Els origens de l’anime: Osamu Tezuka Els origens de l’anime: Osamu Tezuka
L'animació japonesa fa córrer masses, però d'on prové? Els origens de l’anime: Osamu Tezuka

Potser quan us parlen d’animació japonesa penseu en Ghibli, en Hayao Miyazaki i els seus Totoros, Ponyos, etc. Des que El viatge de Chihiro va guanyar un Oscar, el cert és que l’animació japonesa s’ha guanyat una reputació. Però des que Miyazaki es va retirar, sembla que Ghibli té els dies comptats, i l’únic autor que sembla capaç d’afagar el relleu és Mamori Hosoda, amb pel·lícules com El niño y la bestia o Wolf Children. Tot i que, fins que no guanyi un Oscar, difícilment li faran el cas que li van fer al senyor Miyazaki.

chihirowall

I és que en realitat, la bona reputació de l’animació japonesa és una cosa relativament nova. Durant dècades, l’anime s’ha considerat un tipus d’animació de molt mala qualitat, de producte barat, ràpid i fet simplement per vendre. Una fama que es va guanyar sobretot durant els anys 60, 70 i que va arribar fins als 80. I ara pensareu que us diré que no és veritat, que l’animació japonesa és fabulosa, però en molts aspectes, tot això és cert. I el culpable de la mala fama és Osamu Tezuka.

Els entesos en manga potser ara s’estaran escandalitzant, pels que sigui la primera vegada que sentiu aquest nom, Osamu Tezuka a Japó és considerat el Déu del Manga. Amb els títols que va començar a publicar després de la Segona Guerra Mundial, va revolucionar el mitjà. Va posar les bases de tot el manga modern, amb una influència que encara avui en dia és present en la narrativa dels dibuixants actuals. Va ser el seu èxit el que va empènyer la indústria del manga fins a convertir-se en la indústria del còmic més potent del món, aconseguint que cap nen japonès creixi sense llegir un manga.

Però Tezuka no en tenia prou amb revolucionar i canviar per sempre el còmic japonès, la seva autèntica passió era l’animació, i així que va tenir prou diners va crear el seu propi estudi, Mushi Productions. Alguns dels primers projectes que va realitzar tenien un caràcter tirant a experimental (i s’han editat un parell de vegades a casa nostra en DVD), però un estudi d’animació no podia viure només de curtmetratges estranys, de manera que havien de fer algun producte una mica més ambiciós. La Toei Animation ja feia anys que estava produint llargmetratges d’animació al Japó, però el que no s’havia fet mai eren sèries d’animació per a la televisió. I fou aquí on Osamu Tezuka va ser, de nou, un pioner. L’elecció era senzilla, va triar el seu personatge més conegut, un dels més estimats pels japonesos, l’Astro Boy.

fe20120909rha

El problema és que fer una sèrie de periodicitat setmanal, tal i com s’estava fent l’animació al Japó fins aleshores, tenia un cost massa elevat per les cadenes de televisió. Tot just es començava a sortir de la postguerra, el famós miracle econòmic japonès encara trigaria a arribar. És per això que Tezuka va haver de buscar la manera de produir una sèrie de forma ràpida i barata. I és en aquest moment crític quan s’inventa allò que es coneix com “animació limitada”.

La qüestió era simplificar-ho tot, si la història es podia explicar limitant els moviments, es faria. Si per fer parlar un personatge n’hi havia prou amb obrir i tancar la boca, sense que es mogués res més, es faria. També es limitava el nombre de dibuixos que es podien fer servir per a cada acció. I si en alguns casos es podien fer servir 30 frames per segon, ells en farien servir 10 o 15, fent que tot fos menys fluid. Evidentment, comparant l’animació d’Astro Boy amb els llargmetratges de Disney, però fins i tot amb els de la pròpia Toei, la creació de Tezuka realment era d’una categoria molt baixa.

Malgrat tot, l’estrena d’Astro Boy va ser tot un èxit, i si el personatge ja era famós, a partir d’aleshores es va convertir en tota una icona del nou Japó, el Japó de la tecnologia, i també el Japó de l’anime. De la mateixa manera que havia passat amb els manga de Tezuka, l’èxit d’Astro Boy a la televisió va fer que comencés a crear-se cada vegada més productes d’aquest tipus, seguint a més, les tècniques d’animació limitada que havia proposat el Déu del Manga. I fent una el·lipsi bestial, ens plantem al segle XXI, en un Japó on la quantitat d’animació que apareix cada setmana a la televisió o en format físic és senzillament aclaparadora, i això que diuen que va a la baixa des de fa anys.

1795587-astrogba_3

La gran acollida d’Astro Boy va cridar l’atenció d’un productor de la NBC que es trobava aleshores al Japó, i el setembre de 1963, només uns mesos després de l’estrena a la televisió nipona, el petit robot arribava a les pantalles dels Estats Units. Una fita que es podria considerar el primer pas de la invasió a escala global de l’animació japonesa. Des d’aquell moment, els anime van anar paulatinament imposant-se arreu del món, i a casa nostra vam viure fenòmens com els de Heidi, Marco o Mazinger Z, i després Capità Harlock, Candy Candy, Dr. Slump i, per descomptat, Bola de Drac. Però apart d’aquests, hi van haver molts altres anime que vam veure a les nostres pantalles. Era un producte barat, i a més, agradava als nens.

Però precisament aquella forma d’escatimar en mitjans va fer que paral·lelament a l’èxit entre la quitxalla, es comencés a guanyar mala fama. No devien ajudar tampoc les polèmiques que van acompanyar algunes d’aquestes sèries, principalment per la violència que s’hi mostrava (o per temes de caràcter eròtic en alguns casos). A l’animació japonesa li van penjar l’etiqueta de hieràtica, barata, de molt mala qualitat. I es podria dir que encara avui dia els prejudicis respecte l’anime es mantenen entre bona part del públic.

El mateix Hayao Miyazaki s’ha volgut desmarcar alguna vegada de l’etiqueta d’anime, la qual considera que només serveix per definir aquest tipus d’animació televisiva, feta de forma ràpida i barata. Per a ell, la feina a Studio Ghibli és una cosa totalment diferent. I un cop va morir Osamu Tezuka, va ser bastant contundent a l’hora de criticar l’aportació que aquest havia tingut en l’animació japonesa. Miyazaki es lamentava del mal que havia fet l’animació limitada al Japó, i culpava a Tezuka de tots els mals. Segons ell, l’arribada de l’animació televisiva al Japó hauria arribat igualment uns anys més tard, i ho hauria fet en millors condicions, sense haver de renunciar a aspectes més artístics i de qualitat. Tezuka va ser un pioner, va arribar massa aviat, i per tant, va estirar massa la corda, al menys, segons Miyazaki.

Los mejores DIBUJOS ANIMADOS 70, 80, 90 La ÉPOCA DORADA. Mazinger, Heidi, Marco, Dragon Ball, Comando G, Pantera Rosa.. (11)

Aquests “què hauria passat si…” donen molt de joc per fer còmics o ciència ficció, però què tenen de cert? Mai ho sabrem. Hi ha qui opina que si tot hagués evolucionat com li hagués agradat a Miyazaki, l’animació japonesa no seria com és avui en dia, no seria una enorme industria que no para de produir, sinó que seria com la que poden tenir molts altres països. Una vegada més, mai ho sabrem. Però sí que és cert que va ser gràcies a les ànsies de Tezuka per crear un tipus d’animació assequible per a les cadenes de televisió, que gairebé d’un dia per l’altre es va formar una industria que es va acabar convertint en tot un gegant. I certament, hi trobarem coses realment terribles, productes de baixa qualitat fets exclusivament per a vendre, però la quantitat de producció és tant elevada, que hi ha lloc per a tot. L’anime és potser més esclau que el manga de les tendències imperants, però això no vol dir que no hi hagi molts estils diferents, històries per a tot tipus de públic, també amb propostes arriscades i originals.

Val la pena preguntar-se, el per què de l’èxit de la producció animada japonesa arreu del món, malgrat presentar-se amb una factura tècnica inferior al què es podia trobar en altres animacions. Què tenia l’anime que feia que els nanos quedessin atrapats davant de la televisió? L’aportació de l’animació limitada no es limitava, valgui la redundància, a poder crear grans quantitats d’anime. L’aposta de Tezuka per a aquestes tècniques tenia una contrapartida, la seva manera de compensar-ho fou centrant-se molt més en el guió, en escriure bones històries que enganxessin al públic. I si ens posem a comparar, moltes de les sèries d’animació nord americanes o europees que hem vist tenien sempre una estructura idèntica, episodis autoconclusius que no feien avançar mai els personatges, històries senzilles i que poques vegades tocaven temes delicats. En canvi, malgrat l’aparença infantil de les seves històries, proposava temes de reflexió, i era capaç de matar els seus personatges si feia falta, cosa impensable en les produccions occidentals.

Definitivament sí, durant anys, la qualitat tècnica de l’animació japonesa era tirant a baixa. Però això es va compensar amb grans històries, i amb una evolució del mitjà que a occident va trigar anys a arribar. L’animació japonesa va començar a fer productes per a adults des de molt aviat, el mateix Tezuka en va ser un dels pioners fent animació eròtica amb produccions com Cleopatra. I alguns ens vam adonar d’això per primera vegada quan una pel·lícula d’animació anomenada Akira va fer que ens explotés el cap, i quedéssim convençuts que l’animació ja no era una cosa exclusiva per als més petits de la casa.

I tot això no hagués estat possible si, a principis dels anys 60, el senyor Osamu Tezuka no hagués decidit buscar la manera de fer arribar els seus dibuixos animats a totes les llars de Japó.

Oriol Estrada

Oriol Estrada Abducció oriental

Oriol Estrada Rangil (aka Capitán Urías) mira enrere i als seus primers records d’infantesa sempre hi apareixen cintes Betamax amb títols de pel·lícules com 'Superman', 'Star Wars' o 'Indiana Jones' escrits amb bolígraf. Gràcies a John Woo va descobrir el cinema asiàtic, però van ser els japonesos qui el van acabar d’abduir del tot. És comissari d’exposicions del Saló del Manga i un dels fundadors de l’Espai Daruma, també parla de cinema i de 'todo lo que mola' en diferents blogs, revistes i emissores de ràdio. Ha coordinat un llibre sobre manga i es va estrenar en la ficció amb un relat inspirat en el cinema d’acció de Hong Kong a 'FantAsia' (Edicions Xandri). Va guanyar un Premi Bitácoras al Millor Videoblog abans que nasquessin molts Youtubers.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*