‘Big trouble in little China’ o com vaig començar a estimar el cinema ‘Big trouble in little China’ o com vaig començar a estimar el cinema
Les pel·lícules més importants són aquelles que van significar alguna cosa a la nostra vida ‘Big trouble in little China’ o com vaig començar a estimar el cinema

Fa 31 anys vaig tenir el meu primer apropament al cinema, al cinema pur: el de la sala de projecció. Una experiència que a poc a poc ha anat canviant i que per a molts és prescindible. El plaer de l’obscuritat, el tast de les crispetes i la brillantor als ulls quan començava el film, i apareixien a la gran pantalla les primeres imatges; es feia el silenci i ens predisposàvem a gaudir de l’experiència. No hi havia mòbils ni pantalles il·luminades que destorbessin a la resta. Però malauradament tot ha canviat. Vivim en un món on la connectivitat prima a les nostres vides i ni tan sols disposem d’una hora i mitja per veure un film. Abans el món es paralitzava durant la projecció, sent el rotor del projector l’únic moviment permès. Quins temps aquells del moviecord, on la visualització dels tràilers esdevenia en sí mateix un altre esdeveniment emocionant. Doncs, en aquest context, vaig veure jo aquesta petita joia.

El meu món es va capgirar per complet quan vaig entrar en el món de les pel·lícules. I, com sempre, he de donar les gràcies a qui m’hi va introduir, als meus pares. Segurament ho van fer de forma inconscient, com podien pensar que una pel·lícula tan estranya com aquesta podia influenciar tant al seu fill? Però el gran Jack Burton em va captivar per sempre.

Netflix, gràcies a la recuperació que està fent d’alguns clàssics dels 80, sobretot per culpa de l’èxit d’Stranger Things, ha inclòs en el seu catàleg Big Trouble in Little China. És un film de culte, i com tots els que es defineixen d’aquesta manera, va ser un fracàs en el moment de la seva estrena. Però, amb el pas del temps, la gent ha arribat a estimar aquesta història xinesa de fantasmes passada pel filtre de Carpenter.

John Carpenter arribava a aquest film després d’haver dirigit Starman (1984), però ja havia demostrat que era un dels mestres del terror nord-americà amb grans films com Halloween (1978), The Fog (1980), The Thing (1982) i Christine (1983). Tot i que el gènere pel qual se’l recorda i amb el qual ha rebut més reconeixement és el terror, va fer incursions al cinema d’acció amb Assault on Precinct 13 i Escape From New York. Per tant, tenia prou coneixements per incorporar el ritme i l’atmosfera necessaris a aquesta trama i fer un trenca-taquilles a l’estiu del 1986. Els grans estudis s’havien fixat en ell i li havien ofert dues pel·lícules amb una temàtica semblant: The Golden Child i Big Trouble in Little China. En Carpenter es va decantar per aquesta última. La Twenty Century Fox li va donar 25 milions de dòlars per realitzar-la. Aquest era el pressupost més gran que li posaven a sobre de la taula (per exemple, la producció de The Thing de la Universal va costar 15 milions). Carpenter que tenia fama de dirigir i muntar molt ràpid va aconseguir estrenar abans que Michael Ritchie finalitzés The Golden Child. Però tot i així la pel·lícula només als Estats Units va recaptar 11 milions de dòlars, probablement perjudicada pel fet que Aliens de James Cameron s’estrenés dues setmanes després. Això va suposar que Carpenter renegués de dirigir en el futur per a qualsevol gran estudi, com ja explicaré més endavant.

El guió és obra de Gary Goldman (Total Recall) y David Z. Weinstein, però el va adaptar per a la pantalla W.D. Richter. La pel·lícula ens presenta Jack Burton, un camioner que es veu immers en el rescat de la novia del seu amic xinès Wang Chi i que per alliberar-la haurà de lluitar contra les forces fantasmals de Lo-Pang, un antic guerrer maleït. La trama com podeu veure és molt senzilla, però el més interessant és com Carpenter posa en imatges aquesta disbauxa.

L’estructura argumental és la d’un western, segurament a causa del primer esborrany del guió situava l’acció a l’Oest americà. Burton és el foraster que arriba a un poblat, en aquest cas Chinatown, on haurà de lluitar per fer perseverar les forces del bé.

Els seus diàlegs àgils ens recorden massa a les screwball comedies del cinema clàssic. I això té la seva lògica, ja que a Carpenter li encantava fer homenatges a les grans obres universals del cinema, per exemple amb Assault on Precinct 13 (1976) rememorava els bons temps dels westerns com El Dorado (1967) o Rio Bravo (1959) ambdues de Howark Hawks. L’acció és trepidant des del primer moment i no ens deixa ni respirar, un muntatge accelerat que permet a Carpenter no treure el peu de l’accelerador fins que no ens té ja capficats a la trama. Els efectes especials s’utilitzen en pro de la història, no esdevenen en cap moment un element principal com succeeix en moltes produccions d’avui dia. Aquí, l’ajuden a Carpenter a fer-nos entendre que estem en un món fantàstic on Burton se sent un estrany.

És Burton el gran heroi? Arriba tard a les baralles, quan dispara sembla que no ho hagi fet mai abans, és maldestre i a més va de sobrat. Ho té tot per ser l’antítesi de l’heroi. Burton no té habilitats especials ni una força sobrehumana. El mou un sentiment tan “noble” com recuperar el seu camió i que Wang Chi li pagui el deute que li deu. Tot i així, la camaraderia que desprèn el personatge fa que es fiqui en una història aliena. Tan poc clar era el seu paper com heroi a l’historia que fins i tot els productors li van exigir a Carpenter rodar el pròleg de la pel·lícula, on Egg Shen el descriu explícitament com l’heroi de la funció. Burton és un incrèdul sorneguer en una història que el supera. Kurt Russell està perfecte. El seu timing en els diàlegs és increïble. Sembla que no interpreti, que ell sigui així de sobrat. Aquest sentit del ritme a la comèdia el faran posteriorment company i roba escenes de Sylvester Stallone a la molt recomanable Tango & Cash (1989). El canvi de registre en Russell és patent, ja que venia de fer personatges totalment diferents per a Carpenter. Tant MacReady a The Thing (1982) com Snake Plissken a Escape From New York (1981) són personatges silenciosos i molt introspectius, però el contrast sorgeix sobretot amb Plissken. Aquest era un personatge taciturn, donat a poques paraules i violent, però Burton és tot el contrari. Mentre que amb Plissken sabem que sempre se’n sortirà perquè és un tipus dur, amb Burton sempre ens preguntem com ficarà la pota i qui l’haurà d’ajudar per sortir-se’n.

Fins i tot és una nul·litat en l’aparat amorós. Al principi, en el monòleg al camió, se’ns deixa entreveure que en Burton és divorciat; i la relació entre Burton i Gracie Law, interpretada per Kim Cattrall (Sex and The City), és més una lluita de sexes que no pas una love story a l’ús, fins al punt que al final de la pel·lícula ell prefereix el seu camió i la seva llibertat que no pas quedar-se amb la noia. Ni tan sols la petoneja. Aquest és un altre punt distintiu d’aquesta pel·lícula, el happy ending no és com ens imaginàvem, però és totalment conseqüent amb el personatge. Actualment, aquest tipus de final no hagués passat el filtre dels passes que fan els productors amb espectadors per endevinar les reaccions a taquilla. A més, el masclisme de Burton també hagués estat rebutjat.

Ens trobem en un moment on a Hollywood hi prodiguen els films on el fantàstic xinès és el protagonista. Com ja em dit, a la mateixa època es va estrenar The Golden Child d’Eddie Murphy, que sí que va tenir èxit a taquilla. Les comparacions són lògiques, a més de per la temàtica pel fet que hi trobem coincidències en el càsting dels actors xinesos. Però el rodatge del film de Carpenter despertava unes expectatives majors, comptava amb un gran pressupost i un director de renom, però no va arribar a recaptar ni la meitat del que va costar. Segurament, el seu to jocós va anar en contra seva a l’hora de buscar el resultat econòmic desitjat. L’espectador esperava una pel·lícula seriosa, Carpenter venia de ser un mestre del terror i ara es trobaven amb un film que no es pren seriosament. I el que per a molts és el seu punt fort, va ser la seva feblesa. En un film amb Eddie Murphy ja t’esperes que la comèdia sigui el primordial, però si ajuntes els artífexs de The Thing o de Escape From New York, no t’esperes una comèdia d’acció. Aquest fracàs, sumat a les discrepàncies de Carpenter amb els productors, va fer que per preservar la seva llibertat creativa mai més treballés amb un gran pressupost per una major. Els resultats no eren importants per a ell, només volia explicar una bona història a la seva manera. Fer una pel·lícula, només pensant en els resultats, era com prostituir-se. Una veritable llàstima vist el resultat i la repercussió que va tenir posteriorment. Carpenter podria haver esdevingut un gran director d’acció.

Nostàlgia, aquesta és la paraula que més em ve al cap. Ja no es fan pel·lícules d’aquest tipus. Com Carpenter uneix a la perfecció tot allò que el meravellava en una mateixa obra sense que cap element quedi impostat, és increïble. L’únic autor actual que sap introduir els seus plaers més ocults en un film i que això funcioni és Quentin Tarantino, però ni de lluny té el sentit del ritme visual que aquí llueix el mestre. En aquest film Carpenter ens fa partícips del seu freakisme, del seu amor cinèfil vers el cinema d’arts marcials, la ciència ficció, el western i la comèdia.

Recordeu que les obres mestres estan bé, però les importants són totes aquelles pel·lícules que van significar alguna cosa a la nostra vida, aquelles que ens recorden un moment, un aroma, un sentiment que permet que quan la tornem a veure els ulls tornin a fer pampallugues i que els pèls se’ns estarrufin. Aquelles obres de les que ens sabem de memòria els diàlegs i que sempre que les programen a la televisió les revisem. Per tant, agafeu les crispetes, apagueu els llums, aparqueu els vostres mòbils i gaudiu de nou durant 100 minuts de Jack Burton, perquè com ell sempre diu en una situació com aquesta: “però què passa?”.

Luis Flores

Luis Flores Una sèries de mirades

Nascut l’any 1983. És llicenciat en Dret per la Universitat Pompeu Fabra. Els seus articles a ‘El cinèfil’ són la seva primera col·laboració en un mitjà de comunicació sobre cinema però la seva afició ve de molt lluny: amb només tres anys els seus pares el van portar a veure “Big trouble in Little China” i sense saber-ho van marcar-lo de per vida. Entre els seus gèneres preferits hi ha el cione d’arts marcials, els thrillers i a la ciència ficció.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*