Ken Loach: “No veig clar el programa social de l’independentisme” Ken Loach: “No veig clar el programa social de l’independentisme”
El director britànic visita la Filmoteca per inaugurar una retrospectiva sobre el seu cine Ken Loach: “No veig clar el programa social de l’independentisme”

Ken Loach va arribar a la Filmoteca de Catalunya, on li dediquen un cicle retrospectiu, el mateix dia que s’havia de celebrar el Ple del Parlament i, és clar, la majoria de preguntes van estar relacionades amb el procés independentista. “Tinc la sensació d’estar a punt d’entrar en un camp de mines”, va dir a la primera pregunta sobre el tema. “He seguit els fets de Barcelona des de l’estranger tant com he pogut i he intentat entendre el procés, però el que no veig clar és el programa social de l’independentisme”, va acabar admetent molt educadament, davant la insistència dels periodistes que continuaven preguntant-li sobre la qüestió catalana.

Feia vint anys que Ken Loach no tornava a Catalunya, des del temps del rodatge de Tierra y libertad, una pel·lícula sobre els brigadistes internacionals que van lluitar a la Guerra Civil espanyola. Va explicar que hi ha una gran diferència entre fer periodisme i fer cinema: “Els periodistes deixen constància del que passa al carrer, fan un primer esborrany de la història. El cinema té una altra funció. Intentem veure quina és l’essència del conflicte i això només es pot fer en retrospectiva”, va respondre intentant, de nou, fugir de les preguntes sobre la qüestió catalana. Per Ken Loach, el més important en qualsevol cas és vetllar pels interessos de la classe treballadora, identificar si en un conflicte —sigui la guerra civil, el cas irlandès o el procés català—  els interessos dels obrers són defensats o atacats. Aquests interessos, va afegir, són comuns a tot arreu: habitatge, educació, salut, seguretat i pensions. “No sé quina és la connexió entre la possible independència de Catalunya i l’avenç en aquestes demandes socials”, va concloure.

Loach, que va participar ahir mateix al col·loqui posterior de la seva pel·lícula Yo, Daniel Blake, està molt preocupat per aquesta classe treballadora que retrata en aquest film, i que li ha valgut la segona Palma d’Or a Cannes, una fita aconseguida per molt pocs cineastes. Es mostra satisfet d’haver aconseguit que s’obri un cert debat sobre la situació de les persones vulnerables arran d’aquesta pel·lícula. Loach creu que el sistema polític i econòmic actual “està a punt de col·lapsar”, per la influència que tenen les grans corporacions en la presa de decisions polítiques i econòmiques.

També es va mostrar esperançat pel fet que els laboristes britànics hagin fet un tomb més cap a l’esquerra que en els temps de Tony Blair. “A molts llocs l’esquerra pot semblar feble però hi ha una ràbia que està creixent, un sentiment d’insatisfacció i sensació que el sistema és insostenible”, va reflexionar. En aquest sentit, va admetre que hi ha una part de la classe treballadora que se sent alienada i abandonada i que això els ha pogut portar a votar a favor del Brexit, però tot i així, va remarcar el fet que només un terç de l’esquerra va votar Brexit i que la majoria dels que li van donar suport van ser votants de dretes. Loach creu que la política avui té un problema de lideratge i de programes polítics i es va mostrar convençut que per les esquerres el repte ara ja no és únicament la justícia social sinó també la protecció del planeta. I per combatre els casos de corrupció que afecten la política internacional, va recórrer al lema dels socialistes americans: agitar, educar i organitzar.

Tot i la càrrega política de la roda de premsa de Ken Loach, també hi va haver ocasió de parlar de cinema. El director britànic va explicar el seu mètode de treball amb els actors, i va explicar que el més important per a ell és trobar la gent “que sigui creïble pel públic, que siguin del lloc i de la classe social que es retrata. La burgesia no pot interpretar a la classe obrera”, va assegurar. També va parlar de la seva relació amb els guionistes, i va tenir paraules de record per Barry Hines, amb qui va col·laborar a l’inici de la seva carrera, i també per Jim Allen i Paul Laverty, els seus col·laboradors més recents. Finalment, va assegurar no sentir-se explícitament hereu del Free cinema, ja que de fet, quan ell va començar a treballar el moviment renovador del cinema britànic encara no havia estat definit, però sí que va reconèixer la seva aportació “per fer avançar la història del cinema”.

Judith Vives

Judith Vives Dones al cinema

Nascuda a Mataró l’any 1976, és llicenciada en Comunicació Audiovisual i periodista col·legiada. Actualment compagina la seva faceta com a consultora i formadora en comunicació i marketing digital amb les col·laboracions com a periodista freelance en diversos mitjans, com el digital econòmic 'ViaEmpresa', el cultural 'Núvol' i les revistes 'Descobrir Catalunya' i 'Valors'. Anteriorment, ha estat directora del setmanari i diari digital 'Capgròs de Mataró' i corresponsal al Maresme d’'El País', 'La Vanguardia' i 'Europa Press'. També ha fet classes de Periodisme Digital i Cinema al Grau de Mitjans Audiovisuals del TecnoCampus (Mataró). Paral·lelament, ha desenvolupat una trajectòria vinculada a la crítica i divulgació cinematogràfica. És membre de l’Associació de Crítics i Escriptors Cinematogràfics de Catalunya (ACECC) i cofundadora del col·lectiu Hotel Elèctric, projecte de divulgació del cinema i l’audiovisual. Escriu de cinema a diversos mitjans i ha col·laborat en l’organització de la Mostra de Cinema de Mataró.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*