La culpa de tot la té Espanya La culpa de tot la té Espanya
La comèdia 'Fe de etarras' juga amb els tabús del terrorisme i la unitat nacional La culpa de tot la té Espanya

El guionista i director basc Borja Cobeaga s’ha atrevit a fer una comèdia sobre ETA. Bravo! Només per això, en uns moments on la llibertat d’expressió està (com a mínim) passant per uns moments difícils a l’estat espanyol, la pel·lícula produïda per Netflix mereix una oportunitat. Estrenada el 12 d’octubre a la plataforma online la cinta arriba als cinemes el dia 8 de desembre. Cobeaga, que en aquest cas es posa darrere la càmera però també és autor de la història, és un gat vell de la comèdia. I l’humor que exhibeix a Fe de etarras no és el de 8 apellidos catalanes. La pel·lícula és capaç de jugar amb tabús com el terrorisme i col·loca com a protagonistes un comando d’ETA a l’espera d’ordres per actuar just els dies del mundial de futbol del 2010.

És trist que la fiscalia arribés a investigar (a instàncies de la Guàrdia Civil) si un cartell del film suposava un delicte d’humiliació a les víctimes del terrorisme. Per sort, la sensatesa a vegades guanya i es va arxivar la causa no sense afirmar que pot resultar “frívolo o de mal gusto. La llibertat d’expressió té aquestes coses… A la meva mare tampoc no li agraden les pel·lícules de zombies i senzillament no les mira…

Bé, tornant a la pel·lícula (que se suposa que d’això hem de parlar a El cinèfil), segurament agradarà a tots aquells que tenen la ment oberta i gaudeixen amb l’humor negre i l’autoparòdia. Ningú no és perfecte i tots tenim contradiccions i el que fa Fe de etarras és posar això sobre la taula en un context controvertit. I ho aconsegueix bastant perquè les situacions, els diàlegs i els estereotips que mostra són senzills però divertits. Sense l’histrionisme dels 8 apellidos. Més contingut i, si se’m permet la pedanteria, més intel·ligent.

fe de etarras

Entre els actors destaca el líder del grup i del comando interpretat per Javier Cámara que demostra, una vegada més, la seva versatilitat davant les càmeres ja sigui en comèdies o en drames. La resta dels actors compleixen sense lluir-se però aquesta no és una pel·lícula on els intèrprets hagin de brillar especialment. El que més importa és la història i tot i que el ritme és irregular i en ocasions lent és un film que resulta còmode de veure. No és de rialla constant, és més una sàtira que un conjunt de gags l’slapstick. I sí, hi ha moltes metàfores i lliçons amagades que cadascú pot interpretar a la seva manera. Si teniu una nit disponible entre sèrie i sèrie doneu-li una oportunitat encara que només sigui per la gosadia. És sa i divertit riure’s d’un mateix i Cobeaga ho fa no només amb la seva Euskadi natal sinó amb tot Espanya.

Veredicte

El millor: la desinhibició i la manera de jugar amb els tòpics Espanya/ETA sense caure en la broma fàcil.

El pitjor: el fet que gairebé tot passi en un sol espai no juga gaire a favor del ritme.

Nota: 7

JR Armadàs

JR Armadàs Director d'El cinèfil

Nascut als anys 80 (amb tot el que això comporta) Joan Ramon Armadàs és Llicenciat en Dret i Periodisme per la UPF. Ha treballat en premsa local a Sant Cugat i en premsa internacional com a corresponsal al Regne Unit i la Xina. Com a escriptor ha publicat quatre novel·les i és un dels editors d’Edicions Xandri. En l’àmbit cinematogràfic ha fet de cap de premsa d’un parell de pel·lícules catalanes i és el co-director del Festival Sant Cugat Fantàstic. Des d’abril del 2016 és el capità d’aquest vaixell periodístic i cultural anomenat ‘El cinèfil’.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*