Entre el 1978 i el 1995, els Estats Units van viure sota l’amenaça de Ted Kaczynski, un misteriós terrorista que va enviar una quinzena de cartes bomba a diversos destinataris civils, amb especial incidència als sectors universitari i de l’aviació. El resultat: tres morts i més de 20 ferits. L’FBI era incapaç d’identificar cap sospitós prou sòlid, però tot va canviar quan l’atacant, batejat com a Unabomber, va decidir publicar un manifest en què exposava la seva filosofia de vida contrària a la societat industrial i la revolució tecnològica.
Ara, el canal nord-americà Discovery Channel, popular pels seus continguts divulgatius sobre naturalesa i ciència, ha recuperat aquesta història a través de la minisèrie Manhunt: Unabomber. I la veritat és que suposa una notable incursió de la cadena a la producció de ficció televisiva; tant, que haurem d’afegir el nom a la llista dels Netflix, HBO, Showtime, AMC i companyia. A banda de comptar amb dos noms de primera línia com Sam Worthington i Paul Bettany per encapçalar el repartiment, Manhunt: Unabomber confia la direcció dels seus vuit capítols a Greg Yaitanes, a qui cal tenir molt en compte després de ser també el responsable de Quarry, una de les grans sèries de 2016.
Bona part de l’argument se centra en el tram clau de l’operació de l’FBI, en què la participació de l’agent Fitzgerald revoluciona els processos habituals. La seva aposta per l’anomenada lingüística forense com a part crucial de la investigació introdueix un nou i interessant concepte: fins a quin punt la forma d’escriure d’una persona ens pot donar informació sobre aquesta. A la vegada, però, adquireix certa controvèrsia a l’hora de presentar les seves conclusions com a prova judicial; d’una banda, es posa en dubte el seu grau de credibilitat, i de l’altra, no existeix cap precedent que ho avali. En aquest sentit, Manhunt: Unabomber s’acosta relativament al que ens mostra la recent Mindhunter, però en aquest cas és l’expressió escrita el canal que permet arribar a la posició —mental i també física — del sospitós en qüestió.
Contràriament a la sèrie de Netflix, però, Manhunt: Unabomber no s’apropa a l’assassí per mirar de trobar el trauma que origina la seva bogeria i extreure’n patrons psicològics. Aquí, la figura de Ted Kaczynski amaga una radiografia social que es va desplegant de forma progressiva, cosa que el fa mereixedor d’un tracte força diferent. No es pot dir que la sèrie eximeixi el personatge dels seus crims, però sí que analitza el descarrilament d’una ment tan privilegiada com la seva i es pregunta quina part de culpa haurà tingut la societat perquè això passi. I el més important: ens fa reflexionar sobre les seves idees, que resulten tan o més vigents ara que a finals dels anys 90. De fet, Manhunt: Unabomber creix en qualitat i interès a mesura que va decantant el seu pes cap a la figura de Kaczynski; només cal constatar que el millor capítol de tota la sèrie és el que repassa la seva vida abans de convertir-se en el que és.
Aquesta circumstància és també simptomàtica de la principal debilitat de Manhunt: Unabomber: el seu protagonista. L’agent Fitzgerald aporta coneixements nous i una perseverança que ningú dubta a situar com a element clau per a la història, però la seva vessant personal és completament freda. La suposada evolució del personatge que ens planteja la sèrie funciona a mitges, i com a espectador és complicat establir una relació clara amb ell. Manhunt: Unabomber mira de donar presència i personalitat a Fitzgerald, però Kaczynski acaba sent el principal motor de la sèrie. També el càsting hi influeix, ja que Paul Bettany es menja amb guarnició un insuls Sam Worthington; ja sigui per separat o quan es troben cara a cara.
La poca durada dels capítols, que amb prou feines superen els 40 minuts, permet que Manhunt: Unabomber avanci a molt bon ritme. També és cert que la història va de menys a més, ja que reserva les seves millors cartes per a la segona meitat de la temporada. És aquí on la sèrie es postula com quelcom més que un producte policíac, i amplia la seva particular investigació a una lluita bruta i oculta per part del govern dels Estats Units. Manhunt: Unabomber presenta un terrorista que cal ser aturat, jutjat i empresonat, però també ens explica que hi ha idees que poden ser encara més fortes que les bombes; si més no, suposen una amenaça molt major per a un sistema que creu tenir-ho tot sota control. I és aquesta conclusió la que acaba deixant una major empremta. Per això, i tot i que ha passat relativament desapercebuda, és necessari reivindicar Manhunt: Unabomber com una de les sèries més destacades d’aquest 2017.
Veredicte
Agradarà a: els qui busquen un complement de Mindhunter.
No agradarà a: els qui prefereixen acció policíaca trepidant.
Enganxòmetre: 8
Nota: 8
