L’home de les mil perruques o quan la felicitat es fa cinema L’home de les mil perruques o quan la felicitat es fa cinema
Nicolas Cage o com una estrella de Hollywood cau en el 'trash' L’home de les mil perruques o quan la felicitat es fa cinema

Estem al mes de desembre, més de celebracions, de Nadal, de regals, de família i de felicitat. Per això aquestes ficcions biogràfiques es volen sumar a la festa tot fent un regal als lectors. No, no parlarem del Pare Noel, ni tan sols del Tió de Nadal (que fins on ens arriba la memòria no ha protagonitzat cap pel·lícula). No, avui parlarem d’algú que ha portat la felicitat a tota una generació de cinèfils i que segueix fent-ho a tots aquells nouvinguts en això de la filia cinematogràfica. Avui parlarem d’algú capaç d’haver estat prestigiós, de tenir fins i tot un Oscar de l’Acadèmia i que s’ha deixat caure a l’inframón del cinema més trash. Sí, avui la biografia, el regal té un nom: Nicolas Cage, o per la seva legió de fans l’entranyable Oncle Nic.

Però un moment, aquesta secció no parlava de personatges i no pas de persones reals? Doncs sí, però gran part de la grandesa d’en Nic Cage és precisament sublimar, traspassar aquesta barrera i convertir-se ell mateix en un personatge. Quelcom comprovable ja no tan sols en les seves aparicions públiques sinó també en les seves aparicions a la pantalla gran. De fet ningú pot recordar noms dels seus personatges, ni tan sols moltes vegades els títols de les pel·lícules, són senzillament productes que s’han de veure perquè hi surt en Nic.

Molts es pregunten què redimonis li ha passat a algú que guanyava premis i era buscat per tots els grans directors per protagonitzar els seus films i la resposta la podem trobar en el fet que realment no hi ha hagut més canvi que els problemes econòmics que han forçat al bo d’en Nic Cage a sortir en produccions cada cop més lamentables. Si ens hi fixem bé ja en films de culte com Wild at heart de David Lynch la interpretació del Senyor Cage era tot un espectacle d’histrionisme, de ganyotes exagerades, com un Jim Carrey amb pretensions de drama king. Per tant res ha canviat més enllà de la infumabilitat del que filma avui dia.

I per què doncs aquest fandom creat al voltant de la seva figura? Perquè ens sentim atrets irremeiablement a veure tot allò que fa, per trash que sigui? Una part està en la debilitat i l’estima que es pot sentir per la figura del perdedor, per comprovar fins a quin punt es pot caure més baix, però n’hi ha molt més. Les perruques, l’exageració cada cop més incontrolable i que no té res a veure molt sovint amb el paper que està interpretant, l’esperpent dels guions que recita de qualsevol manera… En definitiva, un reguitzell de coses que ens obren la porta a gairebé assegurar que passi el que passi gaudirem d’una experiència tant inoblidable com divertida.

Així doncs els films de Nicolas Cage ja no són films, són esdeveniments a gaudir, són d’alguna manera un gènere en si mateix. Una proesa digna de ressaltar donat que, la majoria de joguines trencades de l’Star System de Hollywood cauen en l’oblit, en la misèria de la pèrdua mentre que, ans el contrari, Nicolas Cage ha sabut redirigir tot allò que significa decadència en pur estrellat pels cinèfils més agosarats. Sí, estem davant no d’una estrella, potser més aviat d’una simple bombeta de filferro que es resisteix a fondre’s i que il·lumina el justet, però que resulta entranyable i que desitjaries que sempre hi fos per donar l’escalf d’una petita llum, íntima, reconfortant. Així és en Nic Cage, un motiu sempre d’alegria, de joia, sempre carregat de regals interpretatius.

Àlex Lascort

Àlex Lascort Ficcions biogràfiques

Barceloní i rodamon de les rodalies metropolitanes l'Àlex P. Lascort és un cinèfil compulsiu per herència familiar. Escriu a diversos mitjans online com 'Cine Maldito' o 'Fantastic Plastic Mag'. S'uneix a l'equip d'El cinèfil amb ganes d'explorar la cinefilia des d'una perspectiva nostrada.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*