Somiar truites de llibres Somiar truites de llibres
Isabel Coixet torna al drama amb la pel·lícula 'The Bookshop' Somiar truites de llibres

Vagi per avançat que m’és ben igual el que digui Isabel Coixet sobre el procés, les dretes i esquerres, els insults de feixista i altres “historias para no dormir”. Això és una crítica de la seva última pel·lícula The Bookshop i això és el que toca analitzar aquí. I dit això considero que és una sort que el nostre cine tingui sota el seu sostre una directora com Isabel Coixet. La barcelonina ha demostrat al llarg de la seva ja extensa carrera un domini absolut de la direcció d’actors i que és capaç de submergir-se en històries d’allò més diverses i localitzades en països i cultures ben diversos. Amb The Bookshop ho torna a fer i se’n ensurt i ho fa, a més, sent fidel al seu estil pausat, tranquil i reflexiu. 

La mateixa Isabel Coixet explicava a El cinèfil en aquest article que aquesta és una pel·lícula molt personal per la qual ha lluitat molt. I de la mateixa manera que li passa a la protagonista (una excel·lent Emily Mortimer) els somnis no sempre són fàcils de complir i no són compartits per tothom. El film gira tota l’estona sobre la tossuderia de dues dones que tenen un projecte per un mateix espai (la llibreria). L’una té poder i l’altra que no. En aquest sentit The Bookshop es recolza en les interpretacions de les dues dones (Emily Mortimer i Patricia Clarckson) amb el personatge frontissa que interpreta Bill Nighy. El triangle de passions i sentiments entre aquestes tres peces del puzle funciona a la perfecció i fa que una pel·lícula lenta i, aparentment, avorrida estigui carregada d’energia. A cada duel interpretatiu entre els tres salten espurnes i no oblidem que parlem de llibres! És a dir, és una gran mèrit que una història com aquesta flueixi i mantingui l’interès en tot moment.

No és menys rellevant l’ambientació de tot plegat, tant a nivell de direcció d’art com de captar el to i tarannà d’una societat (rural britànica) que ens és tan llunyana i estranya vista des del Mediterrani. A tot això no tinc cap dubte que una part del públic trobarà aquest film insult i avorrit. És normal, no és una pel·lícula “fàcil”. Coixet ho sap però no per això canvia el que té en ment. És per això que el seu estil preval i els que gaudeixen de emocions i sentiments a foc lent la valoraran positivament. Els que no, no cal que perdin el temps anant al cine… Aquesta setmana s’estrenen 15 pel·lícules!! Sí, 15!!  En resum, si us agraden els llibres i creieu en la força de les idees exposades amb calma possiblement us agradarà. A mi, personalment, el cine de Coixet rarament em decep.

Veredicte

El millor: la direcció d’actors i les seves interpretacions i la sensibilitat que transmet el conjunt del film.

El pitjor: cert públic la trobarà avorrida, llarga i intranscendent.

Nota: 7,5

JR Armadàs

JR Armadàs Director d'El cinèfil

Nascut als anys 80 (amb tot el que això comporta) Joan Ramon Armadàs és Llicenciat en Dret i Periodisme per la UPF. Ha treballat en premsa local a Sant Cugat i en premsa internacional com a corresponsal al Regne Unit i la Xina. Com a escriptor ha publicat quatre novel·les i és un dels editors d'Edicions Xandri. En l'àmbit cinematogràfic ha fet de cap de premsa d'un parell de pel·lícules catalanes i és el co-director del Festival Sant Cugat Fantàstic. Des d'abril del 2016 és el capità d'aquest vaixell periodístic i cultural anomenat 'El cinèfil'.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*