La femme del Pòquer La femme del Pòquer
'Molly's game' porta al cinema la història real d'una esquiadora olímpica reconvertida en jugadora de pòquer La femme del Pòquer

La dona ha ocupat sempre un punt central en un bon nombre de pel·lícules des que el cinema és cinema, tot i que sovint el punt de vista ha estat masculí i, per tant, ha aparegut idealitzada, odiada, entesa com a ser maquiavèl·lic, combatuda, admirada… des d’aquesta tergiversada visió. A ningú no pot escapar, però, que d’un temps ençà, probablement ja fa gairebé dues dècades, ha anat apareixent paulatinament un tractament de la dona al cinema molt més ajustat a una realitat, o a una certa concepció més versemblant, amb les llums i foscors que la condició de dona pot tenir, alhora tot plegat ajustant-se a les llums i ombres de l’ésser humà en general en la societat d’ara, del passat i especulativament del futur, més enllà del gènere.

Sense anar més lluny, la dona ha anat apareixent com l’ésser fort, ple de recursos i dominant a moltes trames, gairebé assolint un tipus de rol fins fa poc entès com exclusivament masculí, la supervivent nata dotada d’un instint que la salva (hi ha precedents evidents com la tinent Ripley de l’Alien  de 1979), però tot i que segurament un nyap fílmic, hi ha la recent Wonder Woman, i en un registre més interessant Their Finest, Battle of the Sexes, amb la prominent Emma Stone, fins i tot el remake de Sofia Coppola: The Beguiled. Si ens anem un xic enrere, ho trobarem personatges com el de Gina Carano a Haywire, de Steven Sodenberg, i el d’Uma Thurman a Kill Bill, i per descomptat la fase femme fatale d’Angelina Jolie a cintes com ara Salt, Wanted, i The Tourist, sense oblidar Lara Croft; hi ha les dones d’acció i condició d’heroïnes com ara Sandra Bullock a Gravity, o Jenniffer Lawrence a The Hunger Games, que han donat pas a tot un seguit de dones joves amb recursos a les més variades distòpies teenager… i en un registre més suggeridor, The Devil Wears Prada, Black Swan, Changelling, Million Dollar Baby, i novament en un altre registre, la imponent Meryl Streep a The Iron Lady. En fi, el llistat es faria llarguíssim però, en tot cas, parem esment en aquest fet del cinema actual senzillament per remarcar que és obvi que la dona ven actualment al cinema, i el cinema és un negoci. D’acord amb els temps i els seus aires d’igualtat (real o pretesa), no hi ha dubte que la dona forta, decidida troba ara mercat. I així, Jessica Chastain, actriu d’indubtable fotogènia i considerables recursos interpretatius, sembla haver optat per un tipus de personatges intensos destinats a encaixar les més dures proves de la vida.

Sense anar més lluny, Chastain ha encarnat l’Antonina Zabinska de la recent The Zookeeper’s Wife, i films com ara el dirigit per una altra dona d’acció i àmbits generalment entesos per a homes, Kathryn Bigelow: Zero Dark Thirty, el qüestionable Interstellar, The Martian, i Miss Sloane, de John Madden. Aquest darrer títol potser ha empès el nouvingut Aaron Sorkin a elegir l’actriu per a Molly’s Game, ja que, en alguna mesura, ambdues dones protagonistes tenen molts punts en comú, com ara veure’s atrapades en una espiral judicial marcadament dominada per homes i, de fet, desenvolupar un tipus de feines igualment marcades per un context masculí que no dona ni la més petita oportunitat als que es despisten un segon. La diferència principal entre ambdues cintes està en què Molly, la “Princesa del Pòquer”, és una persona real.

Ambdós films, de fet, és possible entendre’ls com una reflexió que va més enllà de la condició femenina de les seves protagonistes, puix que reflecteixen la duresa d’una societat, la nord-americana, que si l’hem de veure a través d’aquests dos films, potser més que en cap altre tindrem una noció clara de la depredació inclement que presideix la jungla d’asfalt als EUA, on les trampes, la traïció, els més variats enganys, l’extorsió, l’amenaça a la pròpia integritat física, i les més despietades argúcies estan a l’ordre del dia.

Des del primer minut, quan és una nena entrenada amb duresa pel seu pare (un acceptable Kevin Costner, aquí prestigiós psiquiatra de professió) per esdevenir esquiadora professional, ja intuïm que som davant una mena d’hagiografia de Molly Bloom; inevitablement la visió serà subjectiva pel que fa a la seva vida, la qual cosa no evita que haguem d’admetre que la protagonista pren un camí difícil en el qual rep molts més cops que no pas afecte de cap tipus. Inevitablement subjectiva, diem, car el film es basa en l’autobiografia de la mateixa Molly Bloom: “Molly’s Game”, amb un subtítol força llarg: From Hollywood’s Elite to Wall Street’s Billionaire Boys Club, My High-Stakes Adventure in the World of Underground Poker”.

La cinta de Sorkin –guionista i home de televisió principalment (The West Wing), però també de llargs com ara Steve Jobs, The Social Network, A Few Good Men–, amb nominacions als recents Globus d’Or als millors guió i actriu, esdevé un film absorbent que ha produït The Mark Gordon Company. En una primera part, la jove Molly, desprès d’un accident d’esquí que l’expulsa definitivament de les competicions, decideix endinsar-se en el món de les timbes de pòquer per a les altes esferes, que organitza amb gran tacte, on no hi assisteixen més que llops: els jugadors són gent de Hollywood, del món dels esports, de les màfies russa i italiana, i hi ha tot tipus de tycons, depredadors tots que tracten d’aconseguir guany del joc i d’ella mentre amaguen agenda oculta. Segons sembla, a aquestes timbes hi assistien Leonardo DiCaprio, Ben Affleck i Tobey Maguire.

La cinta presenta una estructura en flash backs amb els fets susceptibles de delicte, els quals es barregen amb un temps present en què la Molly ha de convèncer un bon advocat (l’actor Idris Elba) perquè decideixi representar-la davant les acusacions del FBI, que s’ha proposat ensorrar-la tot prenent-la com una delinqüent principal d’alt nivell. En aquesta part, aquells que no estem familiaritzats amb les peculiaritats del pòquer ni amb el llenguatge de les lleis patim una certa desorientació i vertigen a causa, en part, d’uns diàlegs emesos a tot drap i amb gran dosi de causticitat, la qual cosa potser denota que el realitzador s’oblida que el film és per a tot tipus de públic i no pas només per als instruïts en aquestes dues matèries. Tanmateix no ens hi perdem en l’essencial, i aquesta estructura que fa que anem del present al passat i a l’inrevés omet alguns aspectes pel que fa la relació de la Molly amb la seva família i particularment amb son pare, que amb la seva filosofia d’assolir ser el millor explicarà moltes coses en el background de sa filla. En la segona part de la cinta, quan les coses es precipiten i es veu clarament el joc despietat de l’FBI i de l’administració americana, no entesos com a garants de res ans al contrari, més aviat com part del mateix sistema diabòlic, es desvetllen aquets extrems íntims familiars i llavors la cinta, fins al moment en un desert ple de desamor i desproveït de tot afecte, arriba amb potència emocional a l’espectador.

Tenim, doncs, una nova cinta amb dona forta colpejada sense pietat per un sistema i unes circumstàncies inclements, relat de supervivència amb heroïna malgré elle, que tan agrada al públic en general, i que es fonamenta tant en els flash backs, alguns força impactants, com en la relació que la Molly manté amb el seu advocat, la qual bascula entre l’amistat i la rebel·lió permanent de la client pel que fa a les estratègies que el segon proposa, el que genera no poques friccions que alimenten els minuts de metratge. Producte estudiat, amb gran domini del timing i de l’estructura, que cerca el favor immediat de l’audiència vers la seva protagonista i que, justament per això, per un cert to hagiogràfic evident (no ens atrevirem a esmentar la paraula “beatificació”), pot despertar una certa reticència, recel a creure fil per randa que els fets narrats s’esdevingueren exactament així, i que la protagonista fou tan clarament víctima de persecució sense una causa justificada. No hem d’oblidar, com esmentàvem abans, que el film té com a principal referent el llibre autobiogràfic de la mateixa Molly, el qual no deixa d’aparèixer al llarg de tota la pel·lícula, el que en sí mateix ja esdevé sospitós; hom diria que es tracta de publicitat encoberta. La cosa fins i tot esdevé divertida, car podríem parlar de quelcom semblant a la metapublicitat: la cinta denuncia el capitalisme carnívor i la societat depredadora alhora que el mateix film esdevé plataforma promocionadora del llibre en què es basa més enllà del que habitualment fa un film pel llibre que  li serveix de base, tot contribuint al consumisme i materialisme que denuncia.

Cal esmentar que la dificultat entre pare i filla troba un cert reflectiment (pruïja del guió de Sorkin), en la relació de l’advocat de Molly amb la seva filla adolescent, el que en sí mateix sembla una mena de subplot paral·lel que clarament treballa els conflictes afectius, que així sembla compensar l’aridesa que presenta gran part del metratge, a banda que pugui ser quelcom de l’interès del director potser advertible a d’altres guions seus.

Finalment, però, és interessant la manera en què es conclouen les coses: exactament amb el to agredolç de la vida, el color gris que ho envaeix  tot; no hi ha, doncs, grans esclats de felicitat, grans destrosses… la intensitat es redueix al moment de sinceritat que el pare tindrà amb la filla i que no ha mancat qui l’ha criticat un tant injustament.

Veredicte

El millor: la capacitat per mantenir l’espectador absort durant tot el metratge mitjançant gran domini del timing i l´ús d’un diàlegs ràpids i brillants.

El pitjor: el perceptible to promocional del llibre de la Molly.

Nota: 8

Ignasi Juliachs

Ignasi Juliachs Cendres i diamants

Llicenciat en Geografia i Història per la Universitat de Barcelona, i especialitat en Història de l’Art, escriu crítica i algun article sobre cinema a la revista 'Imágenes de Actualidad', i articles sobre festivals a 'Dirigido por'. També ho ha fet a 'Fotogramas'. Ha estat articulista a la revista de cinema 'Scifiworld', amb l’editorial de la qual també ha participat en el llibre col·lectiu 'El hombre lobo, licántropos en el cine'. Ha estat secretari de la junta directiva de l’Associació Catalana de Crítics i Escriptors Cinematogràfics. Escriu crítiques, especials i ressenyes de llibres a 'Cinearchivo.com' i és coautor del llibre 'La memòria crítica'. Per si fos poc és traductor de publicacions de cinema i d’alguna novel·la per editorials com Planeta o Paidós. Ha estat redactor i locutor d’informatius, d’espais culturals i de crítica cinematogràfica a 'Ràdio Sant Feliu'. Fou auxiliar de càmera al curt Màgia a Catalunya de Manel Cussó, amb Joan Brossa. Ha presentat el cicle de cinema clàssic al Cinebaix de Sant Feliu de Llobregat.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*