’10 trets’: el thriller definitiu del cinema català ’10 trets’: el thriller definitiu del cinema català
Un film destinat a entronar, per fi, el cinema d'acció en aquest país ’10 trets’: el thriller definitiu del cinema català

Mmmmmmmm doncs no és del tot veritat! 10 trets no existeix! Tal com ha revelat la Isona Passola, presidenta de l’Acadèmia del Cinema Català tot plegat era una notícia falsa i una pel·lícula inventada per generar interès pel cinema català. A més, els seguidors dels nostre cinema potser han pogut veure algunes de les referències als films que al llarg dels 9 anys de Premis Gaudí han guanyat el premi a la Millor Pel·lícula. Ara que ja ho sabeu us deixem la crítica del “film” tal com la vam redactar perquè gaudiu de la nostra inventiva… Nosaltres ens ho hem passat molt bé filosofant sobre una pel·lícula veient només el seu tràiler i sent còmplices “de l’engany” amb l’Acadèmia.

El projecte de 10 trets és un dels secrets més ben guardats del cinema català. Com si tinguéssim davant l’argument de la nova temporada de Joc de Trons, aquest projecte del debutant Daniel Torres s’ha mantingut aïllat dels focus mediàtics i esclata, ara, per ser una de les sorpreses del cinema català de la collita 2018. Normalment els periodistes no ens hem de vanagloriar d’això, però El cinèfil va ser un dels molt pocs mitjans convidats a un passi privat de la pel·lícula amb membres de l’equip artístic i tècnic de 10 trets i no exagero en dir que tothom va sortir de la sala meravellat.

El càsting és, sens dubte, un luxe. Primeres espases del cinema català juntes en una història fosca, sanguinària, rebuscada on, al final, tot acaba lligant i cobrant sentit. Santi Millán, Nausica Bonnín, Miki Esparbé, Lluís Marco, Francesc Orella, Javier Beltrán, Mireia Ros, Cristina Brondo, Marina Comas… Està clar que parlem de grans noms però per sobre de tot parlem de grans interpretacions al servei d’una trama lamentablement inusual al cinema català: el thriller fosc i sanguinari. Miki Esparbé i Francesc Orella són l’equip encarregat de resoldre un cas que té com a protagonista un xantatge sexual entre la víctima (una explosiva Nausica Bonnín) i un psicòpata (un desbocat Lluís Marco). I darrere de tot plegat la presència de l’organitzador (un sorprenent Santi Millán). És millor no fer spoilers del que trobareu però… prepareu-vos per girs de guió i personatges que no són ben bé el que semblen en un principi…

És una llàstima que el film no arribi a temps per la cursa dels Premis Gaudí del 2018 però segurament l’any que ve hi haurà pluja de nominacions per aquesta cinta que no amaga les intencions de trencar esquemes. En qualsevol cas serà gairebé obligatori no perdre de vista en Daniel Torres que ha capitanejat amb destresa, solvència i una estranya mirada entre David Lynch i Richard Donner una opera prima de la qual pot presumir. Mèrit seu és haver sabut posar al seu lloc a tota aquesta colla d’actors i no deixar que una història amb tants secrets i alts i baixos anés pel pedregar de la confusió. En altres paraules, Torres ha estat capaç de barrejar cert surrealisme d’autor amb una història de to comercial sense que cap de les dues vessants tapi prou l’altre. I si a més li sumes una fotografia d’Alejandro Oset que aprofita a la perfecció interiors decadents i exteriors lluminosos tot plegat encara suma més punts.

Em sap greu fer-vos dentetes i ser un dels pocs que ha pogut veure-la… Bé, de fet no em sap greu, alguna avantatge ha de tenir això de ser crític, no? Cadascun dels 10 trets que dispara la pel·lícula són 100% gaudibles i 100% cinèfils. Només puc dir-vos que estigueu molt atents a les xarxes i a les notícies que anirem publicant sobre aquest film. Segons es comentava pels passadissos el dia del passi provat la intenció de la productora Picnic és que el film s’estreni a la secció Panorama de la Berlinale 2018. Estigueu connectats…

Veredicte

El millor: Un guió hàbil i sorprenent i unes interpretacions més que satisfactòries de tot el càsting.

El pitjor: que per ser un thriller català i en català molta gent no se’l prendrà seriosament.

Nota: 9

JR Armadàs

JR Armadàs Director d'El cinèfil

Nascut als anys 80 (amb tot el que això comporta) Joan Ramon Armadàs és Llicenciat en Dret i Periodisme per la UPF. Ha treballat en premsa local a Sant Cugat i en premsa internacional com a corresponsal al Regne Unit i la Xina. Com a escriptor ha publicat quatre novel·les i és un dels editors d'Edicions Xandri. En l'àmbit cinematogràfic ha fet de cap de premsa d'un parell de pel·lícules catalanes i és el co-director del Festival Sant Cugat Fantàstic. Des d'abril del 2016 és el capità d'aquest vaixell periodístic i cultural anomenat 'El cinèfil'.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*