‘Slash of the Titans’ o com arribar a ‘Freddy vs Jason’ ‘Slash of the Titans’ o com arribar a ‘Freddy vs Jason’
Aquest llibre explica la història de com es va crear la pel·lícula que enfronta els dos malvats ‘Slash of the Titans’ o com arribar a ‘Freddy vs Jason’

Freddy i Jason. Dues de les més grans icones del cinema de terror es van veure les cares el 2003 en una pel·lícula, que tot i ser el somni més humit dels fans, no va deixar de ser sota, cavall i rei. O sigui, Freddy vs Jason va ser una pel·lícula que donava tot allò que algú es podria esperar d’una pel·lícula anomenada Freddy vs Jason.

Jo com a fan de les racions de xarcuteria d’adolescent sortit que hem donaven les pel·lícules d’aquesta saga no podia estar més content del que m’oferien, però sí que és cert que vist amb certa perspectiva la pel·lícula ni inventa la roda ni la vol reinventar. Però tot i els resultats simplement satisfactoris de l’enfrontament cinèfil d’aquest segle (amb permís d’Alien vs Predator), arribar fins a aquesta pel·lícula simplement correcta no va ser cosa d’una tarda o de dues, van fer falta ni més ni menys que fins a 10 guions escrits per 17 guionistes diferents al llarg de més de quinze anys. I d’això mateix tracta el llibre que porto avui Slash of the Titans: the road to Freddy vs Jason de Dustin McNeill.

Slash of the Titans és una crònica d’una pel·lícula que va entrar en el que en producció cinematogràfica s’anomena Development Hell, projectes que entren en processos d’escriptura i reescriptura durant anys, fins i tot dècades, i que tot i que mai se’ls donen per impossibles sí que cada vegada sembla més improbable que surtin d’aquest cercle d’on entren i surten productors, guionistes, directors i, fins i tot, actors. Tots recordem les múltiples notícies de l’adaptació cinematogràfica d’Akira, de les entrades i sortides de noms del remake de Los immortales o El cuervo.

Doncs bé, la idea original de fer una pel·lícula on s’enfrontessin els dos més grans titans del cinema slasher dels 80 (amb permís de Michael Meyers) data de l’any 1986, quan Paramount acabava d’estrenar Friday the 13th: Jason lives i New Line estava en preproducció de Nightmare on Elm Street 3: the dream warriors. I és que com podeu comprovar el primer, i important escull, era que Viernes 13 era una saga propietat de Paramount i Pesadilla en Elm Street pertanyia a New Line i cap de les dues productores estava disposada a llicenciar la gran icona del terror que atreia un gran nombre d’espectadors a veure els seus festivals de sang i fetge.

No va ser fins a principies dels 90 que amb l’esgotament d’aquestes fórmules, a base de seqüeles i més seqüeles (recordem que en aquell moment Viernes 13 ja anava per l’octava entrega i Pesadilla en Elm Street per la 6), i un canvi de directiva de Paramount aquesta va decidir per fi llicenciar a Jason a New Line perquè en fes el que volgués. Però amb una particular condició: només cedien els drets de Jason però no així els de la saga Viernes 13 (noteu que totes les seqüeles produïdes a la New Line porten per títol: Jason va al infierno: el viernes final, Jason X i Freddy vs Jason).

Semblava que ara, per fi, New Line podia tirar endavant la idea d’enfrontar les dues més grans icones, a més entrava a la producció Sean S. Cunningham (director de l’original Viernes 13). I què va passar? Doncs que s’havia de trobar un guió que satisfés tant a Sean S. Cunningham com als directius de New Line que tampoc volien que la seva icona Freddy perdés excessiu protagonisme (de fet, a New Line se la va a arribar a conèixer com The house that Freddy built).

I va començar un ball de guionistes de tota classe i pelatge (fins i tot James Cameron va estar involucrat en certa manera en el projecte o Peter Jackson quan va enviar un tractament de guió) i de les idees mes extravagants i boges: Freddy i Jason boxejant a l’infern rodejats per un públic que inclouria Hitler o Charles Manson, una pel·lícula ambientada en el judici a Jason, Freddy i Jason com a enviats del mateix Lucifer, diverses sectes i cultes a la figura de Freddy, tota classe de drogues i medicaments (des de per suprimir el somnis, fins per compartir-los), sacrificis a Freddy o una boda per a Freddy, Jason convertit en un dels herois de la pel·lícula o idees absurdes per fusionar els orígens dels personatges (Freddy Kruegger sent un dels monitors de Crystal Lake, Jason Vorhees sent un dels infants dels que Freddy Kruegger va abusar en vida, els pares de Jason Vorhees van ser un dels que van linxar Freddy, etc).

Idees i més idees que o no agradaven a Sean S. Cunningham o als directius de New Line, i molt poc va ajudar que, a més, a mitjans dels 90 s’anunciés a Rob Botin com a director de la pel·lícula, ja que llavors s’havia de trobar un guió que el satisfés també a ell.

Voltant i girant, ens plantem a principis del nou segle i quan la cosa semblava més impossible que mai amb el fracàs de Jason X a les taquilles, canvis de directius a la New Line, van arribar Damian Shannon i Mark Swift i seguint el principi de com més senzill, millor, van aconseguir facturar un guió que va satisfer totes les parts interessades. El millor guió cinematogràfic? Sens dubte, no, però segurament el millor guió per a una pel·lícula anomenada Freddy vs Jason.

El llibre desgrana tot aquest procés al llarg de tretze capítols on s’analitza des de la concepció inicial de la idea d’ajuntar aquestes dues icones passant per cada un dels estats de la producció i com es veia alterada per cada un dels guions. A cada capítol s’analitza cada un dels guions, primerament una breu introducció dels seu(s) escriptor(s), l’argument general de la pel·lícula, com s’adaptarien o redefinirien tant Jason com Freddy, qui serien els protagonistes humans, si s’intentaria fusionar d’alguna manera els seus orígens (cosa que feien pràcticament tots els guions) i com eren rebuts per les diferents parts a fer feliç, gairebé sempre hi havia algú molt entusiasta amb la idea i algú a qui la idea li semblava horrorosa, amb l’excepcional excepció de David S. Goyer (guionista de les tres pel·lícules de Batman de Chrisopher Nolan) en què totes les parts van concloure que era una porqueria.

Tot complementat amb 21 entrevistes tant a guionistes, productors, els actors i directors que en un moment o altre van estar vinculats al projecte. També s’analitza la tria del director definitiu, Ronny Yu, el rodatge en un dels últims capítols i la recepció que va tenir. I com no, el guió mai produït de Freddy vs Jason vs Ash que havia de servir de seqüela a causa de l’èxit de Freddy vs Jason. Al final del mateix llibre hi han uns extensos apèndix amb quadres de resum dels diferents arguments, protagonistes, usos de drogues i resultat dels guions. Sí, resultat, perquè amb això també n’hi ha per triar i remenar, tot i que la majoria apostaven per alguna mena d’empat tècnic, n’hi ha uns quants que es mullen i fan una aposta definitiva sobre qui havia de ser el vencedor d’aquesta titànica lluita. Fins i tot n’hi ha un que ho tanca tot d’una manera molt definitiva incloent un VIATJE EN EL TEMPS. I si amb tot això no n’hi hagués prou, encara hi ha temps per veure uns afegits parlant dels mai produïts videojocs Freddy vs Jason: hell unbound i Freddy vs Jason: blood knows blood i d’alguns còmics (un dels quals enfrontava a Leatherface de La matanza de Texas amb Jason).

Siguem clars, això és un llibre de fans per a fans. Si ja la idea de veure una pel·lícula de qualsevol de les dues franquícies ja et fa venir mandra, oblida’t d’aquest llibre. Si per contra ets un tarat mental, com jo, que gaudeix del sadisme inherent en veure un munt d’adolescents trossejats per la teva icona terrorífica preferida i no en tens prou amb les pel·lícules aquest és sens dubte el teu llibre. Llarga vida als assassins del matxet i de l’urpa d’acer!

Jordi Arasa

Jordi Arasa Lletres cinèfiles

Enginyer informàtic, cinèfil, taekwondista, programador de la CutreCon (el festival amb les pitjors pel·lícules del món) i, ara també, crític literari. Des que els seus pares el van portar a veure 'Indiana Jones y la última cruzada' ha desenvolupat una cinefilia que l'ha portat a explorar totes les arestes del món cinematogràfic. I recentment ha descobert que no hi ha plaer més gran que, a més de veure cine, llegir sobre aquest.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*