today-is-a-good-day

L’underground barcelonès té un nom propi: Naxo Fiol

- Advertisement -

Avui ens submergim en les corrents més underground del cinema, cinema sense recursos, sense recolzament institucional de cap tipus, abraçant la filosofia DIY (Do It Yourself) i amb una actitud macarra i molt punk. Perquè avui ens submergim en el cinema de Naxo Fiol, curtmetratgista i “fanzinero” sempre en actiu des de finals dels 80 fins a l’actualitat impermeable a modes i corrents, però sempre amb la idea que fer un curtmetratge, migmetratge o llarg ha de ser, per sobre de tot, una activitat divertida.

Amb més de 30 anys de carrera artística, havent editat el primer en DVD, el primer migmetratge casolà (Fernando Project), haver documentat l’últim rodatge de Jess Franco, experimentat amb tots els formats possibles i, sobretot, assaborit les mels i els fracassos més estrepitosos d’aquest submón fa un recull d’anècdotes, històries i reflexions a Cómo no hacer un cortometraje (editat per Vial of delicatessens).

- Advertisement -

Tal com he introduït Cómo no hacer un cortometraje són les experiències que el món videogràfic li han reportat a Naxo al llarg de tots aquests anys, tant des de la vessant més amateur com professional, com a reflex de les diferents etapes personals per les que pot passar una persona i, també, un recull de conclusions d’experimentar amb els formats de pel·lícula. Tot estructurat en un conjunt de capítols on s’hi pot trobar des d’una reflexió sobre el seu pitjor curtmetratge, i perquè el considera el pitjor, fins a l’experiència de rodar amb 35mm.

- Advertisement -

Però si hi ha un capítol que realment, com a cinèfil i lector, m’ha guanyat és l’anomenat “Bienvenido a Miseriwood”. Ambientat en el moment que Naxo Fiol va guanyar un premi important, aquest va decidir professionalitzar-se i intentar guanyar-se la vida amb el cinema. El problema és que estem a l’any 1992 i el cinema espanyol encara no ha experimentat la sacsejada que seria l’irrupció d’autors com Alejandro Amenábar (que per molt que els pesi a alguns, va ajudar a revalorar un fins llavors moribund panorama cinematogràfic nacional), i som testimonis de les seves desventures en les oficines de Montornés Films (casting d’actrius inclòs), d’Ocon Picutres, fins acabar rodant un espot amb Germán Monzó (un director ultratrash que a mi personalment em té totalment fascinat). Tot el retrat d’una època on la precarietat i l’amiguisme estaven a l’ordre del dia.

Un tema recurrent en el llibre és la relació que te Naxo amb els Actors (així, en majúscula). Un col·lectiu amb qui Naxo té seriosos problemes i enfrontaments, tant es així, que fins i tot hi ha un capítol on parla de curtmetratges produïts i interpretats per una sola persona (ell mateix). Tant pot ser que un Actor no entengui que fer un curtmetratge no es més que una manera de passar una estona agradable, sense haver d’estar creant necessàriament art (tot i que a la cap i a la fi no deixa de ser una expressió artística). O l’epopeia recurrent d’intentar trobar una actriu que vulgui fer un nu en una curt que no té cap pretensió artística, i per tant és un nu no ja gratuït si no regalat.

També hi ha, i no poques, cures d’humilitat, com per exemple tenir una retrospectiva/homenatge a la seva figura i que algú se li acudeixi programar-ho després d’un passi de El crimen de Cuenca de Pilar Miró. De sis persones que comencen la projecció ràpidament només queda el mateix Naxo a la sala i els organitzadors. O fer un passi de curtmetratges durant un concert punk i que la cosa acabi com el rosari de l’Aurora.

Una mica més carregosos són els capítols dedicats a l’experimentació amb els diferents formats de pel·lícula: 35mm, 8, súper 8, vídeo, digital, 16 mm, etc. Això, i els petits trucs per fer els canvis de format, com per exemple passar a vídeo un curtmetratge de 16 mm, projectant-lo a una pantalla i gravant-lo en una càmera al menjador de casa dels seus pares totalment a les fosques. Rudimentari però funcional.

I encara queden un grapat de capítols solts que detallen altres temes més puntuals: rodatges particularment satisfactoris, l’ús de la improvisació total, redescobrir els curtmetratges com a font de diversió després d’una crisis artística, el seu pas per la indústria pornogràfica: començant com a muntador i arribant a dirigir un parell d’escenes de sexe explícit (no sense abans haver de derrotar la seva extrema timidesa), etc. Tot redactat des del punt de vista del mateix Naxo, amb un estil proper, àgil i molt divertit, amb capítols no gaire llargs on prima l’anècdota però on també hi ha espai per a la reflexió.

És una reflexió sobre l’art? És un anecdotari? Potser sigui més del segon que del primer, però un no deixa d’adonar-se que tangencialment hi ha molt esperit crític del que anomenem art i potser converteixi a aquest llibre en un complement ideal a Exit through the gift shop de Banski. Algú potser es pensarà, fins i tot el mateix Naxo, que m’he passat tres pobles però després de llegir-lo tres cops no m’és una comparació tan forassenyada.

- Advertisement -
Jordi Arasa
Enginyer informàtic, cinèfil, taekwondista, programador de la CutreCon (el festival amb les pitjors pel·lícules del món) i, ara també, crític literari. Des que els seus pares el van portar a veure 'Indiana Jones y la última cruzada' ha desenvolupat una cinefilia que l'ha portat a explorar totes les arestes del món cinematogràfic. I recentment ha descobert que no hi ha plaer més gran que, a més de veure cine, llegir sobre aquest.

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents