Les dones i la política inunden els Premis Gaudí Les dones i la política inunden els Premis Gaudí
Reaccions, discursos i actes de la X edició dels Premi Gaudí Les dones i la política inunden els Premis Gaudí

Enguany el lema de la X edició dels Premis Gaudí, els premis de l’Acadèmia del Cinema Català han estat els somnis: “Deixeu-nos somiar!”. La gala ha començat la gala amb un vídeo protagonitzat per Isona Passola (directora de l’Acadèmia del Cinema Català) i David Verdaguer (presentador de la gala d’enguany). Tot i que el vídeo no ha deixat de ser una presentació del que ha de venir, sí que ha cridat l’atenció la imatge de Carles Puigdemont donant la benvinguda a Brussel·les a Verdaguer enmig d’un somni i en forma de cameo. Això ja ha denotat el caire reivindicatiu que pronosticava la gala.

Verdaguer ha pres l’escenari vestit com els protagonistes de The Clockwork Orange per començar a mencionar els nominats, amb més d’una picada d’ull, de nou, a la situació política que viu el país. A més, s’ha aprofitat l’avinentesa per al·ludir càrrecs polítics que estaven a la sala (Romeva, Forcadell, Colau) i aquells que no hi ha pogut ser (Puigdemont, Junqueras i Puig).

Gaudí cameo Puigdemont

És el torn de la millor pel·lícula per a televisió. Sílvia Quer i Margarita Melgar han pujat a l’escenari per recollir el gaudí per La llum d’Elna. La directora i guionista han ofert un discurs de memòria històrica per a les persones que van viure aquell moment, però també han tingut un record pels que viuen el moment actual a Catalunya, per als que no hi han pogut ser i els que hi són però porten el pes de la política del país.

Enmig d’una pausa Elena Gadel i Beth Rodergas han ofert un petit discurs emulant el que Oprah Winfrey va oferir a la gala dels Golden Globes quan va recollir el premi Cecil B. de Mille aquest mateix any, on mai cap dona (o home) hagi de tornar a dir “jo també” en una situació de submissió. Seguidament, i acompanyant el número musical que han ofert les dues cantants, s’han passat per la pantalla imatges de situacions d’injustícia, mentre el públic ha onejat pancartes amb el coixinet #lesdonessomaquí.

Després d’una pausa, on hem tingut espectacles com la intervenció del cor de nens dels amics de la Unió de Granollers, ens hem presentat al guardó de millor actor secundari. Oriol Pla ha recollit el guardó pel seu paper a Incerta Glòria i ha tingut un record per l’escola catalana i el poc protagonisme que tenen les arts i el pes que tenen les anomenades “ciències pures”.

Joan Baró, Dulceida i Greta Fernández han entregat, a continuació, el primer premi del públic que entrega l’Acadèmia en la història dels Gaudí el qual ha anat a parar a mans dels Javis, directors de La llamada. Després d’haver acceptat el premi en format “cartolina negra”, cosa que no s’han estat de remarcar, han ofer un discurs totalment esbojarrat.

El premi a la millor pel·lícula en llengua no catalana se l’ha emportat Tierra firme de Carlos Marqués-Marcet. Els agraïments de l’equip també hi ha hagut moment per a la crítica i per la poca visibilitat que se li dona al cinema i a les arts.

El discurs de la presidenta

Verdaguer ha donat la benvinguda a l’escenari a Isona Passola (Director de l’Acadèmia del Cinema en Català), però sense abans fer una mica d’ús de l’humor negre quan un dels tramvies ha atropellat un besnét directa d’Antoni Gaudí. Passola ha iniciat el discurs amb una cita d’Antoni Gaudí, una cita que ha deixat veure la repressió que el mateix arquitecte va viure, el dia de la seva detenció al 1924. L’acadèmica ha tingut els primers records per als polítics empresonats i exiliats amb el prec que tornin a casa. La primera demanda de la nit ha estat la la de crear una taxa semblant la que ja es va anul·lar el juliol de l’any passat, una taxa que s’havia d’imposar a les operadores de telecomunicacions com a iniciativa conjunta del sector, el govern català i els representants polítics. Va ser una taxa aprovada pel parlament sense cap vot en contra i es va aplicar durant dos anys i mig sense cap mena de problema, però que el Tribunal Constitucional va tombar. La segona demanda ha anat destinada a la televisió. La multa que ha caigut a la televisió fa que sigui una amenaça real tant per a la gala dels Gaudí com per a la ficció televisiva, i recalca que si volem tenir un país del segle XXI s’ha de tenir una base de l’audiovisual estable i forta, ja que tothom beu del que es veu pel cine i la televisió o plataformes alternatives. “Tenir un audiovisual potent no és un luxe sinó un deure i un dret. I com que el cinema és llibertat, avui més que mai, visca la llibertat”.

Mercedes Sampietro ha rebut el Gaudí d’Honor entremig d’una gran ovació del públic per la seva llarga trajectòria tant al cinema com a la televisió. L’actriu catalana ha fet un repàs pel seu passat immers en una dictadura i la finestra a la llibertat que li aportava el cinema. Una realitat que ella no podia viure però que imaginava i somiava que viuria. Un somni fet realitat, ja que segons l’actriu “el teatre em va salvar la vida”. Després de l’enyorança i la nostàlgia, ha arribat el moment de la denúncia i la crítica. La política del moment, evidentment, n’ha estat la protagonista. No només per la situació de país, sinó per la visió que té de la cultura vers altres aspectes de la societat; per la invisibilitat que se li dona. Finalment l’últim dard ha anat a parar a la societat, a totes aquelles persones que han abusat d’una altra; dones maltractades i amenaçades a mans dels seus marits o parelles. La violència de gènere és un tema que, segons l’actriu, s’ha de tractar des de l’educació de l’infant, per tal que se’ls eduqui a ser ciutadans responsables, solidaris i compassius.

Carla Simón, guanyadora del Gaudí a la millor direcció ha tingut paraules d’agraïment per els que ella mateixa ha anomenat “herois anònims” com els pares i mares que s’enfronten a un procés d’adopció que posteriorment es converteixen en pares i mares de ple dret, i aquelles persones que, entre bambolines, han fet possible Estiu 1993.

Finalment, es lliura el Gaudí a la millor pel·lícula que recau, de nou a Estiu 1993. L’equip sencer puja d’alt l’escenari per agrair al món de la cultura en general la gran rebuda que ha tingut el film de Carla Simón. Un film que va arribar als Oscars en representació d’Espanya, però que per desgràcia no va aconseguir passar-ne el tall.

Irene Solanich

Irene Solanich Cap de redacció d'El cinèfil

Traductora, correctora i docent d’idiomes durant el dia i enamorada del gènere negre i del terror durant les hores lliures. Actualment compagina la feina i col·laboracions en diferents mitjans amb un programa de doctorat (en literatura negra) a la Universitat de Vic. Les seves hores lliures se sortegen entre a lectura, el cinema i l’escriptura.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*