Coco és una pel·lícula ideal per anar al cine en família aquest Nadal. La història d’un nen mexicà boig per la música que viu en el si d’una família on les cançons estan prohibides. Tot plegat barrejar de manera molt ocurrent amb la tradició (cada cop més popular arreu del món) del Día de muertos. El protagonista de la història, en Miguel, garanteix l’entreteniment que busquen els més menuts de la casa ben acompanyat pel seu fidel gos petaner Dante. Les dosis de fantasia estan també assegurades perquè nen i gos traspassaran el món dels vius per anar a parar a la terra dels morts on hi habiten els esquelets dels avantpassats dels vius. Però hi ha un perill: de la terra dels morts pots desaparèixer si tothom al món dels vius t’ha oblidat.
Com acostuma a passar en les produccions de Pixar, la cinta també té en compte els adults. Cameos de Frida Kahlo, burocràcia administrativa i fins i tot malalties tan (tristament) presents com l’alzheimer són alguns dels temes que Coco aborda de manera col·lateral. Ho fa, com dèiem, barrejant-ho amb l’aventura colorida que tot producte d’aquest tipus ha de tenir. L’estètica del món del morts (que recorda al món dels records d’Inside Out) és una altra fita en l’animació contemporània. Original, divertida i emotiva a la vegada. A més, la música, sempre present al film ajuda a que el ritme flueixi i la història sigui atractiva en tot moment. També hi ajuda el disseny de producció i l’estètica dels personatges.
Però estem a Disney i com és habitual sempre hi ha alguna lliçó o moralina darrere. I és aquí on tot plegat grinyola una mica. No és que l’oda a la unitat de la família sigui dolenta (que no ho és) el problema de Coco és que està una mica massa exagerada. Amb tot, el final és prou emotiu i farà que et vingui de gust un Nadal en família. En el fons també hi ha una altra lliçó i és que hem d’aprendre a acceptar les excentricitats de cadascú i les seves passions… Ja sigui la música, fer sabates o cuinar cupcakes. Coco no és de les millors obres de Pixar però sí és una bona pel·lícula que és molt fàcil que agradi a tothom. I atenció a les cançons i al guió que potser hi ha nominacions als Oscars que es deixaran seduir pel folklore mexicà.
Veredicte
El millor: un guió que és capaç de barrejar amb èxit la tradició mexicana i una història que pot agradar a tot tipus de públic.
El pitjor: l’excés de moralina al voltant de l’amor familiar.
Nota: 7
