Per Nadal, capons, neules i ‘peniculons’ Per Nadal, capons, neules i ‘peniculons’
L'època de l'any que ens embriaga d'alegria també és la millor per quedar-se a casa a mirar una 'penicula' Per Nadal, capons, neules i ‘peniculons’

Ara ve Nadal, matarem el gall, i amb la tia Pepa… mirarem una penícula! Sí, una de les maques, una d’aquelles on l’esperit nadalenc desborda per la pantalla i t’envaeix de dalt a baix. Un film d’aquells on la música i la història t’envolta amb el repic dels cascavells i la felicitat dels seus protagonistes. Que boniques són les penícules de Nadal! Com m’emocionen. Com em toquen la fibra. Com m’esperonen a muntar el pessebre i penjar les llums de colors a la barana del balcó!

La veritat és que n’hi ha cada una, de penícula nadalenca, que és l’ànima mateixa d’aquesta bonica festa. Són tan emotives que te les mires a l’apartament de Salou el quinze d’agost i quan tornen els nens de la platja et troben guarnint el ficus de l’entrada amb boles i estrelles i deixant menjar a l’entrada amb l’esperança que en qualsevol moment arribi el Tió. Va! No em negueu que a vosaltres no us ha passat. Jo, aquest estiu mateix, vaig penjar mitjons de llana amb rens estampats al costat de les tovalloles de platja després de veure El grinch. Quedava preciós al costat de la bandera del PSV Eindhoven dels veïns!

Mira, començaré amb El grinch perquè és, potser, la meva penícula nadalenca preferida i que ja he vist desenes de vegades. Ja tenim la iaia defensant altra vegada el pesat d’en Jim Carrey, direu… Doncs sí! Però és que en aquest film, l’actor de les mil cares no sembla ell. El trobem caracteritzat d’una mena de criatura verda i peluda que odia el Nadal i que, curiosament, viu prop d’un poblet anomenat Villaquién on sempre és hivern. I un dia, cansat de la felicitat perenne dels seus conciutadans, es disposa a sabotejar la festa. Per sort, una nena del poble, la Cindy, fa amistat amb la criatura i aconsegueix, no només aturar les maleses preparades, sinó també fer-li veure que el Nadal és una diada meravellosa. No faré un spoiler si dic que al final, tots junts, acaben celebrant amb joia i alegria el Nadal. En fi, la penícula ideal per veure amb els típics rondinaires a qui no els agrada el Nadal, i tirar-los en cara les seves semblances amb el coi de criatura verda i peluda que hi apareix.

Un altre clàssic dels films de festes nadalenques és Solo en casa i la seva seqüela. Les penícules que van llançar a l’estrellat el nen promesa Macauly Culkin –qui després es va estavellar per altres temes– ens presenten les desventures d’un nen oblidat per la seva nombrosa família just abans d’iniciar el viatge de les vacances de Nadal. I és que, per a què no passin desgràcies com aquestes, els catalans ho tenim ben clar: “Per Nadal, cada ovella al seu corral”. Evidentment, un nen d’uns deu anys, rosset i sol durant el Nadal, desperta la tendresa de qualsevol. Tot i que també la cobdícia d’un parell de lladregots que intentaran aprofitar-se de la situació de l’abandonat marrec, però sense saber que, al tractar-se d’una penícula de Hollywood, es veuran vençuts per les trapelleries del vailet, pobret, pobret, mig mort de fred.

I si penseu que per coses com aquestes hi ha pares que haurien de veure com els retiren la custòdia de les seves criatures, alguns remouen cel i terra per acontentar els seus descendents durant les festes de Nadal. Bé, de fet, el que li passa a l’Arnold Schar… Schusa… Schubar… L’Arnold! El Terminator, carai, que mira que té un cognom complicat… El que li passa, com deia, a l’Arnold a Un padre en apuros és que treballa massa i ha promès al seu fill una joguina concreta, el Turbo-Man, el joguet més desitjat del Nadal, però com que hi va a última hora… Tururut! Esgotat! Més venut que la Patrulla Canina i la Frozen i tot! En fi, que l’home s’embranca en una sèrie d’aventures darrera el ninot en qüestió, que acaben bé i amb la intenció de demostrar-nos, perquè sembla que de vegades no ho veiem per nosaltres mateixos, que l’important del Nadal és ser-hi, i no els regals materials que ens puguin fer –tot i que si n’hi ha, millor!

Passem a coses més serioses, menys infantils, tot i que les dades nadalenques sempre ens fan emergir el nen que portem dins. Quin fart de plorar me faig cada cop que veig Love actually, i quin fart de sentir-me identificada amb els personatges de les històries que s’entrellacen en aquesta bonica penícula d’elenc immillorable: Hugh Grant, Emma Thompson, Colin Firth, Alan Rickman i Keira Knightley, entre d’altres. I és que per Nadal, tothom estima: la parella, la secretaria, la xicota del millor amic, una companya de classe… L’important és expressar-ho, dir “T’estimo” ben fort i esperar que la màgia d’aquestes festes faci la resta. Bé, si és l’amant, potser no cal cridar tant, oi? Una mica de discreció. Tot i que he vist estudis que diuen que pels volts de Nadal és quan més separacions hi ha

Mare de Déu, on anirem a parar… Per Nadal complicat, tot i que amb final feliç –no oblidem que estem parlant de penícules nadalenques–, el que va passar Bruce Willis i el seu personatge John McClane a l’edifici Nakatomi a Jungla de cristal. Ell, que arribava a Los Ángeles amb la intenció de recuperar el temps perdut amb la seva parella, es troba envoltat de lladregots disposats a saquejar tot el gratacels de l’empresa de la dona on, curiosament, s’hi celebra la festa de Nadal dels treballadors. Per tant, el nostre heroi va fer de Pare Noel i va anar repartint els regals merescuts entre tants dolents: bàsicament trets i mastegots perquè cap d’ells havia fet gaire bondat. D’acord, no és una penícula que faci massa gala de l’esperit nadalenc…

En fi, que hi ha tot un reguitzell de penícules que utilitzen el Nadal en els seus guions perquè el Nadal és bonic, té color i porta alegria. Qui no recorda l’estrany regal que fa un pare al seu fill a Gremlins, del qual ja vam parlar, i que gairebé destrueix un poble! O la mítica escena de l’avi de La gran familia al mercat de Santa Llúcia buscant el seu nét perdut i cridant “Cheeencho! Cheeeencho!”. Quina plorera… O la màgica nit de reis que vam passar amb Dani de la Orden i tot un grapat de gran actors catalans a Barcelona, nit d’hivern, amb aquell rei Melcior saltant de la carrossa a mitja cavalcada. O tots tenim al cap les cançonetes nadalenques que va cantar en Jack Skeleton quan va descobrir que existien coses a part del Halloween a Pesadilla antes de Navidad. O… Prou! Que no acabaria mai i ja és hora que posi a bullir els galets, que Nadal s’apropa i si no els tens prou temps al foc, no es fan grans com les golondrines del port, i això és la gràcia! Per avui no us empipo més. Bon Nadal a tots i totes, estimats lectors d’El cinèfil!

Iaia Toneta

Iaia Toneta Penícules

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*