Duplicitats bessones Duplicitats bessones
‘El museo de las maravillas’ es capbussa amb elegància i emoció en un univers infantil d’orfenesa Duplicitats bessones

Després de la meravellosa Carol (2015), a partir d’un relat de Patricia Highsmith, el cineasta nord-americà Todd Haynes fa un canvi de registre i adapta Maravillas, un relat de Brian Selznick, reputat autor i il·lustrador de contes infantils, revelat en pantalla gran gràcies a la deliciosa La invención de Hugo (2011, Martin Scorsese). Després del món adult i femení de Carol, Todd Haynes planteja amb Wonderstruck. El museo de las maravillas un viatge fílmic a la infància a través de dues històries alternades, protagonitzades por dos nens diferents, però situades en dos temps històrics separats.

Als anys vint, la Rose (Millicent Simmonds), una nena sordmuda, pràcticament no coneix la seva mare (Julianne Moore), una actriu famosa que triomfa en el cinema mut, i quan la Rose veu que la mare actuarà als escenaris a Nova York, s’escapa per anar a la ciutat per retrobar-la, sent  acollida finalment pel seu germà gran, cuidador d’un museu. I als anys setanta, un nen, en Ben (Oakes Flegey), que fa poc ha perdut la seva mare (Michelle Williams) en un accident de trànsit, segueix una pista que el podria portar fins al seu pare desconegut, una nota amb remitent provinent d’una llibreria novaiorquesa. Són dues línies narratives dissociades en el temps, condemnades a retrobar-se, i que comparteixen el mateix neguit, la recerca del pares i una vida millor.

Dos itineraris infantils de caire iniciàtic, encara que separats per prop de cinquanta anys, dues rutes de reconstrucció de les seves òrfenes vides, i que els acaba portant al mateix lloc, el Museu d’Història Natural de Nova York. Així, al final, tendeixen a convergir i fusionar-se les dues trames, com dues històries gaireebé bessones. La semblança des de la diferència, com orígens equiparables i coincidència en el mateix escenari, es revela també pel tret físic que els uneix, la sordesa, recent a causa d’un llamp en el cas d’en Ben.

El film desplega unes imatges precioses en blanc i negre, corresponents als anys vint, combinades amb la fotografia en color pels anys més recents, absolutament impregnades de l’estètica dels setanta. Una duplicitat cromàtica que s’enriqueix amb l’orientació clara de conte o faula que impregna el relat, amb nous ingredients fantàstics com miniatures i maquetes, que conjuguen la màgia infantil amb l’entorn de la ciutat, o també instants brillants de pur cinema d’animació.

El prodigiós embolcall visual i sonor —amb una banda sonora acuradíssima de Carter Burwell, que ofereix una versió espatarrant d’un tema de David Bowie en els crèdits finals— no pot dissimular, però, el molest desgast de la pròpia història a les seves acaballes. Aleshores juga en la seva contra una empallegosa tendència a l’emotivitat i sentimentalitat que acaba imposant-se com a tret distintiu, d’altra banda, força inherent al mateix format més infantil del qual s’ha revestit el film.

Veredicte

El millor: La seva exquisida pàtina estètica.

El pitjor: Quan el film s’encalla en el seu tram final.

Nota: 7

Joan Millaret

Joan Millaret El mirador

Llicenciat en Geografia i Història en Joan Millaret també ha realitzat estudis de formació en crítica cinematogràfica al CCEC i Institut d’Humanitats del CCCB de Barcelona. Ha estudiat un doctorat al Departament de Periodisme i Comunicació Audiovisual a la UPF i és professor associat de Crítica d’Audiovisuals i Multimèdia a la Universitat de Vic. També ha estat presentador i conductor de cine fòrums en diverses localitats i responsable de clubs de literatura i cinema en diferents biblioteques catalanes. Actualment és crític cinematogràfic, articulista i corresponsal en festivals cinematogràfics nacionals i internacionals per diferents mitjans de comunicació i és un dels membres de l’Associació Catalana de Crítics i Escriptors Cinematogràfics) i la Federació Internacional de la Premsa Cinematogràfica. Ha estat membre de jurats internacionals de la crítica als festivals cinematogràfics de Valladolid, Gijón, Tolouse i Sitges.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*