‘La Peste’: Sevilla té una malaltia especial ‘La Peste’: Sevilla té una malaltia especial
La superproducció de Movistar+ sembla recollir bones crítiques ‘La Peste’: Sevilla té una malaltia especial

El passat Festival Internacional de Cine de San Sebastián es va presentar aquesta sèrie original creada per Alberto Rodríguez i Rafael Cobos (el seu guionista habitual) i produïda per la plataforma Movistar+.  Ara que les ficcions televisives estan tan de moda era qüestió de temps que una gran plataforma li “regalés” un pressupost de 10 milions d’euros a un dels directors amb més renom del cinema modern, per fer una sèrie. L’acció se situa a la Sevilla del segle XVI. Enmig d’un brot de pesta, la Santa Inquisició li encomana a Mateo Núñez que investigui el misteriós assassinat d’un ric comerciant. Ell ho farà amb l’ajut del fill bastard d’un amic seu. Mentrestant, serem testimonis de com la ciutat més pròspera d’Espanya en aquell moment ha de fer front a la malaltia més letal que hi havia en un entorn de repressió pública, de misticisme, traïcions i pecat.

Amb una recreació luxosa, Rodríguez i Cobos ens endinsen a la Sevilla gloriosa. Ja al principi uns comerciants italians reconeixen que Sevilla és la ciutat més bonica, més fins i tot que Roma. Era el seu moment, pel fet que des de Sevilla arribava i sortia a través del riu Guadalquivir la Flota d’Índies i això la convertia en un monstre urbà que servia d’enllaç entre el vell i el nou món i que convertia, en comparació, amb Madrid o Barcelona en dos viles amb ínfules de grans ciutats. Històricament, la pitjor epidèmia de pesta la va sofrir Sevilla al 1649, però no cregueu que és una pífia històrica perquè segons Juan Ignacio Carmona García (que és catedràtic d’Història Moderna de l’Hispalense) aquesta malaltia va assotar en diverses ocasions la capital sevillana encara que no amb la mateixa virulència.

Repartiment

Pablo Molinero interpreta Mateo Núñez. L’actor poc conegut perquè no ha aparegut a cap gran producció, té a la seva filmografia pel·lícules tan dispars com Aquitania (2005) i Enxaneta (2012). Aquesta és la seva oportunitat per donar-se a conèixer al gran públic, i no ho desaprofita. És un personatge taciturn, turmentat pel seu passat. Un humanista que abans d’esdevenir un proscrit era un traductor i impressor acusat per la Santa Inquisició d’heretgia. Es veu en l’obligació de tornar a Sevilla per fer-se càrrec de Valerio Huertas, el fill bastard d’un amic seu que ha mort. Però un cop allà, el representant de l’alt tribunal eclesiàstic recorre a ell perquè investigui i trobi l’assassí que està actuant a la ciutat. La nostàlgia, tal com li diu un metge jueu en un dels episodis, és el que l’està absorbint a poc a poc. Els matisos en la seva interpretació recorden al Brad Pitt d’Interview with the vampire (1994), un personatge que estava constantment deprimit.

Paco León és Luis de Zúñiga, un poderós mercader que intenta fer-se ric a costa de la malaltia. El “Luisma” canvia totalment de registre i no desentona pas en el conjunt. Està molt mesurat en la seva interpretació d’home de negocis que juga entre les ombres per aconseguir el poder i les influències. Ell hi és a una partida d’escacs i té el privilegi, tal com ens deixa clar el principi de la sèrie, de jugar amb avantatge.

Sergio Castellanos interpreta Valerio Huertas. És l’actor més desconegut del planter d’actors. És el mcguffin que obre la trama. Un cop arrenca res ens importa si Mateo complirà amb l’encàrrec del seu pare biològic de treure’l o no de Sevilla. Ell serà l’ajudant i aprenent de Mateo.

Patricia López Arnaiz és la Sra. Larrea. En la seva persona hi veurem diferents tòpics que li permeten als creadors crear un personatge femení fort dins d’un món d’homes. Pinta quadres sota la firma del seu difunt pare per poder vendre’ls. Manté també a través del seu ajudant la direcció de l’empresa que li ha deixat en viduïtat el seu marit. Tot i els abusos que pateix al llarg de la sèrie se’n sortirà per la seva força de voluntat i el seu empeny per defensar les seves creences revolucionàries.

Influències

The Name of the Rose (1986) és el seu referent. Els nexes que s’estableixen entre el personatge adult i el jove aprenent hi són aquí presents en la figura de Mateo i Valerio. Tot i que en el primer moment no se’n refien l’un d’altre, les circumstàncies fan que s’ajudin per tal de trobar l’assassí que està imposant el terror a Sevilla. És un joc de pistes igual que la pel·lícula d’Annaud, on els protagonistes hauran d’investigar uns fets que semblen paranormals utilitzant la raó i l’intel·lecte.

Rodríguez és un amant de les buddy movies, perquè necessita de dos personatges principals per fer-los interactuar i així aconseguir que evolucionin davant les càmeres. Això hi era ja patent a la gran La Isla Mínima (2014). Aquí torna a agafar la mateixa fórmula però al contrari d’aquesta, li falta un tour de force interpretatiu entre els dos personatges principals. En aquest cas però les interpretacions de Mateo i Valerio s’han de valorar en la resta de trames però no quan comparteixen plànol.

Seven (1995) hi és present, potser d’una forma inconscient, però hi és. No pel fet de ser també una buddy movie, sinó per la utilització de la llum com a element opressiu fins al desenllaç de la trama. A la pel·lícula de Fincher la pluja és un element més del film que crea un ambient depriment i opressiu d’una societat moralment perduda. Aquí Rodríguez recrea el 80% de la trama en espais foscos i tancats, creant de la mateixa manera la sensació d’ofec a l’espectador, però conforme arribem a la resolució dels crims, la lluminositat a les escenes hi té més pes.

Valoració

Reconec que a vegades no sé com ho fa, però Rodríguez és d’aquells directors que t’agafa des del principi i no et deixa escapar fins que surten a la pantalla els títols de crèdit. Tot i que la sèrie no té grans línies de guió, i que la trama d’assassinats no és pas la més original de tots el temps, sap desenvolupar perfectament els mecanismes per introduir-hi altres elements com són les lluites de poder dins del “cabildo de Sevilla” o el mecenatge femení per enriquir el conjunt. Hi ha molts moments sense diàleg però el ritme no decau.

La violència és seca, per exemple, tenim un moment en què un dels personatges llença un nen viu al riu per evitar-li el sofriment (no us preocupeu que després el salva, però el mal cos no us el treu ningú). Rodríguez és d’aquells que no justifica als seus personatges sinó que els presenta tal com són, amb tots els seus defectes i virtuts, deixant en mans de l’espectador els judicis morals. El món que ens presenta és brut, obscur i pecaminós, però malauradament és una aproximació fidel a la societat de finals del segle XVI. No pretén en cap moment estalviar-li a l’espectador la cruesa del moment històric. Dones que venien el seu cos per poder menjar i donar de menjar als seus, tràfic d’esclaus i homes sense escrúpols que es valien dels nens per robar als mercaders, aquest era el pa de cada dia. La recreació històrica de la ciutat de Sevila ens deixa sense paraules pel bon treball del departament artístic de la sèrie. Els efectes especials només s’utilitzen quan són imprescindibles i esdevenen un element funcional per donar-li més realisme al conjunt. Però el que em va deixar bocabadat és la fotografia. Fins a l’episodi 5 no hi ha gairebé llum a pantalla, tot es desenvolupa amb la claror que ofereixen torxes i espelmes, creant d’aquesta manera, una sensació d’angoixa en l’espectador. I en format digital on la llum és molt important a l’hora de filmar amb claredat, han aconseguit que tot i la foscor de l’escena, l’espectador pugui gaudir de tots els detalls. La perfecció és tal que alguns fotogrames semblen quadres de Velázquez o Rembrandt.

La corrupció hi té un paper destacat en la figura de Zúñiga. En un moment on aquest tema és cabdal a la nostra societat, Rodríguez no s’està d’utilitzar un dels seus personatges per representar un fet tan reprovable socialment. La declaració de les seves intencions, que li permeten el gran moment interpretatiu a Paco León, ens permeten veure la poca honorabilitat i la poca justificació que té una actuació d’aquest tipus. No hi ha arguments vàlids per poder defensar la postura d’aquells que s’aprofiten de la desgràcia aliena o de la seva posició d’influència per esdevenir rics i poderosos. Aquesta és la pesta dels nostres dies.

Un dels punts en contra és que a certs personatges és difícil entendre’ls (jo he hagut de tornar enrere a vegades), no per l’accent sevillà del que presumeix la sèrie, sinó perquè al xiuxiuejar les frases és molt difícil de captar el que diuen els personatges.

En definitiva, tots els elements hi estan perfectament representats, la trama t’absorbeix i la planificació i posada en escena són dignes de qualsevol superproducció americana. La distribució en sis episodis és un altre encert perquè gràcies a això no arriba a divagar ni a eternitzar la resolució del cas. És per aquestes raons que segurament estem davant d’una de les millors sèries de l’any, ja sigui nacional o estrangera.

Veredicte

Enganxòmetre:  8

Agradarà a: qui havia perdut l’esperança de trobar una ficció espanyola al nivell de les estrangeres.

No agradarà a: qui cregui que la poca utilització de la llum no està ben justificada i no aguanti l’accent sevillà.

Nota:  8

Luis Flores

Luis Flores Una sèries de mirades

Nascut l'any 1983. És llicenciat en Dret per la Universitat Pompeu Fabra. Els seus articles a 'El cinèfil' són la seva primera col·laboració en un mitjà de comunicació sobre cinema però la seva afició ve de molt lluny: amb només tres anys els seus pares el van portar a veure "Big trouble in Little China" i sense saber-ho van marcar-lo de per vida. Entre els seus gèneres preferits hi ha el cione d'arts marcials, els thrillers i a la ciència ficció.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*