‘Coco’: meravella aigualida o el problema de l’expectativa ‘Coco’: meravella aigualida o el problema de l’expectativa
Un 'fifty fifty' de sensacions ‘Coco’: meravella aigualida o el problema de l’expectativa

Jo miro sèries a la tele, però de tant en tant també vaig al cine. Ara més que abans, que he superat una lleugera obsessió miccionària que tenia (tot i que pelis de més de dues hores m’espero que estiguin disponibles a l’AppleTV per raons òbvies).

Tornant al tema: resulta que aquest pont he anat a veure Coco. Feia moltíssim que no veia una sala de cinema tan plena. I tot i que el senyor director ja en va parlar aquí, tinc ganes de dir-hi la meva.

Amb aquesta pel·lícula he tornat a viure la trampa de l’expectativa. Quan hi ha massa crítica positiva i ens fem una idea prou concreta de les sensacions que tindrem en veure el film, és difícil que arribi on ha d’arribar. Vaig sentir opinions que supera amb escreix Inside Out, que és la meva pel·lícula preferida ever des que va sortir. Disculpeu-me, però no.

Es tracta, com deveu saber, d’un nen que vol ser músic i viu en una família on la música està prohibida. I que en la festa del Día de los muertos es cola al món dels morts i coneix i reflexiona amb els seus avantpassats.

Vaig sortir del cine entre meravelladíssima i mig avorrida. És una pel·lícula que separaria en parts marcadament diferents. Que hi ha trossos que s’ho mereixen tot i altres en què m’adormia i penso que són sobrers.

Ens diuen que és la pel·lícula més adulta de Pixar, que no és una pel·lícula pensada per a nens. El nucli no està pensat per a nens des del moment que gira al voltant de la mort i els records que es perden, la importància de mantenir viva la memòria dels nostres morts i el problema de fer-se gran i tenir més gent a l’altre barri que aquí. Les escenes on es reflecteix aquest nucli, aquest tema principal, les vaig trobar de 10. Vaig plorar com una desgraciada recordant els avis que he perdut fa poc i totes les reflexions que em feien ells. I pensant en els records que s’esborren i tot el que anem deixant pel camí, que em va fer recordar Inside Out i els seus records essencials i el seu abocador de records. Aquesta profunditat és la que trobo una meravella.

Una altra cosa brillant és l’argument. La fas previsible i resulta que no. Aquí em vau saber guanyar, també, amics de Disney, amics de Pixar. I menció especial a la representació del personatge de Coco, la besàvia del Miguel, el protagonista, les seves arrugues i les ganes que venen de travessar la pantalla i abraçar-la.

Però arribem al problema: en teoria és una pel·lícula per a nens, així que ha de tenir coses que ho reflecteixin. L’amic graciós que existeix en tota pel·lícula de la factoria de Mickey Mouse en aquest cas és un gos de carrer tontet que, bàsicament, fa tonteries. I després hi ha uns animals de colors que encara ara no sé què hi pinten si no és perquè els colors criden l’atenció dels nanos. Qui sap si hi deu haver alguna tradició mexicana al darrere.

Veredicte

El millor:
La profunditat de les idees que hi ha darrere; records i ancestres i tot el que t’evoca i la reflexió al voltant de la importància de tenir música a la vida.

El pitjor: Haver buscat l’excel·lència global i no haver-la trobat ja que hi ha moments que s’allarguen com un xiclet o aquells als quals s’hi dona massa importància perquè facin gràcia als petits de casa.

Nota: No puc donar una nota global per culpa d’aquesta distinció i diferència de sensacions rebudes. Fer la mitjana em semblaria deshonest per les escenes tan brillants que hi ha. Però sí, em va agradar.

P.D: El bodrio de curt de Frozen que et fan empassar abans de la pel·lícula potser té a veure amb l’avorriment allargat. Podríem dedicar-li un article sencer, però només dir que amb el que m’agrada a mi la pel·lícula de les aventures de l’Elsa i l’Anna i el que m’agradaven els curts pre-peli  de Pixar i quin pal de curt que han fet. Sense sentit i, a més, amb cançons que no enganxen. Fatal. Com deia el Sergi Pàmies, si podeu, entreu a la sala quan ja s’hagi acabat.

Anna Amat

Anna Amat TeleViciada

Traductora que mira de reinventar-se cap al món del protocol, les relacions institucionals i l’organització d’esdeveniments. Fanàtica de les llengües, les relacions humanes, les possibilitats d’Internet, les abraçades i els petons perquè sí i les idees de bomber. Entén la tele i el cinema com a elements socialitzadors. I amb Twitter, encara més.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*