Les nostres sèries d’humor Les nostres sèries d’humor
Les telecomèdies preferides de la iaia Toneta Les nostres sèries d’humor

Ja tenim nova sèrie d’humor a TV3, i això és una gran notícia. Veureu, com ja deveu haver intuït els que m’heu anat llegint aquesta temporada, una servidora és una gran amant de les comèdies i de l’humor, i és per això que estic tan contenta amb l’estrena de Benvinguts a la família, un serial de riure que Televisió de Catalunya col·loca els vespres dels dilluns amb la intenció de fer menys pesat el que molts anomenen el pitjor dia de la setmana. Jo, com que sóc jubilada… Ja m’enteneu!

Benvinguts a la família ens presenta l’Àngela, una mare amb tres criatures que s’ha de buscar la vida perquè el dropo del seu marit l’ha abandonada. El dia que els desallotgen de casa, decideix visitar el seu pare per demanar-li ajuda, un pare amb qui no hi té bona relació des del dia que va marxar de la llar familiar. Però els nervis del retrobament juguen una mala passada a l’home i, ell que no s’ho espera, tururut violes, que cau a terra fulminat. A partir d’aquí, la Melani Olivares i la resta d’actors protagonistes se les hauran de buscar per amagar el cadàver sense ser descoberts per la policia, els veïns tafaners, etc.

Tot i que només he vist els dos primers capítols d’aquesta sèrie, la cosa pinta prou bé. Benvinguts a la família compte amb un elenc de personatges equilibrat a qui treure molt de profit amb situacions gracioses i gags amb tocs surrealistes. La mare que ho faria tot pels seus fills, el cunyat esbojarrat, el jovenet setciències i tímid, la filla petita i gamberra… Ah! I menció especial pel personatge que interpreta la Yolanda Ramos, la Victòria, la vídua que ara ha de decidir si fer el dol pel seu marit i explicar la veritat a la policia o col·laborar en els plans de la família de l’Àngela per fer-se amb la casa ja que cap d’ells apareix a l’herència del difunt.

Sí, la veritat és que tinc moltes expectatives posades en aquesta sèrie. Seran uns tretze capítols sorprenents i plens de disbarats que ens faran riure d’allò més! Bueno, és humor català, del que a mi m’agrada. La veritat és que n’hi ha hagut un bon grapat de sèries a TV3 que m’han fet petar de riure, ja des dels inicis de la nostra estimada emissora fins a l’actualitat. N’hi ha hagut d’urbanes i de rurals, de corals i de basades en un personatge, de familiars i de laborals… Es nota que els catalans sabem riure’ns de nosaltres mateixos perquè aquestes sèries no són més que un retrat de la nostra societat.

Només hem de rememorar els recordats capítols de les Teresines, aquella mítica sèrie que TV3 va emetre l’estiu de les olimpíades –i alguns cops més després– i observar com els personatges de la sitcom s’assemblen a les nostres veïnes, les nostres tietes, a una servidora…Les situacions ja no tant, perquè aquelles tres germanes en muntaven cada una… Déu n’hi do, com havien posat potes enlaire aquell edifici del carrer Verdi, al barri de Gràcia, aquelles tres germanes solterones de Barcelona! És que la gràcia de la cosa, el mèrit de la sèrie creada i interpretada per la gent de La Cubana, és que només van emetre una temporada de tretze capítols, i tot i així molts recordem Teresina SA com una part de les nostres vides! Serà que en el fons la cançoneta d’entrada tenia raó i potser nosaltres també som unes teresines?

I canviem de companyia teatral. Passem de La Cubana a Dagoll Dagom per recordar una sèrie còmica que ens va portar a tots els espectadors de TV3 de viatge pel continent. Estic parlant, com ja haureu endevinat, de Oh, Europa!, on pujàvem d’excursió en un autobús i, guiats per la Victòria Pagès, visitàvem un per un els països de la Unió Europea. Marc Cartes, Montserrat Carulla, Pep Cruz i el propi Joan Lluís Bozzo, entre d’altres icònics autors de l’escena català, van ser el tripulants d’aquell autocar. Qui no recorda aquella mítica frase, dotada amb un pèl de decepció, “Me la imaginava més gran”? És més, qui no l’ha fet servir en veure algun monument més petit del que pensàvem?

El cert és que les companyies teatrals han fet molta comèdia a la tele, i en especial a la nostra, mai millor dit. I si no que els ho diguin a les noies de T de Teatre, que durant sis temporades van dur-nos a les nostres pantalles la divertida comèdia de situació Jet lag, en el que coneixíem una sèrie d’amigues, algunes d’elles assistentes de vol, que convivien en un pis de Barcelona. Cadascuna tenia el seu propi registre: la rondinaire, la de casa bona, la dòcil i simpàtica… Ara, la que a mi em feia més gràcia era la Diana! Pobreta, s’havia quedat vídua de molt jove i del disgust devia haver quedat tocada, perquè feia unes bestieses…

Però no només a les grans ciutats com Barcelona es poden rodar sèries d’humor com les que hem vist fins ara. A Catalunya també hem fet excel·lents telecomèdies rurals, mantenint fins i tot els dialectes de la gent del camp, que només per això ja fa gràcia la cosa, oi? Estic parlant, per exemple, de Lo Cartanyà, una sèrie que girava al voltant d’un meteoròleg excèntric i dels seus veïns, també un tant especials. També hem vist Gran Nord, la aventura d’una mossa d’esquadra de la capital destinada a patrullar pels camins i muntanyes d’una comarca pirenaica. Sens dubte, els contrastos entre les grans urbes i les petites poblacions rurals són un pou inesgotable d’idees per als guionistes de comèdies d’humor.

I d’històriques també en tenim! Bueno, no d’històriques com Isabel o Vikingos, que tots sabem que relaten al peu de la lletra el que va passar realment –i jo què m’ho crec–, sinó històriques a la nostra manera, amb més humor i menys pressupost. I és que a La memòria dels Cargol es veia que els decorats eren de cartró-pedra, però formava part de l’encant. Aquí vam anar veient l’evolució d’una família catalana des dels inicis del país fins al segle XX, altra vegada de la mà de Dagoll Dagom, amb les seves misèries i les seves sorts. Una espècie de Cuéntame amb sentit de l’humor i amb color normal, no aquell sèpia de la producció espanyola.

I, abans d’acabar, no ens podem oblidar de la que per molts va ser i segueix sent –sí, perquè la reemeten força sovint– la reina de les comèdies de TV3, el pal de paller de tota una generació d’espectadors. Sí, em refereixo a l’obra conjunta de Joel Joan, Jordi Sànchez i Mònica Glaenzel, Plats bruts. El David, el Lopes, l’Emma, la Carbonell, el Ramon, la Mercedes, la iaia… Fins i tot el Marujito, el periquito de l’Emma, formen part de la nostra família! Una sitcom, al meu entendre, entretinguda a més no poder, amb gags constants, trames sorprenents, personatges entranyables, situacions surrealistes que desembocaven, sense marge d’error, en les rialles dels que badàvem davant la pantalla. Llàstima, en Joel Joan ja ha dit que no tornarà a fer Plats bruts…

Res, que els catalans tenim el nostre propi sentit de l’humor i el sabem plasmar en format televisiu. I demostrat ha quedat amb aquestes paraules! Perquè, sincerament, prefereixo aquestes sèries on sentim paraulotes, barbarismes, insults i d’altres coses que farien mal de cap a Pompeu Fabra –perquè els catalans parlem així–, que els culebrots tocats i posats del migdia, que a més no fan gràcia perquè tot són desgràcies i morts i problemes d’herència. Veus, això em recorda altra vegada Benvinguts a la família! Les coses amb humor sempre passen millor!

Iaia Toneta

Iaia Toneta Penícules

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*