Les últimes pinzellades de Van Gogh Les últimes pinzellades de Van Gogh
'Loving Vincent' explora la carrera del pintor a través de l'animació Les últimes pinzellades de Van Gogh

Traslladar la vida d’un artista a la gran pantalla requereix sempre una combinació entre la seva vessant personal i una mínima anàlisi de les seves obres; dos aspectes que, en el fons, es retroalimenten. Quan aquest artista és un pintor, la segona part pot quedar un pèl relegada, ja que una pel·lícula no es pot permetre un pla fix d’un quadre i una explicació de fons, com si d’una audioguia de museu es tractés. Loving Vincent troba una forma insòlita de resoldre-ho: convertir-se en una gran pintura en moviment. El film rememora les últimes passes de Van Gogh abans de la seva mort i deixa que siguin els mateixos quadres del pintor els que s’expressin. I ho fa a base de pintar a mà, literalment, totes i cadascuna de les imatges que conformen la pel·lícula, de manera que si deixem Loving Vincent en pausa en qualsevol moment, n’obtindríem un presumpte quadre a l’oli.

Tot i que les peculiaritats de la seva proposta visual requereixen cert procés d’assimilació per part de l’espectador, Loving Vincent no triga a submergir-nos en el seu univers de colors i textures. No és una animació fluïda, sobretot quan les transicions i els moviments de càmera maximitzen les imprecisions i discontinuïtats dels traços de pintura, però en lloc de convertir-se en un defecte, això esdevé una virtut. Al capdavall, la tècnica del pintor holandès destaca precisament per no presentar formes perfectament definides, per tant té tot el sentit del món que l’animació segueixi el mateix patró. Loving Vincent dóna als personatges una expressivitat especial, però més enllà dels moviments, són les variacions en la tonalitat i el dinamisme de les pinzellades allò que acaba marcant l’efecte que provoca cada escena de la pel·lícula.

Els directors Dorota Kobiela i Hugh Welchman basen l’argument de Loving Vincent en una carta que Armand Roulin, fill d’un vell amic de Van Gogh, ha d’entregar al germà del pintor un any després que Vincent decidís llevar-se la vida. Aquesta missió porta Armand a creuar-se amb un munt de personatges que van compartir amb Van Gogh les últimes setmanes que aquest va passar a França, i que poc a poc li van explicant detalls i secrets sobre la personalitat i els turments del pintor. De fet, tots ells van ser protagonistes d’alguns dels molts quadres que queden immortalitzats al llarg del film. Entremig, Loving Vincent introdueix també diversos flashbacks per recrear escenes protagonitzades pel mateix Van Gogh. Així, la pel·lícula conté força varietat d’escenaris i situacions, i posa a prova –amb força èxit– les possibilitats de la seva tècnica pictòrica animada.

Així com a nivell visual la pel·lícula explota bé tots els seus recursos, no es pot dir el mateix en l’apartat narratiu, on Loving Vincent no pot evitar fer-se una mica massa repetitiva. Bàsicament, perquè l’estructura que segueix per avançar sempre és la mateixa: Armand Roulin visita un indret concret, troba un personatge que li explica la seva experiència amb Van Gogh i s’introdueix un flashback per il·lustrar-ho. En aquest sentit, alguna sortida del motlle no li hauria anat malament per agilitzar un pèl més la narració. A pesar d’això, no hi ha dubte que Loving Vincent ofereix una aproximació molt íntima als últims compassos de la vida del pintor, i que, a més, explica de forma original el context d’algunes de les seves obres. En realitat, sembla que el mateix Van Gogh estigui “pintant la pel·lícula” en directe.

Globalment, Loving Vincent supera de forma notable l’immens repte que suposa fer una pel·lícula com aquesta. Més enllà del major o menor interès que ens pugui despertar la vida de Vincent Van Gogh, estem davant d’una obra que obre un nou camí dins del cinema d’animació i que té darrere un procés de creació d’un mèrit increïble. I potser és precisament la seva pròpia condició la que li acaba imposant certs límits que eviten un resultat encara més rotund. Loving Vincent ens parla de Van Gogh sense posar-lo a ell com a protagonista, però les seves pinzellades el fan ser-hi present en tot moment, fotograma rere fotograma. Cap altre biopic ha respectat fins aquest punt la forma d’expressar-se del personatge a qui està dedicat, i a la vegada ens ha demostrat el seu llegat de forma tan evident i incontestable.

Veredicte

El millor: La capacitat de traslladar la tècnica pictòrica de Van Gogh al cinema en forma d’animació.

El pitjor: La seva estructura narrativa acaba fent-se massa repetitiva.

Nota: 7,5

Martí Aragonès

Martí Aragonès M.A. Confidential

És Llicenciat en Comunicació Audiovisual, però sempre ha treballat en els sectors del periodisme i la comunicació corporativa. Tot i que Spielberg, Scorsese, Tarantino i companyia ja havien preparat el terreny previ, va ser durant els anys de carrera universitària quan va alimentar una cinefília que actualment ja és irreversible. També hi van ajudar els mesos que va passar com a venedor de DVDs a l'Fnac. Des de fa 10 anys, és editor del blog de cinema i sèries MAConfidential.com, i també ha col·laborat en altres mitjans online com a encarregat de la secció de cinema.

  • Joan

    2 de Març de 2018 #1 Author

    Ahir vaig veure la pel·lícula i la teva crítica resulta molt encertada i aclaridora. Una nova manera d’aproximar-se al personatge tan per aquella gent que no el conegui, com també per a persones que estimen el pintor i la seva obra.

    Respon

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*