La revolució de Warren Beatty La revolució de Warren Beatty
'Reds' és la pel·lícula escollida per Miquel Iceta La revolució de Warren Beatty

No fa massa setmanes, quan encara estàvem en campanya electoral pel 21D, llegia una sèrie d’entrevistes a alguns candidats relacionades amb la cultura. Se’ls hi preguntava, entre altres coses “simpàtiques”, quina era la seva pel·lícula preferida i d’entre totes les entrevistes em va cridar l’atenció especialment la de Miquel Iceta (de les altres ni me’n recordo ni en tinc massa ganes, més que res perquè un dels candidats no podia respondre per estar empresonat). Iceta ens té acostumats a un poema tradicional japonès (haiku) cada dia de bon matí a twitter, però lluny de citar obres mestres de Kurosawa o fins i tot alguna cosa més agosarada de Kitano o Takashi Miike, el candidat socialista em va sorprendre amb Reds, de Warren Beatty. El tema porta cua si s’analitza amb una mica d’atenció perquè el film de Beatty és una de les obres que més i millor ha explicat la Revolució soviètica i bé, crec que estarem tots bastant d’acord que a hores d’ara, i des de fa bastant de temps, la paraula “socialista” no té cap altra funció que no sigui decorativa en el nom del partit que el senyor Iceta representa. Però més enllà d’ironies evidents, l’elecció de Miquel Iceta em va fer pensar en la pel·lícula en si mateixa, en el que significa i, evidentment, em va donar una excusa per tornar a revisitar-la al mateix temps que escriure un article sobre ella.

Reds va ser dirigida i interpretada per Warren Beatty l’any 1981 (va guanyar 3 Oscars, entre els quals hi ha el de millor director) i en el seu repartiment també hi destaquen Diane Keaton i Jack Nicholson. A pesar que, com ja he dit, és una de les pel·lícules que millor explica la Revolució d’Octubre, Reds és sobretot una pel·lícula biogràfica centrada en la curta vida de John Reed, el periodista i activista americà que va ser testimoni de la Revolució (experiència plasmada en el seu famós llibre 10 days that shook the world) i la seva relació amb la també periodista i activista Louise Bryant. El film se centra en la relació dels dos personatges (interpretats per Beatty i Keaton) i el seu entorn, des de la conservadora Portland de principis de segle XX, passant pels moviments intel·lectuals d’esquerres al Greenwich Village de la Nova York d’abans de la Primera Guerra Mundial i els primers moviments obrers contra el capitalisme fins a arribar a la mort de Reed, l’any 1920 a l’anomenada llavors Unió Soviètica (John Reed és l’únic americà enterrat al Kremlin). Reds explora l’amor entre dues persones avançades al seu temps, sovint incompreses però a la seva manera protagonistes i sobretot testimonis d’alguns fets claus del segle XX, i també analitza el teixit de relacions que va poblar la seva existència, en especial la del poeta i dramaturg Eugene O’Neill (interpretat per Nicholson) amb el que Reed i Bryant van formar un triangle amorós més que sonat.

Reds és també una pel·lícula sobre els records i Warren Beatty va argumentar la seva proposta utilitzant aquest element com a força narrativa del film. D’entrada, els títols de crèdit evoquen a l’època del cinema mut (els anys en el que està ambientat el film) i en comptes de narrar la ficció directament, el director opta per començar la pel·lícula amb testimonis reals que van conèixer a John Reed i Louise Bryant sobre un fons negre (un recurs narratiu que se sol utilitzar només en documentals i que anys més tard Spielberg i Tom Hanks farien servir per Band of Brothers al principi de cada capítol), un efecte que fins a cert punt sorprèn, però que no tarda a resultar valuosíssim quan t’adones que s’utilitzarà bastants cops al llarg de tot el metratge donant un toc realista a la història que no s’aconseguiria probablement de cap més manera. De sobte els records difusos explicats per persones d’edat molt avançada esdevenen com a petites joies disseminades per tota la pel·lícula i la ficció que les acompanya és, en realitat, un suport (de molta qualitat) a la història real d’uns personatges sovint injustament oblidats o com a mínim maltractats durant molt de temps en el seu país d’origen.

Perquè el seu valor documental no tindria cap mena de mèrit si Beatty no hagués dirigit els fragments de ficció amb una destresa impensable (almenys l’any 1981) per un actor de la seva popularitat. Començant per un guió brillant, escrit a quatre mans entre ell mateix i Trevor Griffiths, ple de diàlegs brillants i amb un estudi de personatges molt notable, passant per una direcció d’actors de nivell altíssim (la química entre Diane Keaton i el mateix Beatty es palpa des del primer moment) fins a arribar a la part més important, la mateixa evolució de la història, passant de l’èpica de la Revolució o la passió d’unes conviccions a una història d’amor preciosa i tràgica. El to de la narrativa, a cavall entre una relació sentimental amb molts alts i baixos i plena de passió es confon a la perfecció amb els temps tumultuosos en què Reed i Bryant van viure i Beatty ho sap retratar a la perfecció, amb la passió per la Revolució i l’amor de la parella entrecreuant-se contínuament fins a arribar a nivells de dramatisme de molta cruesa. La direcció de Beatty és excel·lent perquè fins i tot en l’apartat tècnic va saber trobar el punt just. El muntatge a priori complicadíssim (els testimonis, la ficció i la durada de la pel·lícula li podien jugar molt en contra) va acabar resultant nominat a l’Oscar i els seus responsables (Dede Allen i Craig McKay) en van sortir més que guanyadors encara que no s’emportessin l’estatueta. Estatueta que sí que es va emportar Vittorio Storaro per la preciosa fotografia de la pel·lícula. Storaro va fer servir unes tonalitats molt característiques: colors lleugerament empobrits i moltes llums i ombres emulant l’estil de principis del segle XX amb un filtre de color i l’estil inconfusible de la cinematografia marca de la casa (exemplificada sobretot en moltíssimes obres de Bertolucci i de Coppola) que li ha reportat un total de 3 Oscar.

L’única manera, al meu entendre, d’empatitzar amb Miquel Iceta escollint Reds com a pel·lícula preferida és la nostàlgia. Aquí es va estrenar en plena Transició, en ple fervor democràtic, revolucionari i de canvi, i va ser referent en moltes persones d’esquerres com el film que millor explicava la Revolució d’Octubre. Entenc el Miquel, perquè des d’aquesta mateixa nostàlgia Warren Beatty va construir el seu relat sobre John Reed i Louise Bryant, revolucionari ell, feminista ella i massa vegades oblidats tots dos. Oblidats com la Revolució que el món no va seguir i com la Unió Soviètica no va saber conduir. Reds és una pel·lícula sobre una història d’amor i de la tragèdia de perseguir un somni i perdre tot el que tens al teu voltant, inclosa la teva pròpia vida, però també és un homenatge a un temps que va despertar consciències, va fer bullir la sang i va ensenyar que tot era possible. Fixa’t Miquel, no cal anar massa lluny per trobar uns temps iguals, no cal remoure la nostàlgia ni els records. Ho tenim a casa. Ja només ens falta una pel·lícula.

Ovidi Domenech

Ovidi Domenech Culte a Kalima

Es defineix com un orgullós fill del Sud i assegura que té ADN peterpanista. La vida li passa a 24 fotogrames per segon. "Hitchcock, Spielberg, Fincher, McQueen i Monroe són els pilars de la humanitat". L'Ovidi Domènech té les coses clares i no té pèls a la llengua.

  • Isabel

    30 de gener de 2018 #1 Author

    Molt ben trobat el paral.lelisme Ovidi!! Felicitats

    Respon

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*