Des de l’aparició de pel·lícules com 500 Días Juntos, alabada i odiada a parts iguals, la comèdia romàntica indie nord-americana ha mirat de trobar un espai propi per a històries agredolces que no ho concedeixin tot a l’espectador. Una mena de nivell intermedi entre el gamberrisme irreverent de Judd Apatow i la ingenuïtat de les comèdies feel good on tot acaba bé. The Big Sick aspira clarament a ocupar aquesta posició amb una proposta àgil i propera, però que introdueix un context sorprenentment tràgic durant bona part del seu camí. I és aquí on es torna irregular. Quan mostra el seva vessant més còmica, el film resulta efectiu, sense necessitat de buscar la riallada fàcil. Ara bé, quan The Big Sick decideix caminar fent equilibris sobre aquesta corda que separa el drama i la comèdia, cau en un conflicte de tonalitats que la desestabilitza en més d’una ocasió.
Michael Showalter planteja un boy meets girl de manual, però que troba el seu punt de personalitat gràcies a l’entorn de la parella protagonista. El particular homenatge als còmics que miren de guanyar-se la vida als bars de monòlegs aporta un aire humil i proper, i també bons gags dels mateixos monologuistes. D’altra banda, l’inici de relació entre Kumail i Emily (basada en la història real dels guionistes Kumail Nanjiani i Emily V. Gordon) té prou encant i transmet versemblança, ja que no mostra cap pretensió especial. El fet que The Big Sick hi introdueixi la tradició religiosa de la família de Kumail com a conflicte principal, però, comença a enrarir les intencions del film. I ho fa, sobretot, perquè inclou una crítica a la falta d’integració dels musulmans que desafina, i molt, en una pel·lícula com The Big Sick.
A banda del distanciament entre Kumail i els seus pares, aquesta vessant de la història queda encara més reforçada per tot el tram en què el protagonista conviu amb els pares d’Emily, i on es detecta una empatia molt més gran que no pas quan és a casa seva. S’entén que el mateix Kumail Nanjiani aprofiti The Big Sick per introduir la seva experiència personal i expressar la seva postura, però arribar a deixar la seva mare com a “dolenta” de la història sembla una mica exagerat. L’altre apartat dramàtic on la pel·lícula pateix per trobar la tonalitat adequada és el que rodeja la sobtada malaltia d’Emily. Aquí, The Big Sick es debat constantment entre la gravetat real de la situació que ens explica i la seva voluntat que l’espectador tampoc es preocupi en excés. És com si, tal com passa amb els pares de la noia, se’ns hagués d’anar distraient una mica perquè no pensem massa en negatiu.
On sí que funciona The Big Sick és en el dibuix dels seus personatges, encara que això acabi proporcionant un excés de minuts (arriba a les dues hores) poc habitual per a una comèdia romàntica. De fet, l’entrada en acció dels pares d’Emily conté el que probablement podria ser una altra pel·lícula a part, i a la qual encara escauria de forma més significativa aquest concepte de “malaltia” amb què Michael Showalter defineix les relacions amoroses. De la mateixa manera, les circumstàncies inesperades que els personatges han d’afrontar aporten una gràcia particular a la successió de fets. Per a tot això, The Big Sick transita amb simpatia i manté sempre un interès suficient sobre el destí final de la història. Llàstima que la sensació final que deixa el film no sigui de tanta distinció respecte d’altres títols ja vistos.
No deixa de ser curiós que en una escena al bar on fan els seus monòlegs, alguns dels còmics critiquin l’actuació d’un altre dient que fa 10 anys que utilitza el mateix tipus de textos per a mirar de fer gràcia. És possible que la pròpia pel·lícula amagui aquí un petit encàrrec al gènere de la comèdia cinematogràfica, sempre propens a ser repetitiu, però a l’hora de la veritat és un retret que no li queda tan llunyà com es pensa. Tot i que el trajecte és agradable, a The Big Sick se li acaben detectant les intencions, tant les veritables com les falses. Quan té l’oportunitat de resultar realment transgressora, es fa enrere i es posa el salvavides. Al final, la gran malaltia de comèdies com The Big Sick és, i segueix sent, aquesta por de no deixar contents el màxim d’espectadors possibles.
Veredicte
El millor: La humilitat i proximitat dels personatges
El pitjor: Es complica amb qüestions racials i no es tan transgressora com es pensa.
Nota: 6,5
