Un home, un bigoti: Charles Bronson Un home, un bigoti: Charles Bronson
Jordi ArasaLletres cinèfilesUna estrella de Hollywood? Un secundari de luxe? Un sex symbol? Moltes preguntes de difícil resposta. Tot i que és cert que... Un home, un bigoti: Charles Bronson

Una estrella de Hollywood? Un secundari de luxe? Un sex symbol? Moltes preguntes de difícil resposta. Tot i que és cert que Charles Bronson va tenir un paper destacat en pel·lícules com Dotze del patíbul (1967) o weterns dels 60 i 70 com Chato el apache (1972) o Hasta que llegó su hora (1968), mai va acabar de ser l’estel més brillant del firmament on es podien trobar noms com Clint Eastwood, Al Pacino o Steve McQueen.

El cas de Charles Bronson sempre m’ha semblat molt semblant al de Liam Neeson, un actor de caràcter que sempre ha estat allí i que sempre se’l pot vincular a grans produccions però que mai ha estat una primera espasa de Hollywood. I curiosament a partir dels 60 anys tots dos han viscut una segona joventut que els ha fet ser més estrelles que mai. Liam Neeson gràcies a la saga Taken i Charles Bronson gràcies a la saga Death Wish. I de la saga Death Wish ens en parla el llibre que porto avui: Bronson’s Loose de Paul Talbot.

Potser a la majoria el terme “saga” no acabi de quadrar dintre del que és la filmografia de Charles Bronson, el que passa és que a Espanya les distribuïdores les van comercialitzar com a pel·lícules independents i a vegades és un cacau intentar resseguir aquesta saga. Per resumir-ho molt: Death Wish es va estrenar com El justiciero de la ciudad (1978), Death Wish II com Yo soy la justicía (1982), Death Wish III com El justiciero de la noche (1985), Death Wish IV: the crackdown com Yo soy la justicía 2 (1987) i Death Wish V: the face of death com El rostro de la muerte o Venganza personal (1994).

Resumint molt, la premissa principal de cada una de les pel·lícules és que Charles Bronson és un arquitecte de classe mitjana-alta que té una vida més o menys feliç, ja sigui casat o amb xicota i que sobtadament tota la seva tranquil·la vida es veu trasbalsada quan un grup de punks, anarquistes o  hippies decideixen violar o assassinar algun parent seu. Això l’empenyerà a contracor (bé, això a les primeres pel·lícules, a la tercera ja directament es compra un bazoocka per correu al minut 10 de la pel·lícula) a agafar les armes i fer neteja de la ciutat, i tangencialment s’enfronta a l’opinió pública i a la policia.

Pel·lícules moltes vegades taxades de feixistes. Mireu, jo em considero una persona d’esquerres però quant es tracta de cinema d’acció, doneu-me el meu cinema d’acció amb doble ració de feixisme. Que les bandes dels guetos no tinguin altra raó de ser que la de molestar, robar o intentar assassinar l’home de classe mitjana que representa Charles Bronson. I tot i que la crítica la va destrossar en el seu moment, la primera Death Wish, o El justiciero de la ciudad com preferiu, ha viscut un cert redescobriment en els últims anys i no es pot negar que té uns valors cinematogràfics mes enllà de la explotació de la violència.

Paul Talbot ens proposa un repàs a la producció d’aquestes cinc pel·lícules, de les persones que les van tirar endavant i, sobretot, ofereix un retrat de Charles Bronson tant com actor com a persona. Una de les coses que més m’ha sorprès és descobrir que el mateix Charles Dennis Buchinsky no es tenia per un bon actor. De fet ell era el primer sorprès de l’èxit de la saga d’unes pel·lícules que no entenia com podien agradar tant.

Hi ha una anècdota que no puc deixar de reproduir aquí ja que diu molt de Charles Bronson la persona. Quan se li va presentar el projecte de Death Wish, el representant que tenia li va fer un resum: “Va sobre un home de classe mitjana, la seva dona és assassinada i la seva filla violada i deixada en un estat semi-catatònica per un grup de pinxos del Bronx. A resultes d’això, el protagonista decideix sortir a netejar els carrers i prendre’s la justícia per la seva mà”. Charles va aixecar la mirada i molt estoicament va dir: “Jo ho faria”. “El que? La pel·lícula?”. “No matar-los a tots”. I és que així era Charles Bronson ni mes ni menys que com els seus personatges: un home estoic, de poques paraules, molt reservat però molt familiar.

El fet que aquestes pel·lícules tractin un període tan ampli de finals dels 70 fins a principis dels 90 ens permet veure l’auge com a estrella redescoberta a principis dels 80, sobretot gràcies a la Canon Films dirigida pels excèntrics i megalòmans cosins israelians Yoram Globus i Menahem Golan (d’aquests dos no hi ha un llibre sinó dos que tard o d’hora acabaran en aquesta secció), com la seva decadència fins a gairebé caure en l’oblit més injust. Tindrà Liam Nesson el mateix destí? Esperem que no o si més no que continuï durant una bona temporada facturant pel·lícules d’aquestes on massacra bandes d’albanokosovars.

Cada capítol està estructurat de manera que comença amb la gènesi de cada una de les pel·lícules, l’enfocament que el director, protagonista i guionistes li van voler donar a cada una de les pel·lícules (des del to mes sòrdid de les primeres entregues a pràcticament convertir Charles Bronson en un superheroi del gueto a la tercera, a la empanada argumental de la quarta), el procés de càsting, el rodatge, l’estrena de les pel·lícules i la recepció tan de públic (entusiasta) com de la crítica (no tan entusiasta, per dir-ho suaument).

El llibre es completa amb apèndixs sobre les bandes sonores de les 5 pel·lícules (sorprenentment la segona i la tercera part tenen a Jimmy Page de Led Zeppelin com a compositor), índex de cerca per conceptes i fitxes artístiques i tècniques de les 5 parts.

Siguem clars, aquest és un llibre per a convençuts, persones que penseu que el cinema d’acció o que Charles Bronson estava més que caducat als anys 80 absteniu-vos-en. Tot i que a mi em sembla francament fascinant que un actor amb més de seixanta anys es pugui reinventar com a heroi d’acció reventataquilles i que en certa manera aquesta història es repeteixi ara amb Liam Neeson. I que sapigueu que si amb aquest llibre no teniu prou Charles Bronson, al 2015 es va editar una seqüela escrit pel mateix Paul Talbot amb el títol Bronson’s loose again.

Jordi Arasa

Jordi Arasa Lletres cinèfiles

Enginyer informàtic, cinèfil, taekwondista, programador de la CutreCon (el festival amb les pitjors pel·lícules del món) i, ara també, crític literari. Des que els seus pares el van portar a veure ‘Indiana Jones y la última cruzada’ ha desenvolupat una cinefilia que l’ha portat a explorar totes les arestes del món cinematogràfic. I recentment ha descobert que no hi ha plaer més gran que, a més de veure cine, llegir sobre aquest.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*