‘El ministerio de los buenos tiempos’ ‘El ministerio de los buenos tiempos’
La tercera temporada de la sèrie de Televisión Española tanca mantenint el llisto ben alt ‘El ministerio de los buenos tiempos’

Segurament no és moment més popular per parlar bé de Televisión Española… Però una cosa són els informatius i l’altra la ficció i El ministerio del Tiempo és dels millors productes que ha passat per les televisions espanyoles (totes) i això s’ha de reconèixer i posar en valor. Els germans Olivares han creat una sèrie que reflecteix tot el que ha de ser una ficció d’una televisió pública: divulgativa, entretinguda, rigorosa i de qualitat. Sembla molt fàcil de dir però és difícil d’aconseguir. I per si fos poc han tingut la gosadia de fer-ho amb un gènere completament infravalorat i oblidat a les televisions públiques que podem veure en obert: la ciència ficció. Us sorprèn? Doncs feu memòria a veure si recordeu alguna altra sèries de gènere a TV3 o TVE…

Bé, suposo que ha quedat clar que la meva humil opinió és que calen més productes frescs i innovadors com aquest que és capaç d’explicar la història d’Espanya a través de la ciència ficció i una trama troncal distreta i ben trobada. Dit això, passem a desgranar els pros i contres d’aquesta tercera temporada. Si alguna cosa m’ha sorprès és la desinhibició per col·locar històries de cine dins la sèrie. Aquesta ha estat, sens dubte, la temporada més cinèfila de totes amb capítols dedicats a Hitchcock (imitant/homenatjant el seu estil), Buñuel o Chicho Ibáñez Serrador. Fins i tot han jugat al metacine en un últim capítol on TVE es planteja una sèrie anomenada El ministerio del Tiempo als anys 60. El que vull dir és que per sobre de tot, els guionistes i responsables de la sèrie són autèntics cinèfils i juguen a explicar-nos la història amb encertats tocs d’humor i la tensió narrativa que requereixen molts moment de la sèrie. Una vegada més han sabut mesurar les dosis justes d’humor, acció i drama sense que cap d’aquests elements escapi del control del guió.

El que està clar que no ha ajudat és la partició de la sèrie fent que aquesta temporada tingui dues minitemporades dins amb canvis tan significatius com la marxa del personatge d’Amelia Folch. L’actriu Aura Garrido era la líder del grup i, tot i que la trama de Lola Mendieta (Macarena García) no ha decebut, s’ha trobat a faltar el seu lideratge. Després de tres anys el que està clar que també queda tocat és l’originalitat… No és que les noves històries no siguin bones però la sorpresa i la novetat de “descobrir” la sèrie i tot el seu complex entramat ja no existeix. Malgrat això El ministerio del tiempo sap mantenir l’interès amb missions que ens porten a èpoques ben diverses tractant episodis tan interessant de la història d’Espanya com la censura, les colonitzacions, el poder de l’Església i les glòries culturals pictòriques i cinematogràfiques del país.

Per últim, i no és un afer secundari el llisto també es manté alt en les interpretacions, la direcció d’art i els efectes especials, que sense ser grandiloqüents (per temes de calers) no grinyolen en cap moment. L’equilibri de personalitats dels personatges i la manera com estan posats davant la càmera són encertats i efectius. Personalment Alonso de Entrerios, interpretat pel valencià Nacho Fresneda, és el que més robat em té el cor amb la seva lluita interior i exterior entre el seu conservadurisme retrògrad i la seva lleialtat al “present” i al seu equip. Com a conclusió només puc recomanar enèrgicament aquesta sèrie a tothom pel seu nivell cinematogràfic i per la seva labor en explicar a Espanya la seva història d’una manera amable i entretinguda.

Veredicte

Agradarà a: els amants de la història i la ciència ficció. Ras i curt.

No agradarà a: aquells que pensen que el “producte” comença mostrar símptomes d’esgotament.

Enganxòmetre: 6

Nota: 8

JR Armadàs

JR Armadàs Director d'El cinèfil

Nascut als anys 80 (amb tot el que això comporta) Joan Ramon Armadàs és Llicenciat en Dret i Periodisme per la UPF. Ha treballat en premsa local a Sant Cugat i en premsa internacional com a corresponsal al Regne Unit i la Xina. Com a escriptor ha publicat quatre novel·les i és un dels editors d'Edicions Xandri. En l'àmbit cinematogràfic ha fet de cap de premsa d'un parell de pel·lícules catalanes i és el co-director del Festival Sant Cugat Fantàstic. Des d'abril del 2016 és el capità d'aquest vaixell periodístic i cultural anomenat 'El cinèfil'.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*