This is the Zodiac speaking… This is the Zodiac speaking…
Una de les obres mestres de David Fincher This is the Zodiac speaking…

El passat octubre Netflix ens regalava una sèrie destinada a estar a totes les travesses com la millor de l’any (amb permís d’una altra joia de la mateixa casa que heu de visionar sens falta, Godless) i que prové d’un dels millors creadors del cinema modern, David Fincher. La sèrie en qüestió, Mindhunter, ens endinsa en la gènesi de la creació dels patrons psicològics que van permetre a l’FBI millorar les seves tècniques per detenir i perseguir sospitosos de cometre assassinats en sèrie quan aquests últims encara no tenien una repercussió com avui en dia.

La sèrie és l’evolució d’un dels millors films de Fincher, Zodiac, i en paraules del mateix director és l’espineta que se li va quedar clavada després de l’experiència narrativa d’una de les històries més misterioses i apassionants de la criminologia americana moderna. Dirigida l’any 2007, Zodiac explica la investigació dels crims de l’anomenat “assassí del Zodíac” per part de diferents personatges durant més d’una dècada. Encara avui en dia totes les investigacions al voltant del cas han resultat no concloents pel que fa a la identitat de l’assassí però, tot i l’anàlisi exhaustiu de totes les vies que van seguir policia i periodistes, en realitat el cas en si mateix és un McGuffin gegant que David Fincher utilitza per aprofundir en els mecanismes de l’obsessió quan pot arribar a destruir la vida dels personatges que hi giren al voltant. O si més no, portar-los al límit.

El cartell de Zodiac (que des de fa uns anys ostento orgullós al menjador de casa meva) és una autèntica obra mestra al nivell de la pel·lícula que anuncia. Des d’un punt de vista impossible, en una de les torres del Golden Gate, podem veure una vista nocturna de la ciutat de San Francisco mentre a sota s’estén un mar de boira per damunt de la Bahia. Aquesta metàfora visual explica el que estem a punt de presenciar (i reivindica el noble art ja perdut de la cartelleria cinematogràfica), un món on els protagonistes només tindran part del perillós trencaclosques i la resta serà obscuritat i boira. La frase que l’encapçala és una declaració de principis, There’s more than one way to lose your life to a killer.

El brillant guió de James Vanderbilt està basat en el llibre que gairebé va fer perdre la vida (tal com ens recorda el cartell) a un dels personatges de la història, concretament el seu escriptor, Robert Graysmith. Graysmith era dibuixant d’historietes al San Francisco Chronicle quan van aparèixer els primers assassinats i va arribar a obsessionar-se tant en tot el cas que va perdre el sentit de la realitat. Enmig de tot això, llegendes de la policia de San Francisco com ara David Toschi (l’home que va inspirar a McQueen pel paper de Bullitt o Eastwood i Siegel a Dirty Harry) o periodistes mítics de la crònica negra californiana com Paul Avery. Tots ells i altres de més secundaris (el company de Toschi va deixar el cas per esgotament) es van veure afectats de diferents maneres a mesura que apareixien noves víctimes, cartes i fins i tot amenaces. Tot i que el llibre de Graysmith se centra (en gran part) en els dels crims i els possibles sospitosos, el guió de Vanderbilt sap extreure l’essència de la investigació i l’obsessió dels seus protagonistes en un cas que ha fascinat a mig món durant gairebé 50 anys. Aquesta fascinació popular, extensible a la figura dels assassins en sèrie i que Fincher profunditza a Mindhunter, és part vital per entendre l’espiral obsessiu en què cauen els personatges de Zodiac.

No és d’estranyar que Zodiac sigui una obra mestra: el llibre en el qual està basat i el seu guió eren la història perfecta per a David Fincher, una espècie de Hitchcock modern, amb un univers cinematogràfic molt identificable i especialista a narrar històries com aquesta. La seva genialitat a l’hora de dirigir li permet tenir una visió única, capaç d’explicar personatges o situacions amb un sol pla o moviment de càmera i probablement té el millor storytelling narratiu de tots els directors de l’actualitat. En mans de Fincher, Zodiac esdevé una lliçó magistral de cinema, un exemple de com fer una pel·lícula perfecta en tots els sentits. El primer que crida l’atenció al film és la fotografia marca de la casa, fosca i amb una paleta de tons verdosos però que, en aquesta ocasió, busca el seu espai en el look de les pel·lícules dels anys setanta: en altres paraules, sabem que estem visionant un film fet al segle XXI, però tant si és el seu color o els seus moviments de càmera (tota la seqüència de l’assassinat del taxista o molts plans contrapicats) ens transporten directament a qualsevol pel·lícula dirigida en aquella època, cosa que s’accentua amb, per exemple, els logos retro de la Warner i la Paramount, els homenatges constants a obres com Dirty HarryBullitt o All the President’s Men o una direcció artística minuciosa (i perfecta) com poques. El que ens vol transmetre David Fincher tota l’estona a Zodiac és el pas del temps i com funciona en el procés obsessiu d’un assumpte d’aquesta naturalesa. Ens proposa un viatge als anys setanta que s’allargarà durant dues dècades i afectarà els seus protagonistes. Per aconseguir un efecte més marcat, el director utilitza el·lipsis temporals de tota mena: des de la construcció d’un dels edificis més famosos de San Francisco, passant per ubicar les ja anomenades Bullitt o Dirty Harry (que recordem va ser una adaptació del mateix cas i va crear un personatge mític) sentint les notícies de l’època en diferents emissores de ràdio o fins i tot ensenyant el principi de l’era dels videojocs. Evidentment la part que juga el paper més important de tot plegat és el muntatge i Fincher n’és conscient (com a tota la seva filmografia), aconseguint un ritme narratiu que no decau en cap moment tot i que la pel·lícula arriba als 160 minuts i és extremadament densa (s’ha de mirar sense perdre el fil en cap moment).

No podem obviar el trio protagonista: Jake Gyllenhaal, Robert Downey Jr. i Mark Ruffalo. El primer, probablement el millor actor del moment, interpreta de forma brillant a l’escriptor Robert Graysmith en la seva espiral obsessiva per resoldre el cas de l’assassí del Zodíac i és l’eix central de tota la pel·lícula. Gyllenhaal és gairebé com un alter ego de Fincher, una continuació natural del perfeccionisme del guió i la direcció de tot el conjunt i la seva actuació ens mostra com el pas del temps afecta un home enganxat a una lluita de la qual inconscientment se sap perdedor. Ruffalo és David Toschi, el policia que no vol admetre que està obsessionat en un cas que el supera (i per això visita cada any el lloc d’un dels assassinats) i que no pot resoldre per molta fama de què gaudeixi. Robert Downey Jr. és l’histriònic Paul Avery, que ben aviat és conscient que el cas se l’està menjant i decideix aïllar-se del món en un procés autodestructiu. Tots tres són els vèrtexs de la mateixa figura que es repeteix una vegada i una altra durant tot el film, una obsessió i la seva evolució al llarg del temps.

Fa pocs dies llegia una entrevista on David Fincher definia el cinema d’autor com a inexistent pel simple fet que una sola persona no pot portar el pes de tota una pel·lícula. Segons Fincher, una pel·lícula és la suma de moltes visions, processos creatius i fins i tot imprevistos que un únic individu no pot tenir al cap quan l’està ideant i en part aquí també està la gràcia de tot plegat. Deixant de banda que és una opinió (amb la qual estic totalment d’acord, per cert) que demostra la seva generositat, també serveix d’exemple per entendre com és de bona Zodiac. Una obra mestra que defineix perfectament com funcionen els engranatges creatius del setè art quan cada un dels seus apartats funciona a la perfecció o en altres paraules, l’exemple perfecte de com fer bon cinema amb la suma de tots els seus factors.

Ovidi Domenech

Ovidi Domenech Culte a Kalima

Es defineix com un orgullós fill del Sud i assegura que té ADN peterpanista. La vida li passa a 24 fotogrames per segon. "Hitchcock, Spielberg, Fincher, McQueen i Monroe són els pilars de la humanitat". L'Ovidi Domènech té les coses clares i no té pèls a la llengua.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*