El llegat de Carrie Fisher i l’eterna Princesa Leia El llegat de Carrie Fisher i l’eterna Princesa Leia
Recordem una de les dones més guerres del cinema contemporani El llegat de Carrie Fisher i l’eterna Princesa Leia

La desaparició de l’actriu Carrie Fisher va un ser un cop molt dur no només pels fans de la saga Star Wars sinó per la comunitat cinèfila en general. Segurament poc coneixien la dona més enllà del vestit blanc i el pentinat amb les famoses “ensaïmades”. El passat maig a Orlando va tenir lloc la Star Wars Celebration, una festa anual que enguany tenia un especial significat. El més destacat havia de ser l’efemèride dels 40 anys de l’estrena de la primera pel·lícula de la franquícia però un vídeo d’homenatge a la princesa Leia i l’actriu que la interpretava es va fer viral per la seva càrrega emotiva i pel fet que descobreix aquesta faceta més desconeguda de la persona darrere el personatge.

La mort de la princesa també ha deixat un llegat en forma de llibre. Quan Carrie Fisher va descobrir el que havia escrit durant el rodatge de La guerra de les galàxies, la primera pel·lícula de la trilogia Star Wars, es va sorprendre a ella mateixa d’alguns poemes d’amors i reflexions que gairebé ni reconeixia. Amb extractes dels seus quaderns manuscrits, El diari de la princesa és el record íntim i revelador del que va succeir dins i fora d’un dels sets de rodatge més famosos de tots els temps. Ja tenim l’oportunitat de veure-la per última vegada a la pantalla gran a l’Episodi VIII que s’ha estrenat aquest el 15 de desembre. Que la força l’acompanyi allà on sigui!

Un documental sobre una mare i una filla

No cal dir que entre la presentació de Bright Lights a Cannes 2016 i la seva estrena el 7 de gener a la plataforma HBO, la vida i la mort hi han jugat un paper important i n’han transformat el resultat final. Les desaparicions de Debbie Reynolds (Singing in the rain) i de la seva filla, Carrie Fisher (Star Wars), protagonistes de la primera pel·lícula com a directora de la productora de documentals Alexis Bloom, han condicionat la recepció del film que experimentarem els espectadors. Ja no es tracta només de la crònica d’uns dies a la vida de dos mites de Hollywood, sinó de la crònica dels últims dies a la vida de dos mites de Hollywood.

Bloom ha entès a la perfecció que les preguntes a les protagonistes no eren el més important en aquest cas, i que el que calia era deixar-les fer, deixar que caminessin, que es miressin, que s’acaronessin com ho fan les mares i les filles. Entrem a la casa on viuen, l’embolcall extravagant, metàfora de Hollywood, per on es mouen dues dones que, a poc a poc, ens interessaran com a persones i de les quals n’oblidarem la seva dimensió mítica.

Bright Lights és comèdia perquè parla de persones que no es prenen gaire seriosament a si mateixes. És punyent perquè deixa al descobert la farsa de la indústria del cinema, i és tragèdia perquè mostra el declivi d’uns cossos com qualsevol altre, que assumeixen amb ironia i resignació els embats del pas del temps: Debbie Reynolds assisteix a una gala en la qual ha de rebre un premi a tota la seva trajectòria, i, a la limusina comenta als seus fills que és conscient que és l’ultima gala perquè ha de morir-se aviat.

Alexis Bloom i Fisher Stevens assumeixen l’ambivalència del gènere, l’exploració necessària dels límits cada cop més difuminats entre realitat i ficció. Som davant de cinema atrevit, punyent, cinema que s’apropa a cossos que es marceixen per rescatar-ne les ànimes. Carrie i Debbie són una mare i una filla que miren de recuperar-se a sí mateixes, de reescriure’s.

Bright Lights és un esclat de vivor que prové d’una hàbil barreja entre elaboració i soltesa, que desemmascara el suposat enfrontament entre realitat exterior i realitat interior, sense efectismes i amb la mirada indagadora i respectuosa de qui vol deixar constància d’unes vides i restituir-ne, mitjançant el cinema, la seva veritat.

Xavier Pijoan

Xavier Pijoan Desclassificats

La vida? El cinema? Que hi ha alguna diferència? Xavier Pijoan és llicenciat en filologia i en Teoria de la literatura. Va fer un postgrau de Crítica literària a la premsa i un Curs de Guió cinematogràfic amb en Domènech Font. És professor de Català a l'ESO, i, a banda d'El cinèfil escriu regularment al setmanari La Directa, Barcelona Teatre i Culturamas. Anar al cine és la seva manera de viure... No n'ha trobat cap altra de millor fins ara.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*