‘Suburra’: Mafia Romana

- Advertisement -

Tres joves units per l’atzar decideixen aliar-se per fer negocis a la Roma mafiosa, cruel i bruta del present. Hauran d’enfrontar-se al Samurai, el gran capo que dirigeix tots els negocis que es dues a terme a la ciutat, per aconseguir la titularitat d’uns terrenys que són propietat del Vaticà. Violència, corrupció, política i religió es barrejaran en aquesta trama de traïcions i intrigues.

És la primera sèrie italiana de producció pròpia de la plataforma Netflix i s’engloba dins de la política de fer una sèrie autòctona a cada país europeu: Marsella a França, Las chicas del cable a Espanya i Suburra a Itàlia. La sèrie està basada en la pel·lícula homònima del 2015 dirigida per Stefano Sollima, que al mateix temps adaptava la novel·la de Carlo Bonini y Giancarlo de Cataldo. Hi han grans diferències amb la pel·lícula però sobretot el fet d’establir amb major precisió el moment històric en el qual es desenvolupa la trama li donen un major realisme al film. Allà se’ns deixa clar que el teló de fons és la caiguda definitiva de Berlusconi i la dimissió del Papa Benedicte XVI. A la sèrie només se’ns determina que l’alcalde de Roma està a punt de sortir de l’ajuntament i això serà el detonant de la lluita pels terrenys d’Ostia. El punt de partida és interessant ja que les màfies més conegudes històricament són la Cosa Nostra de Sicília, la ’Ndrangheta de Calabria i la Camorra de Nàpols, però no tenim gaire coneixement dels moviments mafiosos portats a terme a la capital del Tíber.

- Advertisement -

Cadascun dels episodis es concep com un gran flashback, i intenta d’aquesta manera enganxar-nos en els primers 2 minuts de narració.

- Advertisement -

Repartiment

Alessandro Borghi interpreta Aureliano Adami. Ell ja havia aparegut a la Suburra cinematogràfica. És el fill violent de la família Adami. La seva animadversió per als gitanos farà que s’enfronti al clan dels Anacleti després de matar un dels seus membres. Però la seva violència és molt selectiva. No és un personatge amoral, els perdona la vida a diferents personatges al llarg de la sèrie, pretenent així que simpatitzem amb ell.

Giacomo Ferrara interpreta a Spadino Anacleti, successor d’un clan gitano que ha de casar-se amb l’hereva d’un altre clan per establir una forta aliança. És el personatge més esbojarrat i més simpàtic del trio. La seva oculta homosexualitat li jugarà males passades.

Eduardo Valdarnini tanca aquesta trinitat interpretant Gabrielle Marchili. Fill d’un policia, és un snob que trafica amb drogues i prostitutes. Per culpa d’un deute que té amb el Samurai es veurà obligat a fer tot tipus de treballs bruts. És el personatge més patètic i fora de joc. Li va massa gran jugar a ser un gàngster però les circumstàncies l’obligaran a prendre la pitjor decisió i entrar així en una espiral de violència.

El Samurai l’interpreta Francesco Acquaroli. És el gran capo, qui mou els fils dins de la Roma oculta, la Suburra del títol. Tot i ser el personatge més interessant és el menys desenvolupat, però la seva actuació esdevé fonamental per entendre totes les trames.

Claudia Gerini interpreta Sara Monaschi. Aquesta actriu mereix un punt i apart. És la millor interpretació de la sèrie. És utilitzada per tothom i qui pagarà els plats trencats de cadascuna de les operacions que surtin malament. La seva evolució a la sèrie permet crear molts matisos al personatge.

Influències

Com a gran part del cinema de gàngsters italià que està sortint ara, s’intenta reviure l’èxit de la fórmula Gomorra. Els capos no se’ns presenten com a models, vestits amb les últimes modes. Ara van amb xandalls i esportives. L’hiperrealisme és la tònica comuna. La violència és representada com la salvatjada que és.

- Advertisement -

Malas calles és una altra influència, o és que Spadino no és el Johnny Boy d’aquella mítica pel·lícula? un personatge desequilibrat i histriònic a qui arribem a estimar, perquè és el revers obscur del que a tots ens agradaria fer en un determinat moment però no ens atrevim. El seu pentinat de mohicà és també un homenatge al personatge de Gennaro Savastano a Gomorra.

A l’episodi 6 trobem una escena a un campanar que ens recorda a l’obra del mestre Hitchcock, Vertigo (1958), on se situava el desenllaç d’aquesta història d’amor impossible. També hi ha lloc en aquesta sèrie per rememorar The Godfather (1972) y The Godfather II (1974), quan a l’episodi 9 Aureliano li fa un petó a la seva germana en forma d’amenaça, tal com feia en Michael Corleone amb el seu germà Fredo a la festa de l’Habana i amb la trama del nuvi de la germana d’Aureliano per assassinar-lo, molt semblant a com Carlo va perpetrar l’assassinat de Sonny Corleone.

Per altra banda, i sabeu que quan parlem d’influències sempre ho fem en relació al cinema, en aquest cas m’agradaria establir una influència literària. En el llibre Honor Thy Father de Gay Talese, llibre en el qual diuen que es va fonamentar The Sopranos, es parteix de la base d’establir la quotidianitat, en aquest cas de Bill Bonnano, en el món de la màfia italoamericana. En aquesta sèrie el fet que el personatge del Samurai es desplaci amb la seva moto i fins i tot hi tingui un accident, pretén donar-li aquesta versemblança. També a aquest hi llibre sorgeix el problema de la diferència entre com portaven els negocis els antics capos i la Comissió i com pretenen les noves generacions arribar a legalitzar els negocis, tot trencant amb la forma establerta de treball. A la sèrie també assistim a un xoc entre dues formes de portar els negocis: la d’un Samurai que treballa a l’ombra i la d’uns macarres, que són els protagonistes, que fan massa soroll al seu voltant.

Valoració

Despullada de tot tipus de glamour, ens mostra de la forma més realista possible el món mafiós que es mou als baixos fons de la ciutat de Roma. Roma se’ns mostra com la gran ciutat, la que van instaurar els romans, una ciutat enigmàtica, bella i cruel que abraça un seguit de corruptes. És la ciutat i les seves vistes aèries el millor de la sèrie. L’hiperrealisme que vol reflectir la sèrie arriba a utilitzar-se en la seva contra, perquè està molt més preocupada per impactar l’espectador o mostrar-nos els instints més bruts i cruels de l’ésser humà que no pas aprofundir en els personatges i en la trama immobiliària i política que arrenca.

Tot i que al primer episodi intenta ser massa explícit i d’aquesta manera vol impressionar l’espectador, la veritat és que el nivell decau en els posteriors episodis, amb la qual cosa ens quedem com a un coitus imterruptus, allò que creiem que ens oferia es converteix al final en una anècdota. Però aquí resideix el problema de la sèrie: no sap cap a on vol anar. Vol ser impactant i transgressora, amb el que això pot comportar, o bé una sèrie més de capos romans? I finalment, és una sèrie més. No ens aporta res nou a tot el que ja hem vist. Les trames s’atropellen unes a les altres, són d’un interès desigual i cap dels actors aconsegueix menjar-se la pantalla. Els personatges femenins acaben tenint molt més pes a la trama que els masculins i tenen els millors moments interpretatius. Fa molta més por i respecte Livia Adami, la germana d’Aureliano, que no pas el seu germà. El més destacable és Spadino, que gràcies a la seva bogeria ens cau simpàtic. Les trames immobiliàries no estan ben desenvolupades, no sabem com el negoci d’Ostia suposa l’entrada al món legal de la màfia, tal com es comenta en un moment de la història. És molt curiós que fins al capítol 8 no hi surt mencionada la paraula MAFIA i només es relaciona amb uns personatges del sud, donant-nos a entendre que ni el Samurai ni cap dels personatges principals són mafiosos. A més, el leitmotiv de la sèrie, el que podria ésser l’essència, que és l’enfrontament entre l’ordre establert, el respecte entre els antics capos i el sorgiment de les noves generacions que volen trencar abruptament amb les regles queda en un segon plànol. Li falta desenvolupar bé el Samurai, el qual hauria de ser un dels personatges principals, però que deambula per la pantalla entre totes les trames sense agafar-ne mai el protagonisme. I ni tan sols el personatge del regidor, que té una evolució molt atractiva argumentalment, ens enganxa ni ens l’acabem de creure. Uns grans mitjans per a una sèrie que es queda a mitges.

Veredicte

Agradarà a: qui desitgi conèixer un altre relat de gàngsters situat a la ciutat eterna i sigui un fan del tema.

No agradarà a: qui vulgui un relat innovador.

Enganxòmetre: 5

Nota: 4,5

- Advertisement -
Luis Flores
Nascut l'any 1983. És llicenciat en Dret per la Universitat Pompeu Fabra. Els seus articles a 'El cinèfil' són la seva primera col·laboració en un mitjà de comunicació sobre cinema però la seva afició ve de molt lluny: amb només tres anys els seus pares el van portar a veure "Big trouble in Little China" i sense saber-ho van marcar-lo de per vida. Entre els seus gèneres preferits hi ha el cione d'arts marcials, els thrillers i a la ciència ficció.

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents