today-is-a-good-day

Assetjaments sexuals al cinema: veritats i mentides

- Advertisement -

L’article publicat a El cinéfil per Gossip Girl, Weistein i l’assetjament sexual a Hollywood m’ha fet venir ganes d’opinar sobre aquest controvertit tema que està ocupant espais considerables a tots els mitjans de comunicació.

Primer de tot, trobo molt injust que la majoria de casos d’assetjaments sexuals se centrin únicament a Hollywood o al món del cinema/televisió. Es criminalitza el showbusiness, com sol passar sempre. Però en aquests moments, la primera ministra britànica Theresa May té seriosos problemes per manegar les conductes “incorrectes” d’una gran part dels diputats o fins i tot d’algun dels seus ministres o principals col·laboradors, conductes en les quals hi ha abusos sexuals que no deixen de ser abusos de poder.  El seu ministre de defensa ha dimitit per assetjar una periodista (li havia tocat el genoll l’any 2002 i sembla que era habitual que assetgés qualsevol dona que li agradés aprofitant el seu càrrec). I això passa des de fa molts anys. I també, ara mateix, ha sortit a la llum que un psiquiatra de Sevilla ha estat denunciat per desenes de dones —la majoria de bona família—  per abusos sexuals de diferents tipus, alguns dels quals els va començar a fer suposadament fa més de trenta anys. En el món de l’esport fa temps que surten casos. O en el de la moda. Segons el diari 20 minutos, entre 2008 i 2015 es van denunciar 2.484 casos en l’àmbit laboral d’empreses espanyoles. Quants no se’n van denunciar?

- Advertisement -

Amb això vull dir que aquesta xacra existeix en tots els àmbits de la vida i que el món del cinema n’és un més, no l’únic. Són mostres de prepotència i abús de poder, i es produeixen majoritàriament quan a canvi de favors sexuals es concedeix a la víctima alguna cosa, feina sobretot. És una variant més de la violència de gènere, exercida per homes i dones que tenen poder, gairebé sempre els protagonistes són els superiors jeràrquics que abusen dels que estan en situació inferior. Homes i dones. En el cinema i fora del cinema. “Tu vens al llit amb mi i jo et dono un paper a la meva pel·lícula”. “Tu vens al llit amb mi i jo et dono un càrrec a la meva empresa”. Homes i dones. Dones i homes. Dones i dones. Homes i homes. Aquest no és un fet que hagi començat ara sinó que es produeix des de l’inici de la història i que entronca en l’esclavitud. Se’n podria parlar molt extensament —i ja s’ha fet en llibres, pel·lícules o obres teatrals que el tracten— però aquest no és l’objecte d’aquest article. Aquí parlem de cinema.

- Advertisement -

Jo penso que en tot aquest assumpte hi ha molta hipocresia i molts interessos en joc, moltes enveges, moltes revenges, molt odi… i no et pots fiar gaire del que llegeixes, especialment als mitjans sensacionalistes, ara que s’han posat de moda les anomenades postveritats. Em sorprèn que hi hagi tantes actrius i tants actors que hagin callat fins ara i que molts escàndols hagin sortit al cap de tants anys. No sé què pensar de la Rosie McGowan que va acceptar 100.000$ a canvi del seu silenci. Això es cura amb diners?

Ara resulta que molts no volen treballar amb els seus assetjadors o abusadors (amb Weinstein i els altres que van sortint) però ho sabien i ho han fet fins ara. Per què? Ara comença a parlar-se acusadorament de casos provats o no provats com els de Roman Polanski, Fatty Arbuckle, Woody Allen, Charles Chaplin, George Cukor, Alfred Hitchcock, Bryan Singer… (o el mateix Lewis Carroll, l’autor d’Alícia en el país de les meravelles), encara que tothom els hi encantava sortir a les seves pel·lícules. Parlo de gent com Harrison Ford, Hugh Grant, Kristin Scott Thomas, Sigourney Weaver, Sir Ben Kingsley, Johnny Depp, Adrien Brody, Ewan McGregor, Pierce Brosnan, Jodie Foster, Kate Winslet o John C Reilly… i un llarg etcètera que  han treballat a pel·lícules seves sabent perfectament quina fama tenien els seus directors.

En el cas del productor Weinstein, ara resulta que tothom coneixia també els seus assetjaments (i a on arribaven) però això no era obstacle per sortir a les seves pel·lícules. Matt Damon, Quentin Tarantino, Ben Affleck, George Clooney… ho han dit, ho sabien i callaven. Però també resulta que a Kevin Spacey l’han fet fora del cinema, de la televisió i del teatre. No serà perquè han sumat la seva homosexualitat al seu costant i malaltís assetjament sexual? Això fa que em pregunti com és que no es parla més extensament dels casos d’assetjaments homosexuals quan tothom sap que n’hi ha la tira. I també em pregunto que passarà amb en Dustin Hoffman. A mi m’agradaria que en tots els casos s’apliqués la presumpció d’innocència i que els judicis de la premsa no destrueixen vides i carreres. I que  es tinguin en compte tant les acusacions de les presumptes víctimes com les defenses dels presumptes culpables.

Una de les grans preguntes clau és definir  per altra part què és realment un assetjament sexual, cosa que no està massa clara, quan comença a ser-ho i quin són els seus límits. No és el mateix un piropo, o un tocament de cuixa que la violència que suposadament emprava en Straus-Kahn. I també conèixer quina ha estat l’actitud de les presumptes víctimes, és a dir si han donat peu o no. En la majoria de casos és la paraula del presumpte (o presumpta) víctima contra la del presumpte (o presumpta) culpable. Ara mateix hi ha un programa a la televisió holandesa, Violació o no, on un grup de set nois i set noies analitzen casos reals de presumptes violacions per saber si ho era o no. Holanda és un dels països socialment més avançats del món.

Ara estan sortint casos i més casos, la majoria del món del cinema o de la televisió perquè aquestes notícies venen més i tenen més glamour que si es tracta d’una empleada o un empleat del supermercat del costat de casa. Us recomano que entreu en aquestes dues webs per saber-ne més sobre el tema o que llegiu l’article, “Acoso sexual en el muro del silencio a La Vanguardia (28.10.2017) on s’analitza el tema amb estadístiques i es conclou que es produeix en totes les professions. Però que ho denunciï o li passi a una actriu de Hollywood té més ganxo. Cal anar molt amb compte.

- Advertisement -
Àngel Comas
Històriador i expert en cinema des de fa molts anys, l'Àngel Comas ha publicat un munt de llibres sobre cine i, entre d'altres programa el Cicle de Cinema d'Autor de Sant Cugat. Els seus articles són propis d'algú amb experiència que va al cine i no menja crispetes.

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents