L’IRA de Jackie Chan i Pierce Brosnan L’IRA de Jackie Chan i Pierce Brosnan
'The foreigner', molt que una simple pel·lícula d'acció gràcies al rerefons polític L’IRA de Jackie Chan i Pierce Brosnan

Els prejudicis fan que hom encara un film de Jackie Chan com una pel·lícula d’acció més o menys buida de contingut més enllà dels mastegots. Però l’home ja farà 64 anys aquest abril i segurament no està el cos com per saltar dels terrats i plegar-se com una joguina com fa 25 anys enrere. És per això que ell mateix ha produït The foreigner, un film on les bufetades (que hi són present) passen a un segon pla per centra-se en una història amb molt més rerefons del que podem deduir pel pòster.

the_foreigner_2017_4k_8k-HD-Large

Anem a pams. Com dèiem aquesta és una producció xinesa però amb un repartiment i un tarannà molt occidental. D’entrada hem de destacar la labor del seu director Martin Campbell, un cineasta que ha demostrat que sap què és fer pel·lícules d’acció on hi ha alguna cosa més que trets i explosions (GoldenEye, 1995, Casino Royale, 2006, Edge of Darkness, 2010).  A The foreigner hi ha una explosió només començar que és la que desencadenarà tota la trama de venjança. La filla de Jackie Chan mor en un atac terrorista de l’IRA que sembla que ha tornat després d’anys de treva. La tempesta política assetja el líder del Sinn Féin, un Pierce Brosnan que és clavat a Gerry Adams (no per casualitat). I és aquí on el film és capaç de brillar i sorprendre. L’entramat de moviments a l’ombra, les conseqüències polítiques de tot plegat i la manera com se’ns desplega la veritat al llarg de la cinta són les seves grans virtuts.

Els que busqueu acció no patiu que la trobareu. Jackie Chan s’encarrega que hi hagi dosis suficients de cops de punys i seqüències pròpies d’un Rambo xinès de 60 anys que faran feliços aquells que volen una més de benzina pel foc. De totes maneres, més que les actuacions (totes correctes i ja està) el que fa de The foreigner una experiència fresca és el seu guió que sap fugir de les convencions del cinema d’acció (no totes) i juga amb l’espectador gràcies a uns personatges amb diverses tonalitats de grisos. Analitzant la moral i els motius de cadascun hi ha força feina de construcció psicològica; un detall que moltes propostes d’acció obliden perquè ja se sap que el bo és molt bo i el dolent molt dolent.

Salvant les distàncies, l’argument i el fet de veure una vella estrella del cinema d’acció fent un paper “diferent” em va fer recordar Aftermath, una pel·lícula on Arnold Schwarzenegger (també coproductor) ens va ensenyar els seus cops amagats com a actor en una història de venjança força similar. Tots ens hem de reciclar, diuen, i és que els mascles alfa de la vella escola ja no poden grimpar com abans… Si fan com Schwarzenegger i Jackie Chan i trien (o directament impulsen) històries com aquestes poden tenir una doble vida.

Veredicte

El millor: el rerefons polític i la gosadia del guió més enllà de la simple (i molt vista) història de venjança.

El pitjor: molts tòpics de pel·li d’acció que continuen perennes malgrat sigui un film que intenta defugir-los.

Nota: 7

JR Armadàs

JR Armadàs Director d'El cinèfil

Nascut als anys 80 (amb tot el que això comporta) Joan Ramon Armadàs és Llicenciat en Dret i Periodisme per la UPF. Ha treballat en premsa local a Sant Cugat i en premsa internacional com a corresponsal al Regne Unit i la Xina. Com a escriptor ha publicat quatre novel·les i és un dels editors d'Edicions Xandri. En l'àmbit cinematogràfic ha fet de cap de premsa d'un parell de pel·lícules catalanes i és el co-director del Festival Sant Cugat Fantàstic. Des d'abril del 2016 és el capità d'aquest vaixell periodístic i cultural anomenat 'El cinèfil'.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*