‘Hannibal’: la perfecció en un plasma ‘Hannibal’: la perfecció en un plasma
El procés de creació del mític Dr. Lecter ‘Hannibal’: la perfecció en un plasma

Hannibal és una peça postmoderna imprescindible a la història de la cultura en general i de la literatura audiovisual en particular.

Gràcies a poder gaudir cada dia, intensivament els caps de setmana i festius, de la televisió a la carta d’Orange, durant un parell d’anys vaig gaudir fins als ciments de la meva ànima de la millor sèrie de ficció de tots els temps: Hannibal. Com és lògic i natural, soc un fanàtic del Dr. Lecter i de l’univers creat per l’exagent de l’FBI Thomas Harris. Vaig descobrir, com gairebé tothom, el personatge i el seu entorn arran de l’excel·lent adaptació cinematogràfica de Jonathan Demme El silenci dels anyells. Aquesta pel·lícula va provocar un abans i un després en els espectadors de thrillers, atès que fins aleshores la frontera entre films de lladres i serenos i les de terror era massa ampla. A partir d’aquell moment el gènere com a tal s’aferma, es dóna a conèixer, es respecta, s’accepta i genera que els grans literats del cel·luloide dels 90 copsin, per fi, el seu talent i el seu treball realitzats i reconeguts. Dit això, immediatament després de sortir de la sala, vaig comprar-ne el text original, El silenci dels innocents, on em vaig adonar que hi havia molta més teca de la presentada en format audiovisual. Al cap de poc, vaig aconseguir la segona novel·la de Harris i primera on apareix el mite d’Hannibal. I aleshores vaig ser conscient que la història bona era aquesta i no l’altra. Anem a pams, la trama de El silenci dels innocents/anyells és fantàstica, sobre tot per la superba interpretació de Ted Levine com a Buffalo Bill. Però és que l’antagonista, i per tant heroi encara que antiheroi als ulls de Bryan Fuller, és veritablement i sense cap mena de dubte Will Graham. Encara que Edward Norton és un actor més que decent, sobre tot de dolent, va ser un Will Graham vulgar, anodí i previsible a l’adaptació cinematogràfica de El drac vermell de Brett Ratner. Però, un altre cop, l’esplèndida i perifràstica actuació del grandíssim, i mai prou valorat ni reconegut, Ralph Fiennes és el que provoca que aquest film, i la història en general, esdevingui moltíssim millor que la seva antecessora a la pantalla i continuació en la línia narrativa original de Harris. També la interpretació del monstre visual Harvey Keitel com a Jack Crawford (el millor fins a la data, amb diferència) sumat a l’excel·lent fotografia, direcció artística i atemporalitat cultíssima de la realització ajuden a superar la megaoscaritzada pel·lícula de 1991. És clar que la llavor està a l’arcàngel de les lletres amb imatges Michael Mann i la seva primera versió de la llegenda caníbal de Manhunter, com a sèrie B però amb un altre semidéu de la pantalla com William Petersen com a Graham i el competent Brian Cox com el primer Hannibal encarnat de la història.

Però tornem a la sèrie seriosament. Aquesta neix de la idea d’agafar el millor de El drac vermell i donar-li un gir postmodern innovador, transgressor, atordidor i amb la intenció de trencar absolutament tot el que s’havia dit i fet sobre el Dr. Lecter i coetanis fins a la data. Perquè a Hannibal tot és possible, a través de la barreja contínua i perenne de totes les subtrames i personatges de l’univers draconià amb tints vermellosos.

Les lliçons aclaparadores de fotografia (James Hawkinson), direcció artística i edició mereixen tots els premis existents del sector i que aquesta sèrie sigui de visionatge obligatori a totes les classes tècniques, tant a les escoles de cinema com a les de televisió. I ho dic tan convençut i radical perquè, gràcies a tot això, és l’única sèrie que m’ha impedit aixecar-me del chesslongue i al capdamunt romandre-hi, encara una estona més, després dels crèdits finals, quelcom que només m’ha ocorregut en comptadíssimes pel·lícules a la meva llarga vida com a espectador.

En quant al metratge i el desenvolupament dels episodis, encara que tenen la duració estàndard de les sèries dramàtiques i d’acció, cada capítol és com veure una tvmovie de qualitat llargmetratge. Cada cop és tornar a començar, perquè el que has vist a l’episodi anterior et va deixar tan impactat que necessites pitjar el reset de la teva ànima per poder enfrontar-te’n a un nou lliurament, en què ja saps a la bestreta que patiràs, que moriràs, que ressuscitaràs de les cicatrius i que ploraràs perquè la perfecció és tan dolorosa que no pots assimilar que existeixi.

Com gairebé sempre i per desgràcia, la primera temporada d’Hannibal és la bona. El seu reguitzell d’assassins en sèrie és insuperable i de cadascun se’n podria fer una seqüela. Pel que fa a la segona, el patiment per Will Graham és moltíssims cops insuportable i insofrible, però ell no es mereix pel que està passant, així que cal acompanyar-lo en el calvari. Perquè a més està completament ben sol, sol com l’amor dels seus fills adoptats peluts de quatre potes; sol com l’espectador que quan pitja el play ja sap que ningú no podrà ni salvar-lo ni consolar-lo. Tot això és possible perquè a algú (suposo que al propi Fuller) se li va ocórrer la insòlita i brillant idea d’escollir el desconegut Hugh Dancy per interpretar Graham, el que va resultar la millor opció per poder desenvolupar aquesta versió i visió de l’agent del FBI especialitzat en perfils d’assassins en sèrie. Cap altre actor podria haver-ho fet millor. Pel que fa a Madds Mikkelsen, mai no m’ha convençut ni com a actor en general ni com a carcassa de Lecter jove, però queda ben palès des de la primera imatge que és l’alterego ideal per a aquell Will Graham; aquí radica la gràcia: la combinació entre ambdós provoca que el paradigma sigui el millor, és a dir: sense Dancy no hi ha aquest Lecter.

Però encara ens quedava el regalàs de la segona part de la tercera temporada, la qual crec que hauria hagut de ser la quarta però, atès que la productora ja sabia que no es podria filmar ni visualitzar, van tirar pel dret i van acabar de la millor manera possible. Evidentment, Richard Armitaje interpreta, de manera mimètica, Ralph Fiennes, no Francis Dolorhyde. La rodonesa finita de la darrera escena del darrer episodi de la darrera temporada d’Hannibal és l’únic resum plausible a tot el que, fins aleshores, havíem sintetitzat tant a nivell físic com psíquic. Perquè tots som, d’alguna manera, Graham i Lecter. El yin i el yan. El bé i el mal. La nostra part moderna i el nostre estigma cavernari. La sang és vida i estem vius gràcies a la nostra pròpia sang.

Veredicte

Agradarà a: Tots els friquis addictes a les aventures viscerals d’Hannibal Lecter.

No agradarà a: Tots els espectadors amb l’estómac massa sensible davant la manipulació de la carnassa humana.

Enganxòmetre: 9

Nota: 9

Octavi Franch

Octavi Franch Lletres de cine

Nascut a Barcelona l'any 1970 és escriptor de tots els gèneres en tots els formats, ha publicat 50 llibres i guanyat 100 premis literaris. Retirat de les lletres per motius laborals durant 7 anys, el 2015 va reeixir de la penombra. Ja ha reeditat 4 llibres i editat el primer en castellà. Com a periodista, redacta articles de tota mena, encara que hi predominen els de crítica cultural en general i audiovisual en particular. També ha estat actor i director, tant de teatre com de TV i cinema.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*