El retorn del hard-boiled americà El retorn del hard-boiled americà
'Three Billboards Outside Ebbing, Missouri' ha obtingut 6 nominacions als Globus d'Or El retorn del hard-boiled americà

En termes de gènere negre hi ha un munt de subetiquètes, però de les més importants són els anomenats soft-boiled i hard-boiled. Mentre les primeres escenifiquen una acció detectivesca molt més pausada i vesada en la lògica i les deduccions com a purs jocs d’enginy (Sherlock Holmes, per exemple), la segona fa referència a un tipus de films molt més durs i amb un rerefons de crítica social i de denúncia, on sovint, el cas que s’ha d’investigar passa a un segon pla, ja que les circumstàncies del detectiu, víctimes o altres personatges teixeixen una altra trama molt més oberta a la realitat del carrer (Dirty Harry, per exemple). Tot i que aquests termes es van utilitzar per encunyar les novel·les i estils dels autors (soft per a Conan Doyle o Agatha Christie i hard per a Chandler o Hammett) també s’han traslladat al cinema.

Three Billboards Outside Ebbing, Missouri (Tres anuncios en las afueras de Ebbing, Misuri) ens trasllada als inicis d’aquest hard-boiled que feia temps que no veiem a la pantalla. Un thriller amanit amb un humor negre d’allò més agre i amb una denúncia social de racisme de fons. La Mildred Hayes (Frances McDormand), una dona d’uns 50 anys, està furiosa per l’assassinat de la seva filla i per la incompetència de la policia de no tenir pistes de cap culpable. És per aquest motiu que decideix emprendre una croada personal per esperonar el cas i d’aquesta manera inicia una guerra contra la policia d’Ebbing. Aquest atac s’inicia amb tres cartells a les afores de la població on incita la policia a posar cartes a l’assumpte.

El director Martin McDonagh capta la impotència de la Mildred davant una situació intolerable, ja que a mesura que avança la pel·lícula entrem més dins l’acció policial i s’entreveu que estan més preocupats a torturar afroamericans que a resoldre el crim. Però mai és del tot evident, i és aquí on aquest film es fa del tot rodó. La informació apareix en dosis controlades i l’acció se sosté amb uns alts i baixos que permeten descansar l’espectador, sense avorrir-se en cap moment, alhora que el té pres dins els tentacles emocionals que creen els personatges.

El guió impecable encara fa que el producte sigui molt més atractiu del que ja són les imatges. Cada frase està mesurada al mil·límetre per poder encaixar a la perfecció en els discursos d’uns personatges que creen unes situacions dramàtiques a través de l’humor negre, però alhora, de la crua realitat. A més, a això cal sumar-hi unes interpretacions d’Oscar (i esperem que així sigui). McDormand sosté gairebé tota la pel·lícula ella sola. Amb una cara apàtica de dona torturada per les circumstàncies i entrebancs que li ha deixat la vida, construeix un personatge digne de Tarantino. I és que de fet, hi ha molt de Tarantino a la pel·lícula. El personatge de la Mildred Hayes té més d’un aspecte amb comú amb la Daisy Domergue (interpretada per Jennifer Jason Leigh a The Hateful Eight, 2015). Dones valentes i autònomes que no s’arruguen ni davant la llei ni davant la vida. Al bàndol dels policies hi trobem també la magnífica actuació de Sam Rockwell, qui interpreta el paper de Jason Dixon. El personatge del policia és un treball complicat ja que el ventall d’alts i baixos emocionals que demostra són realment espectaculars i camaleònics. Un personatge amb una evolució coherent però canviant. A aquests dos actors s’hi sumen també altres gran interpretacions de Woody Harrelson o Lucas Hedges.

En definitiva, un producte del qual en sentirem a parlar ben aviat i que ressonarà i ja ha ressonat a més d’un festival, amés de les múltiples nominacions als Globus d’Or.

Veredicte

El millor: l’escència dels hard-boiled americans i originals, amb tocs d’humor negre i amb un rerefons de realitat i crítica social.

El pitjor: una escena al mig del llargmetratge on hi apareix un cérvol i tota l’atmosfera dura que havia guanyat es perd (però es torna a guanyar de seguida).

Nota: 9

Irene Solanich

Irene Solanich Cap de redacció d'El cinèfil

Traductora, correctora i docent d’idiomes durant el dia i enamorada del gènere negre i del terror durant les hores lliures. Actualment compagina la feina i col·laboracions en diferents mitjans amb un programa de doctorat (en literatura negra) a la Universitat de Vic. Les seves hores lliures se sortegen entre a lectura, el cinema i l’escriptura.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*