“Qualsevol cosa a la vida pot ser una musa” “Qualsevol cosa a la vida pot ser una musa”
Jaume Balagueró torna al terror psicològic amb el seu nou film 'Muse' “Qualsevol cosa a la vida pot ser una musa”

Fa gairebé 20 anys, el 1999, un director de Lleida va cridar l’atenció de mig món amb un modest film protagonitzat per Emma Vilarassau. Aquell any Los sin nombre va guanyar el premi a la Millor Pel·lícula al Festival de Sitges i va fer que Jaume Balagueró fos un nom i un cognom a tenir en compte en el cinema de gènere d’aquest país. Després de Darkness (2002) i Frágiles, i juntament amb Paco Plaza va marcar una fita al gènere de terror ja no només nacional, sinó internacional. L’any 2007 [REC] va suposar la seva consagració i l’inici d’una saga que culminaria [REC] 4: Apocalipsis (2014). Ara després de 3 anys sense Balagueró al cine arriba Muse, un projecte que portava perseguint durant anys i que per fi aterra als nostres cinemes a partir del 10 de novembre.

Portava anys darrere el projecte de Muse. Què ha hagut de passar tirar-lo endavant?

La volia tirar endavant en un moment determinat però va aparèixer [REC] i després un altre [REC] i al final la cosa es va quedar aparcada fins que vaig trobar el moment i vaig dir-me: vinga anem a recuperar això. Llavors ens vam posar a perfilar aquella història que venia del llibre La dama número 13 de l’escriptor José Carlos Somoza.

Què li va cridar l’atenció d’aquest llibre?

Tot. És una novel·la que crea un món nou, el d’unes antagonistes que són les muses que em van semblant fascinant i enigmàtic. També em va captivar la trama: em va semblar absolutament intrigant sobretot per com es va desenvolupant. Porta l’espectador per un camí de thriller i el va transformant en poesia i em va semblar meravellós. El que passa al desenllaç de llibre és gairebé poesia i ni te’n adones.

Per mi era un repte aconseguir mostrar això en imatges perquè com a lector era molt fort

El llibre va ser la seva musa aquest cop però, en general què inspira a Jaume Balagueró quan pensa en fer cine?

Jo tinc una necessitat d’explicar coses. Quan veig alguna cosa que m’agrada molt necessito explicar-la. Quan vaig al cine i m’ha agradat la pel·lícula necessito trucar la meva gent i explicar-li el que he viscut. Si vaig a veure Arrival de Villeneuve arribo a casa boig! Li he d’explicar tot a la meva dona i no em deixa… Tinc problemes a casa si no hem vist segons quina pel·li junts perquè li he d’explicar! I el mateix em passa amb les històries. Les he de treure. Les muses poden ser tot.

A mi, en general, m’inspira qualsevol cosa a la vida

És el seu 3r film en anglès. Com és que ha optat per un càsting internacional i ambientar el film lluny d’aquí?

Es va plantejar una co-producció amb Irlanda i Bèlgica i vam voler trobar una universitat universal. En aquest sentit el Trinity Collage ho és i si a sobre li sumes l’atmosfera que hi ha a Irlanda ens va semblar el marc perfecte per rodar aquesta història.

L’atmosfera és una peça clau de la història de Muse?

Si, molt. Volíem una història fosca, humida, opressora. Que t’atrapi. Volíem que l’espectador fos presoner d’un món inhòspit. Que la sensació fos de desconfiança.

Els actors són diferents aquí que a Hollywood? Què canvia de treballar amb Emma Vilarassau o Franka Potente?

És un tema d’actitud. No depèn de ser famós o no o d’estar consagrat o no. Hi ha actors novells i veterans que poden ser tots dos ultra professionals. Depèn de cada persona. La popularitat no és una cosa que jo hagi notat que afecta la feina en si d’un actor quan et poses a fer una pel·lícula. La tria del repartiment en aquest cas la vam fer amb el director de càsting anant provant fins que van sortir els que hi ha ara.

Abans parlàvem de l’èxit de [REC]… Li preocupa que els espectadors busquin [REC] a cada nova pel·lícula? 

No em preocupa. Entenc que cada pel·lícula que fa un director és una nova proposta i pot haver algú que no li agradi perquè no veu el que esperava però no ho veig com un problema. En el cas de Muse no la considero estrictament una pel·lícula de terror. Sí que hi ha terror i és inquietant però jo la veig més com un thriller sobrenatural.

saga REC

Si hagués de trobar un element en comú en tots els seus film m’atreviria a dir que el “mal rotllo” està present en totes… Per què?

M’agraden aquest tipus d’històries suposo. També m’agraden altres tipus però m’agrada aquesta visió. I no et pensis que és una cosa deliberada… Algun dia trobaré una història que em cridi i no tingui res a veure amb el gènere. Trobo coses que em fascinen i dóna la casualitat que són així.

O sigui, podem veure un dia una comèdia romàntica de Jaume Balagueró?

No tindria cap problema. No sé si la sabria fer bé però ho intentaria. Necessito tenir ganes d’explicar aquella història i saber que hi puc aportar alguna cosa. Si ho trobo: clac! Ja ho tens!

Què serà el següent (si es pot saber)?

No es pot saber encara però si puc dir que estem en una pel·lícula que rodaré a Madrid i que no és de gènere fantàstic.

No es pot dir res més?

Encara no…

Ha rebut ofertes de Hollywood. Per què no ha rodat a la meca del cine? 

No tinc un interès especial en anar a Hollywood. Encara no m’ha passat que m’arribi un projecte que tingui moltes ganes de fer i que em proposin fer-lo allà. No tinc el desig de fer el salt i instal·lar-me allà. També, potser, pel tipus de vida que porto. Visc a Barcelona amb família i nens i necessito estar amb ells. Per mi no es fàcil marxar i endur-se la família. Seria una cosa molt bèstia.

Estem vivint una nova moda de terror? Està resorgint el gènere?

Sembla que sí. Jo potser diria que més que el terror és el fantàstic en si. Hem vist coses molt difícils fa uns anys com que la pel·lícula de Guillermo del Toro The Shape of Water guanyés al Festival de Venècia. El fantàstic està eclosionant amb èxits brutals de taquilla, amb expansió per sèries de TV, guanyant festivals de primer ordre. Alguna cosa està passant, sí.

La TV el crida?

La TV ara mateix és una font d’inspiració indubtable per a tots. Alguna cosa tenim entre mans…

Tampoc no és pot dir res encara? 

Em temo que no…

JR Armadàs

JR Armadàs Director d'El cinèfil

Nascut als anys 80 (amb tot el que això comporta) Joan Ramon Armadàs és Llicenciat en Dret i Periodisme per la UPF. Ha treballat en premsa local a Sant Cugat i en premsa internacional com a corresponsal al Regne Unit i la Xina. Com a escriptor ha publicat quatre novel·les i és un dels editors d’Edicions Xandri. En l’àmbit cinematogràfic ha fet de cap de premsa d’un parell de pel·lícules catalanes i és el co-director del Festival Sant Cugat Fantàstic. Des d’abril del 2016 és el capità d’aquest vaixell periodístic i cultural anomenat ‘El cinèfil’.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*