Reines de la pantalla Reines de la pantalla
A 'El cinèfil' aquest Nadal venen les reines! Reines de la pantalla

Després del meu darrer article sobre les “dives” del cinema interpretant les deesses del panteó clàssic, tocava tocar el tema de les “reines” del setè art interpretant les reines històriques. Per descomptat, començarem amb la més mítica de les reines; Cleòpatra. La monarca greco-egípcia va ser de les primeres reines interpretades a la història del cinema. De fet el mateix Georges Méliès va fer una pel·lícula sobre la llegendària reina l’any 1899, i la famosa Vamp del cinema mut, Theda Bara, la va interpretar en una altra pel·lícula muda del 1917. Però va ser Claudette Colbert, una de les dives del cinema clàssic, la que va fer la primera gran pel·lícula sobre aquest personatge, dirigida pel mateix Cecil B. de Mille (Cleòpatra 1934) en forma de gran superproducció.

Posteriorment una Vivian Leigh, que encara vivia del seu gran paper de Scarlett O’Hara, va interpretar també Cleòpatra a la pel·lícula del 1945 César i Cleòpatra basada en l’obra de George Bernard Shaw, amb un paper més aviat còmic propi de la ploma del gran dramaturg. Caldrà esperar al 1963 per a què, amb la intenció inicial de fer un remake de baix pressupost de la Cleòpatra de Cecil B de Mille, s’acabés per gestar una de les pel·lícules més cares de la història del cinema, la famosa Cleòpatra protagonitzada per Elizabeth Taylor i Richard Burton i dirigida per Joseph L. Mankiewicz. Una pel·lícula tan monumental com el mite de la darrera reina del país del Nil.

1431747081277-vivien-leigh-as-cleopatra

I si deixem l’Egipte clàssic i anem al majestuós palau de Versalles i a la França de l’Antic Règim trobem una altra de les reines que ha sigut interpretada des dels inicis del cinema; Maria Antonieta. Així tenim una pel·lícula muda del 1922 dirigida per Rudolf Meinert, que serà la primera incursió cinematogràfica en la tràgica vida de la reina de França. Posteriorment, la Metro Goldwyn Mayer va decidir l’any 1938 fer una gran superproducció sobre aquest personatge, destinant a prop de dos milions de dòlars (la qual la convertia en una de les pel·lícules més cares de la dècada dels anys 30). La protagonista no podia ser cap altra que l’estrella principal (i dona d’un dels productors de la companyia MGM), l’avui oblidada Norma Shearer. Tant desmesurat va ser el pressupost que s’hi va destinar, que al final es va decidir (per abaratir costos) que la pel·lícula no fos en Technicolor, sinó en blanc i negre. Com a curiositat cal dir que la Shearer tenia 37 anys en el moment de fer la pel·lícula, la mateixa que tenia Maria Antonieta quan va ser guillotinada (i la mateixa que tenia Cleòpatra quan es va suïcidar, per cert). La mateixa actriu va exigir sortir sense res de maquillatge en l’escena final de la seva execució.

Més tard Sofia Coppola va dirigir un molt interessant acostament a la vida de la reina a Maria Antonieta, una reina adolescent (2006) amb una magnífica Kirsten Dunst en el paper protagonista. Una pel·lícula d’obligada revisió per l’agosarada manera de modernitzar la visió de Maria Antonieta incloent una banda sonora basada en la música actual. En definitiva, una manera de mostrar la part més propera i personal d’una noia que als 14 anys es veu obligada a abandonar el seu país per convertir-se en reina d’un país que anys més tard demanaria el seu cap.

kirsten dunst marie antonietta

I no vull acabar aquest article sense fer un breu repàs a la resta de grans actrius que es van posar la corona. Així, tenim una jove Katherine Hepburn, en el seu paper més romàntic, interpretant una altra reina que va perdre el cap, Maria Estuard, a Maria d’Escocia (1936). Anys més tard la mateixa actriu ens oferiria una magistral interpretació d’un altre reina que li valdria un dels seus quatre Òscars, ni més i menys que la llegendària Leonor d’Aquitania a una magnifica adaptació cinematogràfica de l’obra teatral El lleó a l’Hivern (1968). En aquesta pel·lícula la diva ens va oferir una interpretació sublim, on barreja amb la mateixa ironia i que força les discussions familiars amb les intrigues polítiques d’alt nivell per acabar oferint-nos una magnifica metàfora de les sempre complicades relacions familiars.

Un punt a part em mereix Scarlett Princess (1934) traduïda aquí com a Capricho Imperial, on la gran Marlene Dietrich es posa a les ordres del director que la va descobrir, Josef Von Sternberg per interpretar una altra “gran”; la emperadriu de Rússia Catalina la Gran. Una pel·lícula excessiva en moltes coses i força lluny de la realitat històrica (fins i tot l’acció transcorre a Moscou enlloc de Sant Petersburg, capital de l’imperi rus en aquella època), però que ens dóna moments memorables com l’escena final del cop d’estat, on la Dietrich ens mostra (un altre cop) com de bé li queda l’uniforme.

scarlet princess

I com no parlar de la gran reina sueca del cinema; Greta Garbo, que lògicament també va interpretar la més famosa de les reines del país escandinau (del total de tres que Suècia va tenir) a la pel·lícula de 1933 La Reina Cristina de Suècia. Una interpretació mítica on un guió molt enginyós deixa sobre la taula la suposició del lesbianisme de la coneguda reina de Suècia, i de la mateixa Garbo. Famosa és la seva frase on, després de rebutjar pretendents per casar-se, un conseller li diu a la reina Cristina- Garbo “Però majestat, no podeu morir soltera”, i ella respon “No ús amoïneu, no moriré soltera, moriré solter”.

No oblido algunes altres interpretacions com les diverses actrius que han interpretat amb més o menys fortuna Elisabeth I d’Anglaterra (des de Bette Davis fins a Cate Blanchett, aquesta darrera en dues pel·lícules). O fins i tot un pèplum italià molt curiós sobre l’emperadriu Teodora de Bizanci (1954). O la sempre recordada Romy Schneider que va quedar sempre encasellada en una Elisabeth d’Àustria poc correcte històricament a la saga Sissi dels anys cinquanta, personatge que es va reprendre molt més tard a la macro-pel·lícula de Visconti Ludwig (1972) on interpreta una Sissi molt més propera a la realitat.

En definitiva, moltes són les reines de la pantalla que no han pogut resistir-se a seure en un tron, encara que només fos a la ficció.

visconti ludwig

Francesc Carol

Francesc Carol EgiptoMania

En Fancesc Carol és llicenciat en Dret i Antopologia i però no en va tenir prou amb això i també té un postgrau en Egiptologia. És professor col·laborador del Mudeu Egipci de Barcelona i imparteix cursos a la Societat Catalana d'Egiptologia i la Xarxa de Centres Culturals de Barcelona. Per si no hi hagués suficient Egipte a la seva vida també és president de l'Associació d'Egiptologia de Sant Cugat-Valldoreix.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*