Les catàstrofes sexuals de l’adolescència Les catàstrofes sexuals de l’adolescència
La sèrie de Netflix 'Big Mouth' es mofa sense tabús dels canvis hormonals de la pubertat Les catàstrofes sexuals de l’adolescència

Converses amb la teva pròpia vagina, sexe amb coixins, masturbacions incontenibles, el descobriment del porno, la primera menstruació amb pantalons blancs o primers petons desastrosos són només algunes de les “situacions delicades” de les que es mofa Big Mouth. Aquesta sèrie de Netflix, que algunes veus s’afanyen a afirmar que ha creuat totes les línies vermelles, no fa altra cosa que tractar amb humor els canvis dràstics de nens i nenes adolescents centrats en les relacions d’amistat, afectives i sexuals. Puc entendre el teòric escàndol però Big Mouth no ha creuat cap línia que no hagi creuat fa anys South Park. I, polèmica a banda, anem a veure el de bo i dolent aquesta ficció d’animació que té fins a quatre creadors acreditats Nick Kroll, Andrew Goldberg, Jennifer Flackett, Mark Levin, tots ells experts i doctes en comèdia des de fa anys.

La trama gira al voltant d’una colla de nens i nenes de 12 i 13 anys que viuen amb incertesa, sorpresa i inexperiència l’eclosió de la pubertat. No ho fan sols, els acompanyen els monstres de les hormones, dos ens (un de femení i un de masculí) que, òbviament, són els pitjors consellers que poden tenir aquests adolescents que entren a cegues en una nova etapa de la vida. El millor de la sèrie és, sens dubte, la seva desinhibició i naturalitat amb la que se’n riuen de tot. Els gags sobre homosexualitat, rebel·lia adolescent, menstruació i descobriment de la pròpia sexualitat són encertats, frescs i estan molt ben barrejats amb la teòrica innocència dels protagonistes. Riure és inevitable. Tots ens major o menor mesura hem passat per experiències similars i amagar-ho seria absurd.

No tot és tan bonic, però, en aquesta sèrie. Els personatges adults no tenen la mateixa gràcia que els joves protagonistes i es queden a mig camí de paròdies més punyents i encertades com les de Family Guy o fins i tot Els Simpson. Tampoc no ajuden les intervencions d’el fantasma de Duke Ellington o el professor d’esport dels nens que s’escapa de l’estereotip fins el surrealisme massa absurd. El que sí que juga a favor de la sèrie és la duració dels deu capítols que hi ha fins ara (25 minuts) i la gran varietat de temes que Big Mouth és capaç de parodiar dins el marc referencial de l’adolescència i els canvis que provoca.

La sèrie ja té confirmada la segona temporada. Netflix ha anunciat (només un mes després de la seva estrena) que hi haurà més traumes de pubertat aquest 2018. L’èxit és, doncs, evident. L’any que ve tindrem 10 episodis més! Una de les proves que la sèrie val la pena és que, acostumats a productes d’animació de molts més episodis, els 1o capítols de Big Mouth es fan curts i deixen amb ganes de més. Les cançons imitant R.E.M. o Queen, les situacions incòmodes i sobretot la desimboltura dels monstres de les hormones i les accions boges dels nens protagonistes fan d’aquesta una sèrie tan recomanable com necessària. Sí a la irreverència. Qualsevol producte que va més enllà del que és políticament correcte mereix un visionat i una anàlisi i Big Mouth en surt victoriosa.

Veredicte

Agradarà a: fans de l’humor àcid (i negre) i espectadors que riuen amb sèries com South Park, American Dad o Family Guy.

No agradarà a: pudorosos i teleespectadors que no els agrada que es faci mofa de coses “amb les que no s’hauria de fer mofa”.

Enganxòmetre: 9

Nota: 8

JR Armadàs

JR Armadàs Director d'El cinèfil

Nascut als anys 80 (amb tot el que això comporta) Joan Ramon Armadàs és Llicenciat en Dret i Periodisme per la UPF. Ha treballat en premsa local a Sant Cugat i en premsa internacional com a corresponsal al Regne Unit i la Xina. Com a escriptor ha publicat quatre novel·les i és un dels editors d'Edicions Xandri. En l'àmbit cinematogràfic ha fet de cap de premsa d'un parell de pel·lícules catalanes i és el co-director del Festival Sant Cugat Fantàstic. Des d'abril del 2016 és el capità d'aquest vaixell periodístic i cultural anomenat 'El cinèfil'.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*