Invasió o victòria Invasió o victòria
Quan la situació política actual s'explica en una pel·lícula històrica Invasió o victòria

Fa molt que no escrivia un article. Els meus lectors m’hauran de disculpar, entre vacances, prusés i excuses vàries no havia trobat l’estona per il·luminar-vos amb el meu verb afilat i la meva prosa lleugera. Per no faltar a la veritat he rebut certes i lògiques pressions per part del meu editor i de l’equip d’El Cinèfil per a reemprendre la meva carrera com a articulista, la conversa va anar més o menys així:

—Editor: Fa molt que no escrius? Va tot bé Roger? Has rebut alguna oferta de Fotogramas i ens vols deixar? Si és això et puc fer una contraoferta!

—Jo: No, em dec a El cinèfil al 100%, he rebut ofertes astronòmiques de mitjans prestigiosos, però he nascut per escriure a El cinèfil i des de ben petit vaig somiar de ser part del seu equip, no estic aquí pels calers!!!

—Editor: em tranquil·litza aquesta resposta, el que no em tranquil·litza és que portis 3 mesos sense escriure…

—Jo: a mi no m’intranquil·litza portar 3 mesos sense escriure però tinc ganes de reenviar una mica de spam als amics amb els meus articles però estic sec a nivell creatiu…

—Editor: mmm… podries parlar de la següent pel·lícula Estudiantes de ESO y de lo otro. Què et sembla?

—Jo: doncs no sé si és apropiat parlar d’un film de caràcter pornogràfic així que parlaré de Evasión o victória.

Sí amigues, què millor que parlar sobre un dels films esportius més mediàtics que s’han rodat: Evasió o Victòria (simplement Victory en el nom original) la pel·lícula de l’any 81 dirigida per John Huston, per 2 motius, perquè és un pel·liculó i perquè ens connecta amb la situació actual del país.

Suposo que totes teniu en ment el film, en un camp de presoners a l’Alemanya Nazi, un oficial alemanys interpretat pel gran Max Von Sydow, que tot i ser suec fot una pinta de nazi així tot ell rosset i ari.

—Pregunta retòrica: Què vols dir, que no hi poden haver-hi nazis que no siguin rossos?

—Jo: Si és clar, hi ha molts nazis que no són rossos i aris com per exemple un polític tant nostrat com en Xavier Gar… AUTOCENSURA PER EVITAR DEMANDES A EL CINÈFIL però els clixés amb els nazis rossets són els que són…

Total, en Max von Sydow està passejant per un bucòlic camp de presoners i veu un partidet de futbol entre els presos (patchängen en alemany) i decideix organitzar un partit entre aquests presos i una selecció alemanya de la Wehrmarcht. Una de les gràcies del film és que barreja actors reconeguts amb llegendes vives del futbol, és així com s’explica que hi surtin actors com Sylvester Stallone o Michael Caine i llegendes del futbol com Pelé, Osvaldo Ardiles o Bobby Moore. L’oficial alemany després de negociar amb els jerarques nazis i amb els presoners acaba muntant el partit a l’Stade de Colombes de París (com a curiositat, aquest estadi va ser la seu de la final del mundial del 1938 però les escenes del camp no es van rodar a aquest estadi ja que estava en molt mal estat quan es va rodar la pel·lícula, en el seu lloc es van rodar a l’estadi Nándor Hidegkuti Stadion de Budapest que malauradament ja l’han tirat a terra). El match té més emoció que la remuntada del Barça al PSG acaba amb la fuga dels presos…

Us preguntareu, quina història tan maca i tan edulcorada, no estarà basada en fets reals? Doncs bingo, hi ha un pedazo (hagués pogut posar tros en lloc de pedazo però no s’entendria tan bé) d’història que va inspirar el film. Al 9 d’agost del 1942, a la Ucraïna ocupada pels nazis, es va jugar un partit entre el FC Start (un equip de presoners de guerra format per exjugadors del Dinamo i del Lokomotiv de Kiev) i un equip format per soldats de la Wehrmarcht. Es diu que als jugadors del FC Start se’ls va indicar que es deixessin guanyar ja que els nazis volien tenir controlada la situació i aprofitar-la per vendre el seu fastigós relat de la superioritat de la raça ària, que si no guanyaven hi hauria represàlies i que es van negar a fer la salutació feixista a l’inici, d’altres diuen que simplement va ser un partit de futbol tens però el que si és objectiu es que se’ls van passar per la pedra i que uns dies més tard diversos jugadors van ser portats a camps de concentració i alguns d’ells van ser afusellats… com veieu Victory edulcora el relat, si voleu veure l’agra història que hi ha darrere podeu buscar la pel·lícula de producció russa Match.

Com deia al principi de l’article, Victory ens connecta amb la realitat del país perquè podríem traçar un paral·lelisme entre la foto actual i la pel·lícula… Però contra el que pugueu pensar, l’Estat no ha fotut a la presó a mig govern i els Jordis per evidenciar que la democràcia espanyola fa tuf a resclosit amb aromes de franquisme sinó perquè tinc la sospita que l’Estat vol fer un remake de la pel·lícula i està preparant el terreny…

Estic imaginant a Cristòbal Montoro fent de Max Von Sydow (ho dic pel caràcter sinistre del personatge… Montoro no Sydow s’entén) passejant per la presó d’Estremera/Alcalá-Meco/Soto del Real veient jugar a futbol als presos i preses polítics catalans, veient com Carles Mundó puja l’esquerra banda com Jordi Alba, o com Meritxell Borràs la toca al mig del camp com en Xavi o Joaquim Forn fent de Puyol al centre de la defensa mentre Romeva es mou per la banda esquerra com Iniesta mentre els Jordis juguen en la doble punta de l’atac català i tot això seguint indicacions del coach Oriol Junqueras (interpretat evidentment per un Forest Whitaker decolorat).

Tot això mentre es juga un partit al bell mig de Mordor (és a dir al Bernabeu) contra una selecció de l’estat amb un joc bolcat a la dreta on Pedro Sánchez jugui de lateral dret, Mariano Rajoy de defensa central dret i l’Albert Rivera d’extrem dret. Tot per la dreta i a l’esquerra jugant a cama canviada Susana Díaz (això de cama canviada és un xist que us haig d’explicar perquè la majoria l’entengueu. Quan una jugadora, en cas que dretana com la Susana juga a l’esquerra es diu que juga a cama canviada perquè gairebé sempre surt per dins, és a dir juga amb la dreta, fi de l’explicació), tot això mentre Felipe UVE Palito ofereix indicacions des de la banda.

En fi, que espero que el nostre partit acabi igual que la pel·lícula, que els nostres siguin lliures i que guanyem aquest partit a l’estat. #llibertatpresospolítics

Roger Banqué

Roger Banqué CinemaScore

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*