De quina manera veiem les imatges De quina manera veiem les imatges
‘Hacia la luz’ és la nova pel·lícula de la directora Naomi Kawase De quina manera veiem les imatges

Hacia la luz se centra bàsicament en la relació que s’estableix entre una audiodescriptora de pel·lícules per a cecs, Misako Okazi (Misaki Ayame), i un reputat fotògraf que està perdent la vista, Nakamori (Masatoshi Nagase). Aquest nus argumental ofereix així el drama d’un fotògraf que viu per les imatges i per la llum i que es veu abocat inexorablement a la pèrdua de la visió, i s’aferra encara a la seva càmera fotogràfica, el seu cor, com ell mateix ho defineix.

D’altra banda, la noia que il·lustra les imatges amb paraules per invidents es veu atrapada en una cruïlla. Ha de seleccionar un tipus de comentaris per descriure les escenes projectades pels discapacitats visuals, i es converteix en els ulls del grup, però és esmenada per les seves detallades transcripcions ja que ofeguen d’alguna manera la imaginació dels seus interlocutors.

Naomi Kawase es preocupa per la recepció de les imatges per part de l’espectador, en aquest cas, aquell que pateix ceguera i que, per tant, depèn dels comentaris d’una altra veu. Però la cineasta japonesa s’allunya d’aquest registre més reflexiu sobre la naturalesa de les imatges audiovisuals i del paper d’una veu mediadora, al preguntar-se sobre la concepció de les imatges i de com l’espectador les percep, per centrar-se progressivament en l’atracció que la noia sent per el fotògraf.

Misako és una noia que proporciona llum als que es veuen mancats de visió, però ella també busca la seva pròpia llum interior, una recerca explicitada en el mateix títol original. I és que la noia viu trasbalsada per l’absència del seu pare mort mentre es manté allunyada de la seva mare envellida que viu en el camp i afectada de demència.

Després de Una pastelería en Tokyo (2015) la cineasta nipona sembla bolcada cada vegada més vers un cinema de creixent simplicitat argumental, més digerible, cada vegada més endolcit i propens a la sentimentalitat. Això no hauria de ser dolent però destorba d’alguna manera per la seva tendència a l’explicitat, acompanyada d’una pèrdua del sentit suggeridor i al·lusiu. La pretesa sensibilitat i delicadesa que Kawase vol traspuar arriba suplantada per una certa grandiloqüència, que fa que voregi, per moments, la cursileria, i sobreexplota unes postes de sol amarades de transcendentalitat.

Veredicte

El millor: la pertinent reflexió sobre la condició de les imatges i la naturalesa del cinema.

El pitjor: una certa tendència de la cineasta nipona vers la cursileria.

Nota: 6

Joan Millaret

Joan Millaret El mirador

Llicenciat en Geografia i Història en Joan Millaret també ha realitzat estudis de formació en crítica cinematogràfica al CCEC i Institut d’Humanitats del CCCB de Barcelona. Ha estudiat un doctorat al Departament de Periodisme i Comunicació Audiovisual a la UPF i és professor associat de Crítica d’Audiovisuals i Multimèdia a la Universitat de Vic. També ha estat presentador i conductor de cine fòrums en diverses localitats i responsable de clubs de literatura i cinema en diferents biblioteques catalanes. Actualment és crític cinematogràfic, articulista i corresponsal en festivals cinematogràfics nacionals i internacionals per diferents mitjans de comunicació i és un dels membres de l’Associació Catalana de Crítics i Escriptors Cinematogràfics) i la Federació Internacional de la Premsa Cinematogràfica. Ha estat membre de jurats internacionals de la crítica als festivals cinematogràfics de Valladolid, Gijón, Tolouse i Sitges.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*