L’any de la realitat augmentada L’any de la realitat augmentada
Pel·lícules com 'Blade Runner 2049' impulsen la realitat augmentada L’any de la realitat augmentada

Espero no esbudellar gaire la pel·lícula Blade Runner 2049 (2017) si us dic que el paper que interpreta l’actriu cubana Ana de Armas és en realitat una intel·ligència artificial. La relació particular amb el protagonista, en aquest cas l’actor Ryan Gosling, té una certa semblança amb la que tenien els protagonistes de la pel·lícula Her (2013) de Spike Jonze, en aquell cas entre l’actor Joaquin Phoenix i l’actriu Scarlett Johansson, però hi ha una petita gran diferència: a Scarlett Johansson només la sentíem parlar, no la veiem.

La diferència entre un i altre paper es coneix com a realitat augmentada, és a dir, la possibilitat d’introduir elements virtuals en un escenari físic, i afegir d’aquesta manera informació sintètica a la real. El personatge de Joi interpretat per Ana de Armas a Blade Runner 2049 és un bon exemple del potencial de la realitat augmentada… i també de les seves limitacions. De fet a les dues pel·lícules s’acaba emprant a una dona real per mantenir relacions amb el company.

Si heu tingut una experiència de realitat augmentada segurament l’heu viscuda mitjançant unes ulleres. A Blade Runner 2049 no són necessàries però sí que ens expliquen que hi ha un dispositiu (a la pel·lícula se’l bateja com emanador) que li permet projectar la seva imatge en tres dimensions a tot arreu, fins i tot al terrat o el cotxe.

A poc a poc, la realitat augmentada està entrant a la ficció, ja sigui com un personatge més, tal com hem dit, o bé com un element fonamental de l’argument, com passa a la pel·lícula Creative Control (2015) on un creatiu d’una agència de publicitat es crea la seva parella virtual amb unes ulleres de realitat augmentada (de fet és el producte d’una nova campanya de comunicació per un nou client amb una proposta revolucionària al mercat: unes ulleres que porten el nom justament d’AUGMENTA). A la mateixa pel·lícula els inventors expliquen als creatius l’objectiu què els ha mogut per tal de donar-los idees, i els comentaris són molt clarificadors sobre el potencial del que ens ve en un futur proper:

  • Fer un producte que pugui millorar la vida real afegint una capa màgica just davant.
  • Emprar una tecnologia totalment immersiva, transparent i participativa, molt fàcil d’utilitzar.
  • Viure una experiència única que sembli completament real i convincent.

No s’ha de confondre amb la realitat virtual, és a dir, la creació d’un escenari generat per ordinador on pots assolir també una gran interacció (prova d’això són els mateixos videojocs). Pel·lícules emblemàtiques de realitat virtual són Tron (1982), El cortador de césped (1992), Abre los ojos (1997), la saga de Matrix (1999) o la interessant Avalon (2001) entre d’altres.

De fet, la realitat augmentada també ha estat present a la ficció des de fa dècades. Els aficionats a l’univers d’Star Trek vam descobrir just al primer episodi de la sèrie Star Trek: The Next Generation (1987-1994) el concepte d’holocuberta, és a dir, la sala de realitat augmentada on els tripulants de la nau podien viure aventures immersos en un escenari i època diferent de la seva i l’habitual de la nau: deserts, oceans, muntanyes, ciutats o partides de cartes amb personatges històrics. Les seves aplicacions són múltiples, però segurament es van crear pensant en llocs d’entrenament per al combat que acaben convertits en llocs d’oci.

De fet una de les primeres pel·lícules on es va veure tot el potencial de la realitat augmentada probablement sigui 2001: A Space Odyssey (1968) d’Stanley Kubrick. Em refereixo a les escenes del final de la pel·lícula, per exemple en la representació d’una habitació amb mobiliari clàssic, potser per fer agradable i menys agressiva la interacció (un motiu similar el veuríem també just a l’escena final de A.I. Artificial Intelligence, 2000).

Però la imaginació no té límit, a Valerian and the City of a Thousand Planets (2017) de Luc Besson, una de les grans pel·lícules de ciència ficció dels darrers anys i que el temps acabarà reconeixent la seva aportació, podem veure-hi una situació força innovadora en una escena on es barreja la realitat augmentada amb una mena de portal dimensional. Original i d’un potencial inacabable.

De fet la realitat augmentada no és cap joguina, és una eina creativa extremadament poderosa, que pot donar una oportunitat per potenciar la creativitat de la gent, posant-los en el rol de creador de continguts en lloc de només consumidor, fent-nos partícips del procés d’innovació. Pot revolucionar la ficció però també l’art, l’aprenentatge, l’oci, el sexe i la comunicació en general. De fet només cal recordar els anuncis que et localitzaven al carrer i es personalitzaven per acompanyar-te en el teu caminar a la pel·lícula The Zero Theorem (2013) de Terry Gilliam… sí, ho heu llegit bé, anuncis que et persegueixen pel carrer… uf!

Jordi Ojeda

Jordi Ojeda CCT - Cinema-Ciència-Tecnologia

Jordi Ojeda és professor de la Universitat de Barcelona on dirigeix un projecte de divulgació de la ciència i la tecnologia emprant els còmics, el cinema fantàstic i la literatura de ciència ficció. És autor de diferents conferències, llibres, capítols de llibre, articles i exposicions, entre les que es pot destacar l’exposició 'Robots en la seva tinta' organitzada pel Saló Internacional del Còmic de Barcelona. També ha estat jurat del Sitges-Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya i és un habitual entre el públic (o els conferenciants) en altres festivals i salons dedicats al cinema o els còmics.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*