última moda (que no és de color groc) i per això, després de 32 anys de Goya, per fi han descobert que cal reivindicar el paper de la dona al món del cinema. Ha estat després del cas Weinstein i d’altres fastigosos exemples de masclisme i abusos, i que les dones de Hollywood iniciessin una potent, necessària i mediàtica campanya. Si no hagués estat per aquest preludi segurament la reivindicació dels Goya hauria estat una altra. Potser l’aventura solidària que han iniciat els Bardem per salvar l’Àrtic? Possiblement. En el fons, i en la forma, els és força indiferent la causa, la qüestió és aparèixer ben guapo i compromès al photocall de la postura sense fi.

Si un dia (que no arribarà mai?) és cool i molt change.org i poc incòmode evidenciar les injustícies que ha patit una bona part de la ciutadania catalana, llavors els veurem a tots fent de Terry, d’Elia, amb el puny alçat i demanant que no es tanqui la gent per la seva ideologia, que no es colpegin velletes per voler votar o per dir en un tuït alguna veritat irrefutable… Mentre no arriba aquest dia fan seva aquella dita anònima “Más vale ponerse una vez colorado, que ciento amarillo”.

Quim Crusellas

Quim Crusellas Sense pel·lis a la llengua

Ha mamat cine des de ben petit. Té 7 germans que el portaven a veure, a finals dels 70, pel·lícules de ninjes, kungfu, terrors espacials, ciència ficció efervescent i aventures en llocs inhòspits. Ha realitzat alguns curtmetratges, escrit en diverses publicacions especialitzades i el 2004 va començar el Festival Nits de cinema oriental de Vic, dedicat al cine popular asiàtic que combina pel·lícules, gastronomia i activitats culturals diverses. També és membre del Cineclub Vic des de 1990 i creador de la productora Moviola, especialitzada en producció audiovisual, amb clients com el Festival de Sitges i diverses distribuïdores. Durant 12 anys va realitzar el programa d'actualitat 'El Cinematògraf', guanyador del Premi Zapping al Millor programa de TV el 2008.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*