L’elegància del clàssic ‘Esmorzar amb diamants’ L’elegància del clàssic ‘Esmorzar amb diamants’
Glamour amb Audrey Hepburn L’elegància del clàssic ‘Esmorzar amb diamants’

La pel·lícula que avui ens ocupa es basa en una novel·la, com molts altres clàssics. En aquest cas, en una obra de Truman Capote, publicada el 1951. El film, dirigit per Blake Edwars i estrenat el 1961 és sobretot famosa per l’escena en què Audrey Hepburn, que interpreta a la protagonista, Holly, esmorza tota sola davant la joiera Tiffany de Nova York vestida amb un elegant vestit negre cenyit i llarg. A banda de la icònica imatge, però, conté un argument amè amb un transfons interessant, amb uns personatges entranyables plens de matisos. No hem d’oblidar que Capote en va escriure el llibre original.

Esmorzar amb diamants explica la història d’una extravertida jove, aficionada a beure a deshora, que treballa com a noia de companyia per dir-ho d’una manera delicada, però que és presentada de forma elegant en tots els seus sentits. I és que ella és en sí l’elegància i la distinció personificada (paper que Hepburn interpreta magníficament). Darrere el seu posat d’alegria i festivitat (els còctels amb amics són una constant en la seva vida) s’hi amaga una persona vulnerable, amb un passat poc clar. Val la pena veure les dues cares de la noia, que viu en un bonic apartament novaiorquès i que estableix amistat amb un veí (George Peppard). Sense avançar res, veureu que tot i les pors d’ambdós, els dubtes i les seves dificultats, tenen molt en comú. I és que ell, un escriptor sense (encara) gaire èxit es veu obligat a viure mantingut per una adinerada dona que vol disposar d’ell sempre que vulgui. En definitiva, dos veïns que s’assemblen molt i que ofereixen una evolució personal a mesura que avança l’argument.

Esmorzar amb diamats

A partir de la seva trobada, els estrafolaris personatges que envolten la vida d’un i de l’altre (especialment d’ella) van teixint aquesta història plena de moments còmics i romàtics. No es pot oblidar que és això, una pel·lícula romàntica, ideal per als dies de pluja i fred. Cal dir que el to del film és més suau que la novel·la original. Cal ressaltar la calidesa i màgia que aporta Hepburn a la pantalla i alguns dels moments que provoquen un somriure per les ocurrències de la Holly, com quan passeja pel carrer amb el seu nou amic, el seu veí, i espanten un policia amb una màscara de gat i de gos.

La pel·lícula va obtenir dos Oscars, un com a millor banda sonora i el segon per millor cançó: Moon River. Gravat queda a la memòria de l’espectador el moment en què Hepburn canta a la finestra del seu pis amb un toc de tristesa i melancolia. Un clàssic dolç i tendre, tot i el seu rerefons, que mai passarà de moda i que ha donat algunes de les escenes més icòniques i elegants de la història del cinema.

Esmorzar amb diamats

Carolina Mercader

Carolina Mercader Fora d'òrbita - Clàssics a examen

Llicenciada en Periodisme per la UAB i curiosa de mena (una cosa porta a l’altra, no?). Molt aficionada a la lectura i al cinema, i en quasi tots els gèneres de les dues coses. Ha treballat al departament de Cultura del ‘Tot Sant Cugat’ i del ‘Diari de Sant Cugat’. Actualment, treballa com a llibretera a Abacus i està especialment dedicada a la secció infantil i juvenil. També col·labora amb el ‘Tot Sant Cugat’ i ‘Món Sant Cugat’ com a columnista d’opinió. Li agrada viatjar i buscar el misteri allà on sigui.

  • Mònica Lizandra i Dalmases

    1 de maig de 2017 #1 Author

    Bon dia, Carolina,

    Aquest paper, que l’Audrey Hepburn va interpretar amb la seva elegància tan característica, estava inicialment pensat per a la Marilyn Monroe. De fet, en Truman Capote va quedar força contrariat que fos finalment per a la Hepburn, però va haver de cedir davant les exigències dels contractes. Tots sabem qui de les dues guanya en elegància, però hem d’admetre que el paper hauria estat molt més creïble i entenedor en mans de la torturada Marilyn, casada de ben joveneta i patint tota mena d’abusos i de privacions. La versió doblada al castellà, censurada i retallada, n’augmenta encara més la confusió. La Holly és una noia que es prostitueix igual que el seu nou veí, tots dos són el mateix… però tot se’ns presenta tan elegant (ella sempre vestida amb models d’alta costura, de Givenchy) que ningú no diria el que realment és. L’Audrey Hepburn va entrar a Hollywood com una princesa (fins i tot Disney s’inspirà en ella per a la princesa Aurora… ) doncs bé, era fins i tot inimaginable per a la comunitat de Hollywood que l’Audrey Hepburn pogués encarnar el paper d’una prostituta i el producte que en va sortir té el benefici del dubte i això succeeix fins i tot en la versió original. Si un s’ho pensa bé, costa força de creure que aquell pagès de Texas s’hagués pogut fixar mai en la delicada Holly de la Hepburn, en canvi, amb la Marilyn quadra tot. Ningú no hauria tingut cap problema a entendre que la noia es ven innocentment perquè la Marilyn era innocència pura. Aquest paper hauria estat el millor paper de la Marilyn, una oportunitat d’or per demostrar amb dignitat una interpretació plena de matisos dramàtics allunyant-la de l’estereotip de rossa “tonta” que la va engabiar pràcticament des dels inicis de la seva malaurada carrera. M’agraden les dues actrius, en tinc molts llibre, me les estimo, però si canvies l’actriu, canvies la pel·lícula i finalment comprens la història…

    Respon

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*