Nolan a la corda fluixa: l’home que s’estimava massa Nolan a la corda fluixa: l’home que s’estimava massa
Fem un retrat a la figura de Christopher Nolan per saber si l'hem d'odiar i adorar Nolan a la corda fluixa: l’home que s’estimava massa

En la passada edició de les ficcions biogràfiques vam indagar en l’apassionant món d’aquelles persones reals que han creat un personatge fins a tal punt que, tot sovint, un ja no sap distingir els límits entre la interpretació i la vida real. Vam agafar l’exemple paradigmàtic d’en Nic Cage com podríem, avui dia, parlar per exemple de Tommy Wiseau tan de moda gràcies a The Disaster Artist. Però no, en aquesta ocasió parlarem d’algú que no té aquest problema, algú que precisament podríem considerar com el narcisisme personificat en el món del cinema però que, tanmateix, i donada la seva cridanera personalitat ha estat portat fins al paroxisme de la paròdia pels seus detractors com elevat a un Olimp egòlatra pels seus admiradors. Avui doncs parlarem del director de cinema més capaç de crear bàndols irreconciliables: Christopher Nolan.

La veritat és que no sempre va ser així. De fet Nolan, amb el seu debut Following i la posterior Memento, va crear una certa unanimitat quant a estar davant d’una promesa fermesa, d’algú amb una visió única i impactant. Quelcom que, malgrat la minsa repercussió en l’àmbit públic, va acabar confirmant en l’escala crítica amb Insomnia. I fins aquí el Nolan menys polèmic, el Nolan exclusivament director. A partir d’aquí és quan la seva dimensió comença a agafar la forma de tòtem de la polèmica.

Insomnia

Tot comença, un cop més amb l’èxit de Batman Begins. Aconseguir ressuscitar una icona com Batman no era pas tasca fàcil i el fet d’aconseguir-ho reafirma la seva condició d’enfant terrible del cinema ja que va saber combinar certs tocs d’autor i una personalitat marcada amb la capacitat de crear un blockbuster súper heroic de matisos profunds i reflexius. Així doncs podríem parlar que Batman Begins és una mena de Nolan Begins, una plataforma de sortida per posicionar-se com a cineasta de referència tant pels amants del cinema més comercial com per a aquells qui gaudeixen de productes més elaborats.

El currículum de Nolan ja és doncs conegut per tothom, però on està doncs la polèmica? Ja no es tracta només de la manera amb què aborda els seus films: exigència, precisió i una tendència molt marcada a sobre explicar les coses (que arriba al seu paroxisme a Interstellar) fan que, lluny de sentir-se interpel·lat pel repte, molta audiència senti que la tracten com a analfabeta cinematogràfica. Tot això es complementa amb una presència cada cop més gran de Nolan als mitjans on, amb les seves declaracions, dona a entendre moltes vegades que pràcticament ha reinventat el cinema.

Interstellar

Per tant, no és d’estranyar que cada estrena del director nord-americà suposi una nova onada de debat i polèmica entre apassionats defensors i detractors extrems. Un conflicte amor-odi que, per inversemblant que sembli, acaba per impedir moltes vegades una anàlisi més freda i desapassionada de les seves pel·lícules. Sigui com sigui, el que resulta evident és que cada nou film de Christopher Nolan es converteix en un esdeveniment d’obligada assistència per fer gaudir del cinema quasi en mode hooligan. I això, tot s’ha de dir, independentment de l’opinió que cadascú tingui del director, és tot un mèrit.

Àlex Lascort

Àlex Lascort Ficcions biogràfiques

Barceloní i rodamon de les rodalies metropolitanes l'Àlex P. Lascort és un cinèfil compulsiu per herència familiar. Escriu a diversos mitjans online com 'Cine Maldito' o 'Fantastic Plastic Mag'. S'uneix a l'equip d'El cinèfil amb ganes d'explorar la cinefilia des d'una perspectiva nostrada.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*