L’any 1900 marca molts fets importants a la història. Un d’ells és que podem considerar l’any on l’anomenada Belle Epoque es troba en la seva màxima expressió. Una època caracteritzada, entre d’altres coses, per una forta expansió colonial. El 1900 tot el món estava ja dividit entre les diverses potències, i només quedava un territori per repartir; la Xina imperial.
Les diverses potències europees i un Japó acabat de sortir de la reforma Meiji, s’havien anat repartint els diversos territoris i zones d’influència del gran gegant adormit. Els vaixells estrangers controlaven el tràfic i el comerç dels grans rius xinesos i els ciutadans de les diverses potències que vivien a la Xina es regien per les seves pròpies lleis. Tot aquest caldo de cultiu va acabar desembocant en una sèrie de revoltes liderades per una societat secreta xinesa anomenada “dels punys rectes i harmoniosos” que els occidentals van ridiculitzar amb el nom de “bòxers” (boxejadors) pel fet de practicar una variant del kungfu.
Aquesta rebel·lió es va caracteritzar per la destrucció de les missions cristianes i la persecució dels xinesos convertits al cristianisme, juntament amb el sabotatge als interessos comercials estrangers. Tot això amb l’acceptació tàcita per part del govern imperial regit per l’emperadriu vídua Tsu Hzi, que veia en l’actuació dels bòxers la manera de detenir l’expansionisme colonial.
L’aixecament va arribar al seu punt àlgid el 20 de juny del 1900, quan els representants i ciutadans estrangers van ser assetjats pels bòxers a l’anomenada “ciutat de les ambaixades”: el recinte dins de Pequín on estaven els edificis de les diverses legacions diplomàtiques. Un setge defensat per l’escàs centenar de tropes que feien feines de vigilància de les ambaixades. Un altre grup d’estrangers va ser assetjat a l’interior de la Catedral catòlica de la ciutat. Davant d’aquest fet les diverses potències europees, juntament amb el Japó i els EUA (que tot i no tenir interessos a la Xina, tenia possessions colonials a Àsia com les Filipines i que també va veure com els seus ciutadans a Pequín havien sigut atacats), van enviar tropes per alliberar el setge. El mateix exèrcit imperial es va involucrar en intentar detenir la columna internacional, però finalment no va poder impedir que el 14 d’agost (55 dies després de l’inici del setge), les tropes de les vuit nacions que van participar en l’expedició, aconseguissin arribar a la capital i alliberar als assetjats.
La derrota va obligar a l’emperadriu a fugir disfressada de camperola i acceptar una rendició. Això va obligar a la Xina a pagar una forta indemnització econòmica a cadascuna de les potències colonials que van enviar tropes i a algunes com Holanda, Espanya o Portugal, que tot i no enviar exèrcit, van veure danyades les seves legacions diplomàtiques.
En definitiva tota una aventura colonial on qui es va emportar la pitjor, part va ser un decadent imperi xinès, que ben aviat esdevindrà una república que iniciaria el procés cap a la potència mundial que és ara. De fet, els anys 60 del segle passat va ser l’inici de l’expansió política de la Xina comunista, que va dur a l’occident la por al “perill groc” que és com es va anomenar l’auge del poder xinès. Davant d’aquesta por a l’expansionisme xinès, era normal que Hollywood busqués fer una pel·lícula on es pogués mostrar a una Xina subjugada per les potències occidentals (i el Japó).
Va ser Samuel Bronston qui va produir el 1963 la famosa 55 dies a Pequín. Una gran superproducció protagonitzada per un repartiment estel·lar a més no poder. Així trobem una Ava Gardner en el declivi de la seva bellesa però encara conservant una magnifica presència i que broda el paper de baronessa russa enamorada de l’oficial nord-americà interpretat per sempre inexpressiu Charlton Heston. Una història d’amor impossible sempre sota control de Kurt Kasznar interpretant l’ambaixador rus i cunyat enamorat de la baronessa.
La grandesa d’aquesta pel·lícula és que no es limita a aquesta història d’amor, sinó que inclou altres personatges amb altres històries que enriqueixen aquesta història de la Xina colonial. Així un sempre elegant David Niven interpreta l’ambaixador (en aquella època anomenats ministres) de l’imperi britànic. Un personatge que es debat entre l’acompliment del seu deure i la necessitat de donar a la seva família una vida millor a la somniada i llunyana Anglaterra.
Respecte al bàndol xinès, una magnífica Flora Robson interpreta l’emperadriu viuda Tzu Hsi que governa amb mà de ferro l’imperi i que juga al doble paper d’esperonar els bòxers contra els estrangers mentre intenta mantenir una aparença de neutralitat davant les potències.
Es tracta d’una gran producció de Hollywood als anys 60 on es reconstrueix de manera monumental la ciutat prohibida de Pequín i el barri de les ambaixades, muralla inclosa. De fet, la pel·lícula va ser rodada a Espanya en concret a Las Rozas, a prop de Madrid. Molts madrilenys de l’època van poder participar-hi com a extres, sobretot si tenien característiques físiques que els permetessin passar per ciutadans de sa graciosa majestat britànica, del kàiser alemany, del tsar de Rússia o de qualsevol de les altres potències colonials.
Tant va ser la importància que a l’Espanya franquista es va donar a aquest rodatge, que el mateix govern de Franco va exigir uns petits canvis al guió. D’aquesta manera, a canvi de facilitar el rodatge a Las Rozas, es va exigir que a l’escena inicial, on cada ambaixada oneja la seva bandera acompanyada del seu himne, aparegués en primer pla la bandera espanyola (no la franquista de l’època, sinó la monàrquica) acompanyada de l’himne nacional. Fins i tot es va crear un personatge nou en la figura de l’ambaixador espanyol, que té un parell d’intervencions èpiques en la trama de la pel·lícula. La interpretació d’aquest paper va caure en un dels mites del cinema èpic franquista, la gran estrella de l’època, Alfredo Mayo.
Intrusions polítiques a part, estem davant d’una molt entretinguda pel·lícula bèl·lica que ens ensenya un episodi poc conegut de la rebel·lió bòxer on cadascuna de les potències i els ambaixadors han de deixar de banda les seves diferències per lluitar contra un enemic comú. Molt entretinguda és l’escena dels ambaixadors per decidir si han d’abandonar o no Pequín davant de la pressió bòxer i on la flama britànica de David Niven aconsegueix canviar el curs de la història. Cal destacar també l’escena memorable del ball en honor de l’aniversari de la reina Victòria, on una suposadament pacífica demostració de les habilitats dels bòxers acaba en un conflicte internacional on Charlton Heston posa en èmfasi la seva part de mascle alfa.
També una de les curiositats més entretingudes de la pel·lícula és l’arribada final de l’exèrcit de les potències per alliberar els assetjats, just el 14 d’agost de l’any 1900, 55 dies després de l’inici del setge. Vuit van ser les potències que van enviar tropes per sotmetre els bòxers; Gran Bretanya, França, Alemanya, Àustria-Hongria, Rússia, Japó, EUA i Itàlia. Al final de la pel·lícula apareixen per separat cadascun dels exèrcits de les vuit potències. És un exercici molt divertit intentar endevinar a quina de les potències que correspon cada exèrcit. Alguns són molt fàcils però altres necessiten una mica de perspicàcia.
En definitiva una gran pel·lícula que compleix amb escreix la funció d’entretenir durant les seves dues hores i mitja de metratge i que en cap moment es fa pesada. Una recomanació per a una tarda de dissabte amb molt de temps i un clima que convidi a estar tancat a casa.
